(Alt Penedès) Ruta el 10/04/2013; 16.5 km; +560 -560; 5,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Quintí de Mediona, Bosc Negre, Turó Clivelleres (744m), L’Obac de Dalt, riera de Mediona, castell de Mediona, Santa Anna, Les Deus, Sant Quintí. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El dia 11 d'abril de 1323, a les drassanes de Barcelona ja hi havia 14 galeres i tres vaixells més de guerra i càrrega, a punt de llençar a l'aigua. Un mes després estava previst el dia de paga per als homes de les galeres que armava la ciutat de cara a iniciar el viatge per a desembarcar a Sardenya, una acció que, decretada pel papa Bonifaci VIII, estenia la influència catalana per la mar mediterrània.
El punt de sortida és a Sant Quintí de Mediona (325m), situada a la riba esquerra de la riera. La població i la seva església, que va acabar sent priorat, està documentada el 962. L’any 1097, consta com a cel·la monàstica depenent de l’abadia de santa Maria de Ripoll. Pel que fa a l’etimologia cal dir que Mediona sembla provenir de l’àrab “Mad-yuna” que, al seu temps, podria provenir del nom propi d’una cabila berber.
Al poble, trobem l’edifici més destacat que és l’església de Sant Quintí, la qual havia format part del priorat i que actualment és la parròquia de la vila. Destaca la seva façana amb esgrafiats molt moderns de figures geomètriques i, al centre, la imatge del sant amb la palma del martiri. No passa desapercebut que al voltant de la porta actual hi ha un arc de mig punt que evidentment devia formar part del conjunt anterior i que demostra els nombrosos canvis que ha patit el temple.
La ruta es dirigeix va cap a ponent, travessant la riera de Sant Quintí i pujant cap als terrenys de Can Llopard. Mentre ens apartem del nucli urbà, anem comentant que al segle XV ja no hi havia cap prior al monestir. Va quedar només un administrador i més endavant, el 1586, el papa Sixt V va unir el la petita comunitat al capítol de la Seu de Barcelona, extingint així el priorat.
Seguim amunt. El territori és molt accidentat a la serra de Mediona. Aquí s’hi localitza una falla geològica profunda, formada per materials terciaris i que forma part de la depressió de l’Ebre. Aquest materials estan considerats del més antics, juntament amb la denominada Formació Orpí. Aquest accident geològic, que té la seva continuïtat fins a Vilobí, conté nombrosos afloraments importants de guix.
Ens estem atansant al Turó de les Clivelleres (744m), que forma part de la Serra Prelitoral catalana. Veiem la masia, tristament abandonada, que porta el nom del punt toponímic. Aquí el camí ha anat girant suaument cap a nord i una estona després girarà bruscament cap a llevant per conquerir la major altura (encara que de forma suau i tranquil·la).
Tenim unes boniques vistes de fins i tot la muntanya de Montserrat, encara que difosa pels núvols del dia. A la foto, la zona de Les Agulles.
El nostre camí ha seguit per Rocalbes i els Obacs, de Dalt i de Baix, per baixar fins a la pista asfaltada que va de Sant Joan de Mediona fins a la urbanització propera al castell. A la pista cal anar en compte de no seguir endavant i passar a l’altra banda de la riera de Mediona, ja que per la riba esquerra no és possible, si baixa aigua acabar passant a la banda dreta, que és el que cal per arribar al castell de Mediona. Per tant, seguim uns cent metres d’asfalt i trobem un pal amb indicadors. A l’esquerra hi ha un camí de terra que baixa a prop de la riera: aquest és el que hem de seguir.
Deixem al costat un freixe d’un groc lluminós. El freixe havia estat considerat un arbre amb poders sobrenaturals, dins de la cultura dels celtes. Els druides pensaven que era poderós perquè mai no era atacat pel llamp. En altres indrets de la península es creia que allunyava el dimoni i portava la bona sort.
El camí, clar i evident va seguint el congost de la riera. Als costats tenim les parets verticals. Ens apropem a la llera. Tota l’aigua que es veia quan hem deixat la pista asfaltada i hem començat pel camí, ara quasi ha desaparegut, probablement deu circular de forma subterrània. Al davant ja es veu el castell, dalt del penyal i des d’aquí es fa evident la seva funció de control del pas de la riera.
Estem a l’antic camí de Sant Joan fins a Sant Quintí de Mediona que, durant molts segles, va ser un dels passos naturals obligats entre la Mediterrània i la Catalunya interior. Per tant, s’entén la posició d’aquesta fortalesa i de la seva funció de control. El castell consta documentat l’any 1011 com a conseqüència d’una donació d’uns alous i d’un molí, al monestir de Sant Cugat del Vallès, tot i que estan documentat ja el topònim de Mediona des del 954, això fa pensar que probablement ja hi devia existir alguna construcció en època dels sarraïns.
