(Bages) Ruta el 10/09/2014; 14 km; +348 -348; 4,5 hores. Excursió organitzada amb Josep, Josep Maria, Alfred i Miquel amb el següent itinerari: Calders, canal Jorba, Mas Rubió, Forat Micò, Serramelera, castell de Calders. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 898, Va morir Guifré I El Pilòs, considerat com a fundador de la dinastia catalana, va deixar el triple comtat de Barcelona, Osona i Girona, base de la definitiva Catalunya, al seu fill Guifré II (o Borrell I). A Navarra manava Fortun Garcès i a Astúries, Ramiro I. Aquests tres nacions s’anaven formant. Tota la resta era del califat de Còrdova.
Aviat al matí estem al davant de l’ajuntament de Calders. El poble de Calders està situat a 552 metres d’altitud aprofitant un petit llom que va de partió de les rieres de Calders i de Malrubí. Etimològicament el nom prové, d’acord amb l’Alcover-Moll, del llatí “caldarios” (banys calents). La vila es va desenvolupar probablement a partir del Camí Ral que anava de Vic a Manresa. Les referències que parlen d’aquest camí són del segle IX i probablement ja devia existir en època romana. Per això s’hi devia construir algun element defensiu i de control i també s’hi va desenvolupar la població. La documentació existent s’hi refereix com “Strata Francisca” o “Camí Francès” i per tant també devia ser utilitzada como a via militar en els inicis de la Marca Hispànica.
L’església està al costat mateix. La parròquia de Sant Vicenç de Calders, té origen en el romànic dels inicis de la població, però havent patit les desgràcies dels segles, és actualment el resultat d’una ample renovació del XVII i de la restauració del 1992.
El consistent campanar de cadireta amb les dues campanes, com dos ulls, ens miren des de dalt del tot. Per evitar confusions cal saber que el “concepte Marca Hispànica” no té res a veure amb el concepte “Espanya”. Va ser una locució que es va fer servir el 850 en els “Annales regni Francorum” per designar globalment els territoris i comtats conquerits per Carlemany a l’entorn dels Pirineus i per defensar-se de les incursions del califat de Còrdova. Més endavant es va fer servir per tal d’anar indicant fins on arribava la frontera conquerida per part dels comtes catalans.
Per tant cal imaginar uns inicis amb un ferrer, unes cases a la sagrera i altres al llarg del camí, juntament amb algun hostal. Calders ja tenia 40 cases el 1686 i el doble el 1782. Les guerres carlines de mitjans del segle XIX va afectar molt el poble i va patir les ires del terrorífic comte d’Espanya.
Ens posem en marxa i passem pel costat de Can Cuyàs. Una bonica i artística placa a la paret explica que antigament era coneguda com Cal Perrotet i que té origen en el segle XVII. El seu propietari, en Joan Cuyàs, va ser l’home que va impulsar la portada de l’aigua a calders el 1917.
Deixem a la dreta la creu de terme. La gent del poble (els calderins) la coneix com La Creueta. Es tracta d’una creu llatina de ferro forjat sobre un pilar de pedra encaixat en un pedestal de planta quadrada. Expliquen que abans n’hi havia una de fusta, però un bon dia una mula que s’hi estava estacada va fer una estrebada i se la va endur. Sempre havia indicar la cruïlla de camins entre el Ral de Manresa i el que anava a Artés.
Mirador de Montserrat. Abans de deixar del tot la zona de cases encara disposem d’un mirador des del qual es pot veure molt bé la muntanya de Montserrat. Ara ja ens endinsarem sota boscos i entre camps de conreu, on algunes barraques de pedra seca, abandonades, representen el que queda dels conreus de vinya d’abans de l’arribada de la fil·loxera. Aquelles vinyes agraïen l’escassa altitud i l’aprofitament de terres assolellades i protegides del vent. Però els intents posteriors, més recents, de vinya no han donat resultat pel seu limitat rendiment, tal com també ha passat amb l’olivera i els ametllers.
Una hora i mitja després d’haver començat la ruta gira cap a sud i arribem al mas ensorrat de Serramelera. Es tracta d’un mas del 1329 probablement molt modest però que amb els anys i cap el XIX es va convertir en una casa important gràcies a la política de casaments amb hereus o pubilles d’altres masos amb propietats. Es troba en ruïnes des dels anys 70 i cal imaginar que devia patir malament els estralls de la Guerra Civil espanyola per després, amb els joves morts, els vells devien veure com s’anava fonent-se fins al no res, o bé res de tot això i senzillament va anar quedant abandonada com a conseqüència del traslladat dels propietaris a alguna de les altres cases que havien anat formant el patrimoni familiar, perquè sabem que l’any 1874, Miquel Vila Mas, ja hereu dels masos de Serramelera, Bellveí i Pertegàs, es va casar amb la pubilla del mas Solervicenç, de Navarcles, augmentant encara més les propietats.
