IMG 0196       Ahir, dia 5 de febrer de 2023, va córrer la notícia de la defunció de Josep Maria Espinàs i Massip. El gran escriptor tenia 95 anys, va acumular 90 llibres i més de mil articles durant la seva vida. I ara ha deixat d’escriure, “sense voler-ho” tal com una vegada ja va dir que deixaria aquest món.

        Vaig tenir el plaer de tenir-lo com a professor en un curs, de varis mesos de durada, en el qual, sota el títol ‘Expressió oral’, tocava diversos aspectes tant de l’escriptura correcta, l’estructuració de presentacions i les habilitats per parlar en públic. Aspectes tots aquests que a mi, quan jo tenia 27 anys, en van servir per controlar la por escènica i ser capaç d’enfrontar-me a conferències que, en alguna oportunitat van superar els dos o tres-cents assistents del meu àmbit professional. En aquells temps el mestre i escriptor ja n’havia complert més de 40.

        Havia nascut a Barcelona el 7 de Març de 1927.  Li va ser concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi, el Premi Guimerà i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d'Els Setze Jutges i de l'editorial La Campana.

        Era un home de mirada indagadora, veu suau i expressió honesta. Diuen d’ell que un dia va explicar que sempre treballava amb una màquina d’escriure Hispano Olivetti però, va puntualitzar, “treballo poc de nit, però no ho faig a màquina, perquè molestaria els veïns: escric a mà i l'endemà passo l'article a l'Olivetti". Un home d’una gran sensibilitat.

        Aquesta sensibilitat la trobo reflectida en tots i cada un dels llibres dels viatges a peu que va publicar. El seu punt de mira estava en el paisatge, però sobretot en el paisatge humà i en les persones. El primer llibre que vaig comprar va ser el d’“A peu per la Terra Alta”, edició de 1989 i publicat, lògicament, per La Campana. El vaig comprar el juny de 1990. Amb tres amics d’excursions, en Camp, l’Hervàs i el Biel, l’anàvem seguint i cada any esperàvem la publicació del nou llibre “A peu...” de l’Espinàs.

        Deia que observava i descrivia el paisatge humà, com ja ho declara al pròleg d’aquest primer llibre que vaig comprar “... La meva intenció (escriu l’autor) és molt clara i modesta, i demano al lector que no exigeixi a aquestes pàgines el que no volen ni poden donar: un assaig aprofundit sobre res, ni un visió completa de la comarca... Aquestes pàgines són, senzillament, notes de viatge. Així les he escrit i així m’agradaria que fossin llegides. Evidentment fragmentàries, personals. Un document de poques pretensions, però fidel... i el d’un altre viatger seria diferent”.

        També s’hi pot gaudir de frases, frases de contingut filosòfic, com quan escriu (“A peu pel Pallars i la Vall d’Aran”) al seu primer viatge (del 1956) que “Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí. De fet, un llibre sempre té la mateixa edat, l’edat que tenia l’autor quan el va escriure”. Per cert, d’aquest viatge es pot destacar un fet interessant, va anar acompanyat de Camilo José Cela i cadascú va escriure el seu propi llibre del mateix viatge però sense fer referència un a l’altre. És molt interessant llegir també el de Cela i comparar el diferent tractament que cadascú dóna a moments en que coincideixen els relats.

        A mi, encara m’agrada rellegir-los i trobar els moments en que crea l’oportunitat per parlar amb algú del poble, com per exemple en aquell paràgraf que descriu el moment de teixir la conversa, a Quatretondeta, (al llibre “A peu pel Comtat i la Marina”), assegut al pedrís “... Ja podrem parlar de l’aigua, de les cases del poble, dels costums antics i moderns, i així arribarà un moment que l’home començarà a parlar d’ell mateix, i jo sé que és en aquest moment quan puc -com si no el sentís prou bé- desplaçar-me discretament, a poc a poc, dels dos metres al metre. Ho he fet quan ell ha introduït la primera informació personal: ‘Jo he treballat molt, en aquesta vida, però ara ja s’ha acabat’... I és clar, aquí va seguir la conversa més interessant, més humana, més personal.

        Tinc a la memòria una anècdota. Li vaig recordar en la nota que li vaig escriure quan, l’any 2015, vaig publicar la meva novel·la “Marmor Maris” i li feia arribar un exemplar. A la nota li recordava que acabat el curs (al que he fet referència abans) es va organitzar un sopar del qual me’n vaig encarregar jo; vaig triar un restaurant coreà que estava al carrer Enric Granados. Constava d’una sala amb taules i cadires i al fons, darrera d’unes portes petites de vaivé, hi havia una sala molt baixa on seiem damunt de coixins, després d’haver deixat les sabates en un armari. Vàrem menjar molt bé i en un moment, l’Espinàs, que mirava cap a l’altra sala, per sota de la porta petita i curta, va observar: “guaiteu estem a orient i allà hi ha occident”.

        Ja arribo al final d’aquest record de l’autor que tant em va captivar. Deia que no era excursionista i certament no ho era, però per mi va ser una inspiració en els meus llibres (privats) de viatges. Ell deia “no soc gens generalitzador, més aviat particularitzador. Estic més per la concreció i el detall”. Sí, és cert, el detall de les petites coses quotidianes, de les converses espontànies, inesperades, d’aquell racó, del color de l’olivera... o del prat, o de les tonalitats blavoses de la serra llunyana.  

        Has marxat, estimat Espinàs, a un últim viatge. D’aquest no podré llegir cap llibre, però sempre et recordaré.

Miquel Garriga, febrer 2023