(Urubamba, Valle sagrado) Ruta el 24/04/2014; 18,2 km; +1200 -1200; 8,5 hores. Excursió organitzada per aclimatar amb el següent itinerari: Jajapunco, vall Pumahuanca, Pacchaspata, llac Manallocsec. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: moderat (pel desnivell i altitud). NOTA: no sempre el senyal de gps és correcte, però el camí no té pèrdua.
 |
 |
FA ANYS: El 1492 els Reis Catòlics i especialment la reina Isabel, decideixen autoritzar a Colom en el seu projecte d’anar a Àsia per occident. El 17 d’abril Colom signa les Capitulacions de Santa Fe, pels qual s’autoritza l’expedició, sense finançament i a canvi de ser nomenat governador, almirall, virrei i amb un 10% de les riqueses. L’expedició estava doncs subjecte als recursos que es poguessin obtenir per botí.
Comencem a caminar dins de la vall de Pumahuanca, que forma part del Valle Sagrado. Hem deixat Cusco per anar fins a Urubamba. Urubamba és una província del Departament de Cusco i està al centre d’una vall que es considera la més productiva del Perú. També es coneguda com “la Perla del Vilcanota”, situada als peus dels nevados Chicón i Pumahuanca. Aquesta és la nostra segona jornada per aclimatar-nos. Ahir vam visitar (i caminar una mica) per Moray i Maras i també vam visitar les Salines. Ahir ens movíem pels voltants dels 3000 metres. Avui arribarem als 4200 i tornarem a baixar per anar a dormir a Urubamba (a l’hotel Amaru) a uns 3000m.
Seguim vall amunt, al costat del riu que baixa cabalós. És una vall estreta que gaudeix d¡una vegetació esponerosa. Els conqueridors van trobar tot un sistema molt evolucionat d’organització territorial de governació, que van mantenir per interessos propis. Pels nobles inques, ser-ho suposava una posició positiva per disposar dels privilegis i a més quedaven protegits de es ires dels colonitzadors. Els nobles es van tornar col·laboradors dels nous amos, van adquirir les costums dels espanyols, van aprendre el castellà i es van dedicar a imitar les actituds prepotents. D’aquesta manera el poble baix va resultar molt més oprimit, ja que ara a més hi havia els nous propietaris. Tot això, acaba explicant el perquè d’una situació actual en que les tribus originals pateixen una subjugació i abús permanents.
Un rètol explica la protecció de les restes arqueològiques que s’han descobert dins d’aquesta vall, mig amagada i perduda. El nostre guia, en Max, ens explica que a més aquí s’han desenvolupat diverses accions internacionals de replantació d’antics conreus avui desapareguts, així com també hi ha un programa per recuperar les races originals de l’alpaca i la llama. Seguim amunt suaument per un camí pedregós, però fàcil de caminar.
He parlat de Maras i cal afegir que Maras va ser fundada el 1556, però no va quedar a càrrec d’un noble inca sinó, com és lògic, d’un espanyol: Pedro Ortiz de Orue, natural d’Orduña, a Biscaia. El nom de Maras prové de la paraula quechua “muyu uray” que vol dir “arrodonit cap avall”. Els curiosos sistemes circulars prové d’una idea intel·ligent que aprofitava els ensorraments naturals del terreny (alguns eren dolines) i un treball pensat per al rec. Una salina en quítxua es diu “kachi raqay”. A Salines hi ha uns cinc mil pous d’uns 5 metres cada un. L’aigua es va filtrant i després s’evapora per l’efecte de la calor del sol. Cada mes s’obté un gruix de sal d’uns 10 cm i ja es pot obtenir. La sal de Maras ja era important en època inca i les terres es transmeten per herència, però l’explotació és de caràcter comunal. Penso que els propietaris de les finques, deuen ser els descendents d’aquells nobles que ja existien en època de la colonització.
Seguim caminant per aquest entorn humit i ple de flors. El paper fonamental del capità Ortiz va ser el de convertir als inques a la religió catòlica. En primer lloc cal entendre que aquest objectiu dels colonitzadors pretenia buscar una dependència i submissió emocional. En segon lloc i com a conseqüència d’això es pretenia disposar de ma d’obra abundant i barata per a la producció i introduir patrons de producció massius. Segons l’historiador Enrique Torres Saldamando, de Lima, aquest sistema (dit “encomienda”) era una institució d’orígens feudals que va imposar una dura servitud als indis sud americans i va anar conduint a una extinció gradual.
Dèiem que estem al Valle Sagrado. Es tracta d’una extensa vall prop de Urubamba i per sota de Cusco, entre els pobles de Pisac i d’Ollantaytambo. Aquesta va ser la vall que les poblacions inques de l’imperi que havien fet de Cusco la capital, i que explotaven per les seves excel·lents condicions per produir els productes agraris necessaris. Es tracta d’una vall amb un clima perfecte i bones terres de conreu. Tampoc no els hi falta l’aigua, que obtenien del riu Vilcanota (paraula quítxua que vol dir “cosa meravellosa”) que prové del poble d’Urubamba i que allà, precisament, rep aquest altre nom.
