(Chiapas, Mèxic) Viatge Ruta Maia, per Honduras, Guatemala i Mèxic, el juliol de l’any 2005. Crònica publicada el 15/5/2020. Organitzat pel Museu Egipci de Barcelona, amb un acompanyant i una guia especialista en cultures prehispàniques. Mitjà utilitzat: vehicle microbús. Distància total recorreguda d’aquesta etapa: 130 km. Itinerari: Flores, Tikal a Bethel (frontera) al riu Usumacinta i Yaxchilan. Participants: 17 membres.
FA ANYS: La primera ciutat colonial a les terres altes de Chiapas, San Cristóbal de los Llanos, va ser establerta per Pedro de Portocarrero l’any 1527.
A les quatre i deu minuts del matí, sona el meu despertador. Avui anem lluny i ens hem d’afanyar. Fem les maletes, baixem, esmorzem una mica i jo anoto a la meva llibreta de tapes verdes que avui dia 25, dissabte, és el dia de Naxac, el déu jove del blat de moro.
Al carrer ens espera un autocar més petit, més vell. És l’autocar especial que ens van dir que avui tindríem per tal de passar millor per les pistes de terra per les quals haurem de transitar. Tot i la nit (només la lleu claror de l’alba comença a trencar la foscor, per llevant), em sembla veure que els pneumàtics de les rodes són llisos com un paper. Són les aventures del món maia actual.
Pel camí el vehicle s’ha avariat i mentre es resol el problema voltem una mica. Crida l’atenció aquest senyal de transit tan foradat a trets de bala. No puc evitar mirar al meu voltant amb desconfiança.
Les notícies sobre gent estranya arribar per primera vegada a la regió quan els espanyols van envair i van enderrocar a l'imperi asteca. A principis de la dècada de 1520, diverses expedicions espanyoles van creuar Chiapas per terra i els vaixells espanyols van explorar la costa del Pacífic. Al terme d'un any, el domini espanyol es va estendre sobre la conca alta del riu Grijalva, Comitán, i la vall d'Ocosingo. Es van establir drets d'encomienda, encara que en les primeres etapes de la conquesta això equivalia a poc més que drets per efectuar batudes d'esclaus.
Passem un parell de pobles, senzills, amb cases de fusta, pobres. Un es diu Las Cruces. Hi ha una barraca que duu el nom de Casa de Diversión. I cap a les 8 del matí passem per una altre grupet de quatre cases. Tinc la sensació que l’autocar es desmanegarà, mentre intento escriure a la llibreta el nom d’una altra església que he vist: Asamblea de Dios, Nueva Jerusalen.
Pocs minuts abans de les nou arribem al punt fronterer. Estem a Bethel. Aquesta és una frontera que es mira el riu Usumacinta. Per anar a l’altra banda, a Mèxic, només és possible fer-ho en unes canoes de fusta que traspassen el riu. El punt d’embarcament és un lloc absolutament salvatge. Les canoes senzillament arriben i acosten la proa al terra fangós de la riba. Al costat, una dona està rentant la roba dins del riu, els nens volten a grapats per aquí, tot esperant que els hi caigui alguna cosa d’algun visitant o bé poder ajudar a carregar les maletes fins a les canoes, per la qual cosa cobraran uns quants quetzals.
Pugem a les barques, després d’acomiadar-nos d’en Oliverio i de l’autocar. A l’altre banda ens espera un altre autocar i un altre guia. El trajecte amb les canoes és molt agradable. Sota un cel blau intens, amb uns perfectes núvols blancs que ajuden a contrastar-lo, el riu fangós és una via perfecte per aquest canvi de país.
A Corozal és la frontera de la banda de Mèxic. Aquí podem esmorzar una mica. Mentrestant, el nou guia, en Fabio, s’encarrega d’anar a segellar l’entrada a la frontera. A les onze del matí tornem a pujar a les canoes del riu, aquest cop mexicanes, que ens han de traslladar, navegant, a quinze quilòmetres de distància per visitar les ruïnes de Yaxchilan, riu avall.
Quaranta minuts després d’haver sortit arribem a Yaxchilan. Baixem i entrem al recinte, envoltat d’arbres. Estem un altre cop a la selva. Ara es tracta de la selva Lacandona. Tornem, per tant, a ser a Chiapas i al estens territori que controlen els zapatistes. Diuen que els actuals vigilants del recinte són els descendents del primer vigilant de l’any 1931, Ulises de la Cruz. L’acròpolis va ser descoberta l’any 1882 per l’anglès Alfred Mauslay.
Començar a caminar per les edificacions de Yaxchilan és com donar un salt en el temps. Et sents una mica com aquells arqueòlegs del XIX. La sensació de caminar per un lloc quasi verge, és fa molt present. Un altre cop estem sols. No hi ha ningú més de visita, igual que més o menys va ser a Copàn i a Quiriguà. És una sensació magnífica sentir que ets l’únic (com a grup) en visitar un lloc tan antic.
El primer edifici que trobem presenta les característiques constructives del lloc. Pedra seca irregular per als murs i escales. Petits passadissos, estrets, coberts per la volta maia. I la majoria de les pedres, relliscoses, cobertes de molsa i del verd de la humitat d’una selva al costat d’un riu cabalós. Quasi totes les edificacions presenten crestes que les coronen.