Sota mateix de la vertical del castell, deixem la llera i pugem camí amunt. Just aquí hi trobareu una petita construcció on la gent hi posa algun pessebre, i altres objectes infantils, però cal saber que originalment va ser una estafeta de correus. És a dir, era el punt on el carter venia a recollir i a deixar les cartes, tal com ens han explicat, una mica més tard, quan hem fet una visita guiada al castell.
Realment la vista és força espectacular. Des d’aquella probable construcció sarraïna del segle X, el castell va anar aplegant història. El segle XII els senyors van ser els Cabrera, conservant la funció de castlans, els Mediona. Dins del segle XIII, en 1226, Guerau IV de Cabrera el va cedir als Cavallers de l’Orde del Temple i ja dins del segle XV, se sap que l’anomenada Torre Grossa, que destaca de forma evident dalt del tot, va ser construïda per ordre del duc de Cardona.
Dalt del tot, hi ha una plaça ample i al davant les construccions que amb els anys han estat dedicades a funcions diverses i que avui són la residència de la família que hi viu i que organitzen les visites guiades i serveixen dinars a la sala menjador. Visitem , mentre es va preparant un senzill però perfecte dinar, algunes de les dependències i l’església. Cal destacar el magnífic celler, ubicat en el que devien ser les cavallerisses dels templers, en el segle XIII. En aquesta sala s’hi organitzen reunions, tallers i cursets. (Les visites i els dinars convé concertar-ho prèviament al 938.985.701). Més informació a http://www.castelldemediona.cat/
A continuació cal visitar l’església. L’església del castell, dedicada a Santa Maria es va començar el segle XII i va anar rebent modificacions fins a la magnífica capçada formada per l’absis poligonal on, a la clau de volta afegida el XIV, es pot admirar (si es mira amb deteniment) la ma de Mediona. Al centre presideix el Sant Crist de Mediona, imatge que va ser destruïda, trencada en diversos trossos, amb les revoltes antireligioses que es van produir després del cop d’estat del 1936, però que va ser recuperada i restaurada el 1940.
Les rajoles que formen e terra són les originals del temple. Es pot observar una curiositat en una d’elles, que caldrà buscar. Es tracta d’una rajola amb una ma petita. Donat que el símbol que identifica l’escut de Mediona és una ma, hi ha qui pensa que aquesta rajola té a veure amb l’escut, però no és així. Els qui pastaven el fang per obtenir les rajoles, sovint eren els nens. Les pastaven i les posaven arrenglerades en fileres de cinc. Cada deu fileres, a l’última rajola, hi posaven la seva ma. Era una manera de dir que havien fet 50 rajoles. Així cobraven el que els hi pertocava.
Abans de marxar, anem a veure una murtra, un arbust de fulles perennes, del qual hem begut una mica de licor després del dinar. A Sardenya fan un licor com aquest que anomenen “mirto”. A l’antiga Grècia aquesta planta estava consagrada a Afrodita, ja que era considerat el símbol de l’amor i de la bellesa. Era amb les corones de murtra que es reconeixien els campions de les proves a les olimpíades.
Seguidament comencem a baixar un altre cop a la llera de la riera. Pel fet d’haver quedat al marge de les vies de comunicació més modernes, tot aquest espai s’ha salvat de la predació i destrucció, mantenint una bona part de la seva riquesa natural. Ens queda una hora de caminar fins a Sant Quintí. El congost hi ha algunes vies d’escalada, que es poden veure pels minúsculs i quasi invisibles claus. Més avall deixem Santa Anna a l’esquerra i després el mas Mallofré de les Parellades.
Així arribem a Les Deus. Feia molts anys que no hi havia estat i he de dir que m’ha decebut molt veure com han fet malbé un paratge natural magnífic creat per la natura. Un espai amb corrents d’aigua subterranis , fonts i balmes i fins i tot vestigis d’haver estat habitat segles enllà, ha quedat malbaratat per cables, escaletes, filferros, fustes, corrioles, en una ocupació increïble pròpia d’un parc infantil. Si es tractava de trobar un lloc on els infants s’ho poguessin passar bé, no calia contaminar aquest indret, podien haver-ho muntat al bosc del costat, tot plegat els nens s’ho passen bé amb la tirolina, tant si està pel mig d’un parc natural magnífic, com si està entre uns arbres divertits.
D’aquesta manera el paratge natural creat per anys de moviment d’aigua formant gorgs i formacions calcàries capritxoses, ha passat a ser un vulgar lloc pel turista i, a més, tancat i barrat. De fet ens ha costat sortir, ja que no hi ha cap mena de senyal que indiqui el pas i com que aquest parc infantil estava tancat tampoc no es podia sortir per la porta.
Nosaltres tornem cap on hem deixat el cotxe i penso en aquella pagesia dels voltants que, el 1714, es va fortificar a Sant Quintí. La vila, un cop va caure en mans de l’exèrcit de Felip V va ser saquejada i cremada per les tropes, sota el comandament de Diego González, el 10 de gener de 1714.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4267999