(Sahara) Ruta el 29/12/2017; 19 km; +200 -200; 6,5 hores. Segona jornada de la quasi circular que fem pel desert del Sahara, a l’est de Mahmid i per sobre de la ratlla del Draa. Participants: 16 membres més la guia Roser. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1523 van deixar d’existir els governs d’origen bereber.
M’he despertat aviat. Surto. El silenci ho omple tot. Els camellers i el cuiner ja feinegen, però jo m’enfilo a les petites dunes més properes, a gaudir del moment. Tifawin (‘bon dia’, en berber).
L’any 1523,el xeic Muhammad I al-Mahdi, va conquerir el sud marroquí als wattàssides i va ocupar Fes definitivament el 1544. Amb aquests fets la supremacia àrab es va imposar al Marroc.
El campament es va despertant. Alguns companys ja han deixat les bosses a punt de ser carregades als camells. Ara em toca a mi fer-la, desmuntar la tenda. Després tocarà l’esmorzar, tots a la tenda menjador.
Els camells es preparen per carregar el material. Quan nosaltres marxem, desmuntaran les tendes grans, ho carregaran tot i per un camí més planer i recte aniran al punt en que haurem de quedar-nos la propera nit.
Abans, esmorzem i ens preparem per seguir la ruta.
Avui tenim una caminada llarga. Al final s’afegirà l’ascens a una gran duna: l’Erg Zahar. Per cert, he trobat que Zahar ve a significar ‘llum del matí’, però el nostre pla és anar-hi per veure la posta del sol.
Mentre veig els companys que comencen a marxar del campament, es va evidenciant el mar de dunes entre els quals hem dormit aquest nit. El color de la sorra va canviant amb l'evolució del dia. Potser també nosaltres canviem de color.
Poc a poc, pas a pas. Jo, personalment, esquivant les dunes que, encara que només de dos o tres metres d’altura, cansen. Les trobem totes travesseres. El vent predominant del sud fa que adoptin l’orientació que tenen.
Alguna aturada ens permet descansar.
La protecció pel cap és important, tal com també fan els guies.
Aquell mateix any 1544, el monarca espanyol era Carlos I (Carlos V d’Alemanya). Encara que no existia el títol de ‘Rei d’Espanya’, era el personatge que disposava dels títols de sobirania de totes les nacions o territoris a la península Ibèrica, excepte Portugal. Però quan va arribar des de Preisenhof (Gante) es va trobar amb un aixecament que a Castella es va conèixer com la dels ‘comuneros’ i a València de les ‘germanies’. Catalunya, que mantenia les seves Corts, la Generalitat i el Consell de Cent, amb la seva pròpia constitució, no s’hi van afegir.
He pogut observar alguns grups de petxines. Són closques de cloïsses i altres mol·luscs. Un signe d’antiga vinculació d’aquest desert amb el mar. Un estudi de la revista Nature, després del descobriment de dunes de sorra amb 7 milions d’anys d’antiguitat, apunta que el procés de desertització no és res més que la dessecació i contracció del mar de Tethys durant el Miocè. Aquell procés portaria a la creació dels mars de la Mediterrània, el Negre i el Caspi.
La percepció anterior sembla confirmar-se quan veig, fa estona, fileres de còdols arrodonits. Penso que els còdols arrodonits només són possibles per l’existència d’un riu cabalós o d’una platja al mar. Recordo que a la zona dunar de Maspalomas, a Gran Canària també si veien grups de còdols i que ens guia ens explicava precisament això: diverses línies de platja que deixaven aquests materials a mida que el mar s’enretirava (o l’illa s’aixecava).
Seguim trobant tamarinds, encara que no tants com ahir. Són la única possibilitat d’estar uns minuts a l’ombra. El dia segueix brillant i amb un cel totalment net de núvols.
Finalment arribem al nou campament, que quedava amagat darrera d’unes dunes. Aquí ara tenim sempre el primer te per descansar. Dinarem i després de dinar seguirem una estona més per pujar la duna de Zahar, a veure si veiem com el sol s’amaga a l’horitzó.