La importància de Yaxchilàn no rau només en la bellesa d'arquitectura, sinó també en els seus 124 textos distribuïts en 30 esteles, 21 altars, 59 llindes-set inscripcions diverses, elaborades en aquest període. Els textos narren l'establiment d'aliances o conflictes bèl·lics, però principalment, aquests monuments contenen textos jeroglífics i representacions dels protagonistes dels diversos esdeveniments, principalment dels governants, entre els quals destaquen Escut Jaguar I, Ocell Jaguar IV i Escut Jaguar II, que es situen Clàssic Tardà, 600 a 800 dC.
Tot està molt més trencat, però caminant per dins dels passadissos es veu el sistema de construcció maia de les voltes, força ben elaborades. Les arrels surten d’arreu. Els arbres i la vegetació també. Tinc la sensació que en Mauslay no s’ho devia trobar gaire diferent de com ho podem veure ara. Els investigadors creuen que és probable que el 526 dC, quan va pujar al tron en Crani-Mahk’ina II, la ciutat es va convertir en una capital de la regió, com ho sembla demostrar la presència del seu glifo, o emblema, en altres localitats dels voltants.
Anem a veure l’Edifici dels Llindars, un dels aspectes més interessants del lloc. En el que es considera el número 10, hi ha les últimes inscripcions de la dinastia de governants de Yaxchilan. Indica la data més tardana de les localitzades i és del 808 dC. Sovint hi ha papallones que volen pels pocs clars amb llum del sol. Des dels arbres ens observen els micos i els tucans. Els crits i cants són constants. Hem entrat en un altre món.
Yaxchilan ha estat una ciutat maia amagada dins la selva, amb accés exclusiu des del riu. L’Usumacinta és un riu que es forma en les parts altes de la Serra Mare, específicament en la regió de Totonicapán, a Guatemala, i desemboca al golf de Mèxic. La seva longitud és de 1123 km i és el riu més cabalós de Mèxic i Amèrica Central, també és el riu més llarg de Centreamèrica; el nom es pot traduir com "lloc de micos".
El maies tenien un sistema propi de numeració. Es pot observar en els glifs de la foto. En les inscripcions surt a dalt el glif del signe de l’any. A sota hi ha dibuixats el glif del déu que presideix cada mes i després hi ha el dia. A les esteles, normalment, la relació de déus (mesos) i dies (punts i ratlles) fan referència a fets importants. Els números són els punts “.” o bé petits cercles “o”. Cada suma de cinc s’indica amb una ratlla “-“. Per tant el glif de l’esquerra de la foto fa referència a un mes (no sé quin) i al número 9: una ratlla “-“ i quatre punts “o”; i el de la dreta és el número (o dia) 18: tres ratlles “-“ i tres punts “o”.
Pujo per unes escales còmodes, encara que irregulars, trencades i plenes d’herbes i cucs verds i marrons, fins a dalt d’una de les piràmides. La vista és encisadora. La ciutat sembla una ciutat fantasma.
Yaxchilán té els seus orígens en el Període Preclàssic. Una gran part del que es coneix de la història de la ciutat durant el Període Clàssic prové dels textos jeroglífics fets pels governants durant el Clàssic Tardà, que és el que va del 550 al 830 dC. Fa estona comentàvem la ‘encomienda’; consistia (segons s’escriu a ‘claseshistoria.com’) en l'assignació, per part de la Corona de Castella, d'una determinada quantitat d'aborígens a un súbdit espanyol (referint-se als nadius de Castella, Lleó i altres que hi havia viatjat), ordinari, en compensació pels serveis prestats. Després d'això, l'ordinari es feia responsable dels nadius llocs al seu càrrec, els evangelitzava, i percebia els beneficis obtinguts de la feina (forçada) que realitzaven els nadius. Durant els primers anys de l'encomana, no existia cap tipus de regulació ni jurisdicció que garantís els drets dels aborígens, per la qual cosa, aquests eren explotats.
La música de la selva sona per arreu. Quin soroll i quin silenci al mateix temps. Mirant-me l’escala que puja puc imaginar-me en Crani-Mahk’ina en la cerimònia de coronació. Amb una màscara pel davant del seu rostre i rebent el vestit de monarca. Seguidament, mentre la gent se’l mira des de baix, procedeix a l’autosacrifici ja que la seva sang representa l’ofrena més important.
Per finalitzar els inacabables actes de la coronació, que potser duraven més d’un dia, es sacrificaven uns quants captius. No ho sé ben bé, però m’imagino a la gent del poble cridant entusiasmada, mentre arrencaven el cor del captiu.
Tornem amb la barca al punt fronterer mexicà i passades les dues de la tarda pugem al nou autocar, avui ja serà el tercer, i marxem en direcció a Bonampak. El dinar avui serà un pic-nic al mateix autocar.
Insereixo un vídeo de la ruta pel riu i de la visita al centre arqueològic. Publicat a youtube per Instituto Nacional de Antropologia a Historia: https://youtu.be/wQTo_vaVCWY
Aquesta crònica no disposa de track per gps.
Anterior. Etapa 3: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/mon-maia/879-ruta-maia-etapa-3-guatemala-tikal
Següent. Etapa 5:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/mon-maia/881-ruta-maia-etapa-5-bonampak-chiapas-mexic