(Cordillera Blanca) Ruta el 1/05/2014; 24 km; +1124 -30; 7 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Cashapampa (2950m), Quebrada Santa Cruz, Llamacorral (3690m). Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil. NOTA: El TRACK de gps presenta pèrdua de senyal en alguns casos, però el camí és evident i únic.
FA ANYS: El primer contacte d’Atahualpa amb els espanyols, va suposar una matança i que quedés presoner. Això passava el 16 de novembre de 1532. A Espanya la sobirana era Juana I La Loca, que era la reina de Castella Lleó, la qual havia heretat el títol de la seva mare Isabel. Va ser la primera sobirana que no va tenir necessitat de lluitar per la reconquesta.
El cotxe ens deixa a Cashapampa, un poblet amb diversos conreus de quinua, que forma part del districte d’Ancash. Per arribar hem sortit aquest matí des de Huaraz, tot passant per Parihuanca, Carhuaz, Yungay i Caraz. Són les 12:20 i estem a 2950 metres d’altitud. Fa dos dies acabàvem al Machu Picchu el Camí de l’Inca i estem perfectament per començar aquest nou projecte. Som els mateixos: el Joan de Castelldefels, el Joan de València, el Toni, el Miquel i jo (l’autor del blog). El guia és l’Ivan i a més hi ha un nou caminador al grup que es diu Vicenç, que és mallorquí però viu actualment a Santiago de Xile.
Al prat del costat hi ha les mules i un cavall, que ens acompanyaran durant tot el trekking, que durarà 5 dies. El poblament original d’Àncash es remunta, segons els arqueòlegs, a més de 13.000 anys. Els assentaments humans pre-incaics es calculen al voltant dels rius Quilcay i Santa. En època incaica va esdevenir la conquesta per part de la corona de Castella i el 1574 es va consolidar la població amb que s’anomenava, pels espanyols, una “reducción de indios” amb el nom de San Sebastián de Huaraz. Amb la dominació espanyola es va posar en marxa un procés de definició jurídica del territori i de les persones dominades segons, per descomptat, a les condicions que interessaven a la metròpoli. Així la Corona va emetre diverses normes: Les instrucciones de Ovando (1501), les Leyes de Burgos (1512) o las Leyes Nuevas (1542). Bàsicament els objectius, en tots els casos, tenien una finalitat eminentment evangelitzadora i d’organització de l’explotació econòmica, així com del domini i control de la població humana.
Comencem a caminar. Remuntarem la vall en direcció nord aquests cinc dies, per la Quebrada de Santa Cruz fins al coll de Punta Unión (a 4750 metres) on girarem cap a l’est per la Quebrada d’Huripampa fins a Vaqueria (3600 metres) on tornarem a girar, aquest cop cap el sud per les Quebradas de Morococha i Llanganuco.
No podia faltar un punt de control d’accés a la vall. Pel que fa a les normes de la Corona, a las que he fet referència, el resultat volia ser la màxima assimilació de la població indígena en detriment de les tradicions, llengua i cultura preexistents. Una manera de mantenir aquest control eren les acumulacions humanes en les “reducciones de índios”, formant poblats controlables i separats dels que ocupaven els espanyols. Els reis castellans fundaven els seus drets sobre les terres i les persones i d’aquesta manera es va desmuntar el sistema de col·lectivització que existia abans de la presència dels conqueridors. D’altra banda, com que es tractava de cobrar un sistema d’impostos a la població, tenir a la gent en espais controlats havia de facilitar la recaptació, al marge de les situacions d’abusos i corrupció.
Entrem a la vall (quebrada) que des de l’inici és molt estreta. Per sobre de les parets de l’esquerra, els núvols tapen els cims, però de tant en tant es poden endevinar la puntes finals de les glaceres dels cims més alts. Sabem que hi ha cims tant importants com el Santa Cruz (6259m), el Pumapampa i el Quitaraju. A la banda dreta, tampoc podem veure els cims Aguja (5888m) o el Caraz (6025m). Probablement si els núvols no hi fossin tampoc no els veuríem ja que estem al fons de la vall i la seva verticalitat ens ho impediria.
És un territori verd i amb molta aigua que afavoreix el creixement de flors i és hàbitat d’ocells i altres animals, com aquesta sargantana que pren el sol. De la població existent en el territori es pot dir que la majoria parlen el quítxua i coneixen el castellà de forma moderada. Però a les capitals la llengua bàsica és el castellà, també anomenat “espanyol”. De fet el regne de Castella va tenir des d’antic l’interés en apropiar-se d’una denominació que no li pertocava, tot pretenent disposar del domini de l’antiga Hispania romana. Però aquella Hispania va resultar, realment, estructurada en diverses nacions i cultures diferents: la catalana a l’est, la basca al nord (el que avui són el País Basc i Navarra), la galaico-portuguesa a tota la franja oest de la península i la lleonesa i castellana que es van assignar el resultat de la conquesta al musulmans i berbers de la meitat sud de la península.
Tornant a la regió per la qual anem caminant, sembla que, segons informacions que he llegit, hi ha un terç de població analfabeta i un 7% disposa de formació de nivell superior. Sembla que el 66% de la població disposa de serveis molt limitats respecte de la salut.
En aquest trekking ja no tenim portadors perquè és permès el pas de mules de càrrega. Aquestes són les mules que transporten els nostres petates, les tendes, cadires, fogons i menjar per a tots els dies. Pel que fa a l’aigua, cada dia disposarem de l’aigua bullida que el cuiner ens preparà per les nostres cantimplores.
Veiem el Taulliraju (5830m), un altre dels “nevados” representatius de la Cordillera Blanca. Pels escaladors es tracta d’una ascensió compromesa per roca i gel. El nom prové del quítxua “taulli” (petita flor blava de la zona) i “raju” (nevat). La glacera destaca al fons de l’extensa quebrada de Santa Cruz, just en la zona de la sub-conca del riu Yuracma. Aquest cim domina l’horitzó durant molts quilòmetres pel popular camí de Llanganuco. Hi ha diverses rutes d’ascensió, totes difícils. El contrafort oriental és conegut com ruta Fowler-Watts (per Mick Flowler i Chris Watts), que la van obrir el 26 de maig de 1982. Es tracta d’una seriosa ascensió en terreny mixt de roca trencada i gel podrit molt vertical.
Arribem al campament de Llamacorral, situat a 3760 metres. Hem estat unes 4:30 hores caminant, en un trajecte llarg però de pujada suau i constant. Res a veure, però, amb les pujades i escales del Camí Inca. Les tendes ja estan muntades i cap a les 5 de la tarda podrem fer un te o cafè i unes galetes, com cada tarda. Els campaments d’aquesta ruta seran molt tranquils i per tant diferents als del Camí Inca, ja que normalment no hi haurà ningú més que nosaltres. Les tendes són diferents de les que fèiem servir al Camí Inca i no tant còmodes perquè són una mica més estretes, però ens hi adaptarem igualment.
El sopar es prepara cap a les 7 de la tarda, però la tenda menjador és també la nostra sala d’estar quan no voltem per aquí i per allà. És una bonica vall i fantàstic lloc on estar-hi amb les tendes plantades. D’aquest territori he de dir que totes les valls (quebradas) es disposen en paral·lel i en direcció nord a sud, portant les seves aigües cap el riu Santa, que uneix els pobles pels quals hem vingut. Hi ha diverses quebradas: De los Cerros, Santa Cruz (la nostra), Parón, Llanganuco, Ulta i Hualcán.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862654