Cada cop que arribem al campament, la tradició vol que ens serveixin un te. El te verd es fa amb les fulles de ‘Camelia sinensis’ que es serveix amb fulles de menta i molt sucre després d’una llarga ebullició. És ric en antioxidants, estimulant nerviós i diürètic; conté molt fluor i un 5% de cafeïna. El te sempre acompanya les reunions, les estones en comú i la benvinguda.
Caminant darrera d’una part dels companys, observo l’horitzó, llunyà, molt llunyà. És una sensació curiosa, que no tenim en la nostra terra, aquesta d’estar mirant l’infinit i envoltats d’un silenci ample i dens. Al sud sé que hi ha la frontera amb Argèlia i al nord les muntanyes desèrtiques del Djebel Bani.
Després de descansar, ens posem en marxa. Jo vaig observant petits detalls com aquests rastres d’animalons, que un guia em diu que els més petits són d’escarabats. Em pregunto ¿què mengen aquí els escarabats?
També veig unes petjades de camell, al costat de les de botes d’algun dels meus companys. Els camells que nosaltres portem en la nostra curta expedició, són de fet dromedaris (“Camelus dromedarius”), d’una sola gepa. Els camells (“Camelius bactrianus”) en tenen dues i són originaris d’Àsia. Es calcula que aquesta espècie animal va sorgir al Miocè Mitjà i el fòssil més antic que es coneix va ser trobat a Califòrnia (USA).
M’he de fer una foto amb la nostra guia, la Roser, mentre anàvem parlant de coses que, ara, ja no recordo. Sovint les converses, entre els llargs silencis d’aquest desert circumspecte, queden entre una duna i una altra. Per cert, pensant en els escarabats, recordo l’amulet en forma d’escarabat que vaig comprar a Egipte. Pels egipcis l’escarabat piloter (“Scarabeus sacer”) representava el sol ixent i per tant estava vinculat a la resurrecció. Proporcionava protecció contra el mal i oferia força i poder. Era el símbol de la constant transformació de l’existència. El cert és que la nostra existència es transforma cada dia, encara que no ho podem percebre de forma clara. Només el mirall, la comparació de fotografies ens mostra els canvis. Però, i què passa amb els canvis emocionals?
En una raconada, em quedo una estona gaudint de la imatge d’aquest camell blanc, un dels que ens porten l’equipatge, que amb el seu pelatge blanc destaca de manera magnífica contra l’ombra de la duna del darrera.
No fa gens de vent, però el rastre dels vents anteriors, deixen aquests dibuixos sobre la sorra. Són les arrugues del desert.
Mentre estic escrivint aquesta crònica, rebo un whatsapp que diu: “la Mesa del Congreso (del Parlamento de Madrid) rebutja las 500.000 signatures contra els privilegis dels polítics espanyols. A Espanya, als jubilats els hi deixen les pensions congelades. El govern central diu que no hi ha recursos, però per internet corre la següent informació: Alemanya, població 82 milions habitants, polítics 150.000 (1 de cada 554 habitants); Espanya, població, 47 milions habitants, polítics 445.000 (1 de cada 106 habitants). No sé les dades exactes, però sorprèn pensar en l’absurd de votar els que no tenen consideració pel poble.
Caminar per la sorra cansa la musculatura. Puges i baixes, i tornes a pujar i tornes a baixar. Cada cop, a més, la sorra s’enfonsa sota les botes i fas el triple de passos per poder ascendir. Els desnivells que marca el gps no són reals, ja que no detecta l’acumulat de pujades a baixades de poca altura (tot li sembla planer al gps).
Ja està. Comencem a pujar la duna Zahar. Erg és una paraula àrab que significa ‘mar de dunes’ i estem per tant en el Erg Chebbi.
La panoràmica des de la cresta és espectacular. En aquesta pau em ve de cop a la memòria una frase de Bernard Shaw: “No deixem de jugar perquè ens fem vells, ens fem vells perquè deixem de jugar” i penso que ‘jugar’, ve a ser com vibrar amb el dia a dia de la vida.
Seiem una estona i dediquem deu minuts a un silenci pactat. El relax ha estat extraordinari, així com la sensació de pau. El món actual està ple de soroll, sembla que la gent ha perdut la capacitat de gaudir dels silencis. Aquests han estat uns minuts màgics, compartits amb uns amics fascinants.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-outdoor/des-2-track-21935103