Encara sovint veurem els bancals, per a la producció dels conreus, que feien servir els inques de la mateixa manera que es feien servir, fins només fa un segle, a casa nostra. D’aquests bancals ells en diuen “andenes”. Sense els bancals, no hauria estat possible el conreu i actualment molts estan encara en plena producció. Una de les produccions que es fan és la d’un blat de moro de color blanc i gegant, conegut com el “maiz Urubamba” (o Paraqay, en quítxua). Estem caminant per entre 3000 i 3500 metres, per un paisatge relativament planer.
Trobem un grup d’animals que el guia (en Max) ens diu que són una barreja d’alpaca i llama. Es tracta d’un animal molt territorial i aviat se’ns atansa i olora de dalt a baix cada un de nosaltres. No són agressius, però la seva manera d’agredir, en el seu cas, és escopir. Tornant a la cultura inca he de dir que es va desenvolupar sota la base de l’”ayllu” (la família), concepte ampli que suposa la reunió de famílies vinculades entre sí per llaços familiars, que posseïen en comú terra i la compartien, tenien la mateixa religió, el mateix idioma i convivien des de molt anys enrere.
Aquesta societat comptava amb tres regles bàsiques: “Ama sua” (no robar), “Ama quella” (estar actiu, o no estar ociós) i “Ama llulla” (no mentir). Era una societat classista (encara que avui podem dir el mateix de tot arreu) on dalt del tot hi havia la Alta noblesa, generalment de caràcter hereditari; després hi havia la Baixa noblesa, on s’hi arribava per mèrits o privilegis del rei (o sobirà, o Inca), també hi eren els sacerdots, caps militars, governadors i funcionaris d’alt nivell (els “curracos”, que els espanyols anomenaven “orejones”, ja que eren els que s’havien anat fent gran el forat de les orelles); després venien els artesans i camperols, que representaven la major part de la població i vivien als “ayllus”. Quedaven al fons del tot de l’escala els serfs (“yanaconas”) que tot i no ser esclaus, tenien unes condicions molt semblants i estaven al servei de l’estat.
Arribem al grup rural Pacchaspata, quatre cases repartides que viuen en aquest entorn allunyat de la ciutat. Les condicions de vida són dures en llocs com aquest on no s’hi pot arribar d’altra manera que amb mula o a peu. La sanitat i l’ensenyament queden molt lluny. Per nosaltres ara comença la pujada forta.
Ja a 4000 metres i sota una pluja que ens ha obligat a tapar-nos, sembla que el terreny s’aplana una mica. Les cases que hem deixat em fan pensar que durant l’època imperial inca, existia un sistema anomenat “mita”, que era un sistema de treball a favor de l’estat imperial i servia per a construir fortaleses, temples, aqüeductes, músics, dansaires i per a l’explotació de les mines. La mita obligava als adults casats, però no a les dones i ocupava un màxim d’una cinquena part del temps i d’aquesta manera es facilitava la disponibilitat de temps per al cultiu dels horts i l’alimentació dels animals.
Arribem al llac Manaseclloc (4150 metres). Quan els espanyols es van imposar, van aprofitar l’idea de la mita i la van adaptar. Van establir quotes laborals obligatòries a la població nativa a través d’un sorteig entre la població i amb les activitats que assignava el corregidor. Els treballadors forçats havien de fer la feina encarregada tant pel corregidor com pels hisendats espanyols posseïdors de terres. La feina sempre era al servei de la classe dirigent espanyola. S’assignava un sou per la feina assignada, controlat per l’administració colonial, del qual es restaven els tributs. L’obligació durava deu mesos a l’any. Aquest servei forçat suposava una brutal pressió sobre els indígenes, el que causava milers de morts a l’any, especialment a les mines de Potosí. Això va obligar a la corona de Castella a comprar i traslladar esclaus negres. Nosaltres ja hem arribat al llac Manallocsec, a 4150 metres d’altitud.
Entrem dins del bosc de queñuals. Es fa evident que ens envolta un clima molt agradable. En el Valle Sagrado, ens explica el guia, hi ha la major concentració arqueològica del Perú, amb més de 350 llocs, alguns molt monumentals i altres més senzills, però sempre interessants, com les pintures rupestres de Chahuaytire, per sobre de Pisac.
El queuñal (polylepis australis) compren unes 28 espècies diferents, totes originals dels Andes. Es tracta d’un arbre curiós, amb aspecte misteriós i fins i tot màgic, amb el tronc del qual es va escamant l’escorça. Aquesta escorça de fines làmines al voltant del tronc el protegeixen de les glaçades.
Anem baixant. Per tancar aquesta excursió potser convé concloure els comentaris inicials sobre la conquesta, en relació a Maras. El 20 de desembre de 1557 la Corona de Castella va concedir a Pedro Ortiz les terres de Tiobamba (un territori a l’est de Maras) que pertanyien a Tupa Inca Yupanqui, amb el que va començar els primers passos per adquirir un gran poder econòmic, arribant a ser un dels terratinents més poderosos del Perú. S’ha d’entendre que el procés d’incautació de bens i repartiment entre els conqueridors va ser una constant en l’Espanya d’aquella època i també de molts més anys endavant.
Veiem Urubamba al fons. Aquesta ruta d’aclimatació s’acaba, amb l’aventura de trobar la forma de baixar ja que el sender que seguim de baixada s’ha perdut amb les últimes pluges, però al final arribem a la pista on ens espera el cotxe sense cap problema, tot i que molt cansats.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862593