Arribem a la part coberta del Canal de Jorba. Aquest canal és una obra molt interessant i espectacular pel seu temps en terres de Calders. Es tracta d’un canal construït al llarg de 5 km amb l’objectiu de proveir l’aigua que havia de proporcionar l’energia elèctrica a la colònia Jorba. Va ser un projecte pensat pel mateix industrial i promotor de la colònia, en Pere Jorba i Gassó. L’any 1905 es van obtenir els permisos per portar a terme el projecte que, com tants d’altres a Catalunya, sempre han estat d’iniciativa privada. El 5 km van per boscos i per terreny difícil que obligava a fer alguns sifons, a cobrir-se o a endinsar-se a la muntanya. En la part final té una amplada de dos metres i una fondària de tres.
El seguim una estona, a trams a cel obert. El salt d’aigua final, a la central elèctrica, té un desnivell de 97 metres. Acabada l’obra, primer oferia energia a Manufacturas Berenguer, d’Artés, i després a Bertrand i Serra, de Manresa. El camí que ara seguim és un dels trams més bonics d’aquesta excursió.
A la dreta deixem el mas Rubió, que també era conegut amb el nom de Mas Rovelló. Dins d’un cobert de la casa encara s’hi conserven dues tines de l’època en que el vi era un producte que s’obtenia de les vinyes dels rodals.
Anem a la part més baixa de la caminada d’avui, al torrent Fondo. Aquí trobarem l’interessant Forat Micó. Bàsicament és tracta d’un espai erosionat per l’aigua de tal manera que es va formar una llarga balma. Després l’aigua, que també es despenja des de la part superior aprofitant les aigües que provenen de quatre torrent que hi conflueixen, ha anat creant i construint una tosca que ha acabat tancant un bon tram de la balma, de tal manera que ha quedat un túnel llarg de formació calcària.
En un dels costats es pot admirar la formació de carbonat càlcic que s’ha anat formant, a la part interior del forat a base d’anys. És un indret molt agradable, fosc i una mica misteriós, d’una bellesa natural.
Després anem una estona pel costat de la riera de Calders, que és precisament la que alimenta el canal que hem anat veient. Per cert, he trobat una altra accepció etimològica per al riu Calders: calderes. És a dir, que es fa referència als forats arrodonits i excavats a la lleva de la riu, de roca planera, que es van formant amb els anys per l’erosió de l’aigua, el que també es coneix com albiols.
Veiem i anem voltant el turó on s’hi veuen les restes del castell de Calders. El castell, està situat dalt d’un turó de forma cònica de 469m i que, en part quedava envoltat per un dels diversos meandres de la riera de Calders. Des d’aquí estant es pot veure la torre dreta, malmesa en part i restes de les muralles. Documentat des del segle X, els seus senyors van resultar enterrats, a la seva mort, al claustre del monestir de Sant Benet de Bages. L’any 1105 se sap de l’existència de Guillem Ramon de Calders, casat amb Guisla, filla dels vescomtes de Cardona. Encara el segle XIX era senyor de Calders el marquès de Castellbell, successor dels Planella-Talamanca.
El camí ens fa passar pel costat de la Cova del caragolaire. Un plafó informatiu explica que rep aquest nom d’un home que va arribar a Calders després de la Guerra Civil, provinent de les terres de l’Ebre. Mai es va saber el perquè va marxar d’aquella terra llunyana, però el text parla de la seva vida a la balma i de l’estimació que li tenien la gent de poble. Atureu-vos a llegir el text. Més amunt ja finalment i una mica abans de tornar a entrar al poble, passem pel costat de l’alzina L’Erola.
Hem de dir que hem acabat molt cansats com a conseqüència del potent sol d’avui. Potser i com a recomanació, seria millor fer la caminada a l’inrevés, és a dir seguint la direcció de les agulles del rellotge i per tant començant precisament per l’alzina l’Erola, castell de Calders, etc... A la plaça Major aprofitem l’aigua fresca de la font per refrescar-nos i beure. Això em fa pensar en la dita “Salut i força al canut!”. La gent ho interpreta actualment en sentit de potència sexual, però no és aquest l’origen de la dita. El “canut” era el corn buidat per dins on els bandolers hi portaven la pólvora. També podia ser la canya on els mercaders hi duien les monedes. Per tant, ja s’entén el sentit real que l’expressió tenia.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7761658
Ens hem basat en la ruta descrita a http://losfolloneros.blogspot.com.es/2012/09/xxiv-caminada-popular-de-calders-2012.html d’on m’he orientat per alguna descripció de les masies i algun altre aspecte dels molts de gran interès que expliquen els companys de la web esmentada. Gràcies per compartir-la.