(Sahara) Ruta el 28/12/2017; 4 km; +50 -80; 1,5 hores. Excursió organitzada per Bonviure Trek amb el següent itinerari: primera jornada (breu) de la quasi circular que fem pel desert del Sahara, a l’est de Mahmid i per sobre de la ratlla del Draa. Participants: Montse, Josep, Conxa, David, Carmen, Cristina, Laura, Lluís, Alicia, Míriam, Manoli, Josep Miquel, Isabel, Antonia, Xavi i Miquel; la guia ha estat la Roser. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1928 Assou Oubasslam combatia els francesos per obtenir la independència.
Aquesta nit hem dormit a aquest hotel, als afores d’Ouarzazat (en berber ‘Warzazat’) coneguda com la Porta del Desert. El significat de Warzazat és ‘sense soroll o confusió’. Tota la província compta amb 285.000 habitants, la major part dels quals viuen de la pagesia, en un entorn de relleu sovint àrid de valls i muntanyes, però també amb boscos i oasi de palmeres i horta.
La ciutat va ser la seu d’una base aèria militar (el 1928) que s’enfrontava a la tribu Ait-Atta. La tribu, dirigida per Assou Oubasslam, va combatre ferotgement les tropes franceses fins el 1934. Oubasslam es va rendir als francesos per evitar la massacre de la població que s’havia replegat a les muntanyes.
Ens hem posat en marxa amb el microbús i pel camí fem una parada; la ruta és llarga perquè baixem molt al sud. La Roser, la nostra guia, amb el mapa ens explica el que farem. Els mapes del desert no són com els nostres habituals ja que només es veu una gran zona groga, sense camins ni signes destacats.
Aquest és el mapa, retallat, més o menys per on estarem. Ouarzazat al nord-oest i la carretera que baixa en direcció sud-est, passa per Zagora i acaba a Oulad Driss i Mhamid. Més al sud-est hi ha la vall del riu Draa. Nosaltres caminarem entre Mhamid i el Draa.
A Zagora ens aturem a comprar aigua per a tots els dies de la ruta; cal anar ben proveïts. Les botigues mostren els productes artesans del país.
Als afores ens aturem a dinar en una zona d’acampada. Aquí es fa el canvi del microbús als 4x4. Nosaltres estem ara a la província de Zagora, la més gran del Sus-Masa-Draa amb una extensió de 22.000 quilòmetres quadrats. La ciutat de Zagora es va fundar, tal com es coneix en l’actualitat, en època colonial francesa (anys 30 del segle XX), al costat del Ksar de Amezrou.
Cal saber que França va dominar el soldanat del Marroc, a través d’un protectorat, des del 30 de març de 1912. La franja nord va quedar en mans del protectorat espanyol. Aquell protectorat va acabar amb la independència el 2 de març de 1956.
Passades les cinc de la tarda, ja dins del desert, baixem dels 4x4. Aquí i ara comencen els dies de trekking pel desert. Estem entusiasmats, l’aire fi ens anima i el cos cruixit de les batzegades dels cotxes ho agraeix: hem vingut per això.
Caminem per una planúria que sembla no tenir horitzó. El terra és pedregós i més aviat fosc, la sorra vermellosa vindrà més endavant. No hi ha camí, només una direcció: sud-oest. Segons el mapa, aquesta regió desèrtica forma part de l’Iriqui National Park; va ser aprovat el 1994 i compta amb 123.000 has. Ocupa l’espai entre el Draa, que està més al sud, i els turons, al nord, de l’Anti-Atlas.
Mitja hora després de començar comencem a trepitjar sorra fina. És una agradable sensació, quasi sensual. Una sorra formada per grans molt prims on s’hi ensorren els peus. Des de Zagora s’obra cap el sud una terra de paisatges intensament contrastats, amb gorges, palmerars i desert. Desert és per on ara caminem i on comencem a veure i gaudir de les dunes. Comença la màgia del desert.
Fotos del grup: unes per aquí i altres per allà. Vam deixar la plana de Marraqueix, amb una geologia de dipòsits quaternaris i després la gran muralla de l’Atlas. Des d’Ouarzazat hem baixat en direcció a l’Anti Atlas, amb roques precàmbriques i del Paleozoic, on l’erosió de la sorra amb les roques produeix més sorra i grans dunes.
Els tamarinds són insistents i, tot l’entorn impossible, aconsegueixen seguir vivint. El tamarind (“Tamarindus indica”) produeix una llegum amb closca dura i polpa carnosa i sucosa, dolça i amarga al gust, de caràcter comestible. S’ha observat que en les gallines, el tamarind, redueix el colesterol en els rovells dels ous que posen.
Ha passat una estona i seiem buscant una mica d’ombra. De dia el sol escalfa; de nit el fred serà viu.
Des de dalt d’una duna puc observar com les ombres empaiten un humà que camina a l’altre costat. Des d’aquest espai i amb aquesta vista em sembla que quasi no és possible que ahir vam passar per coll de Tizi’n Tichka. Des dels 455 metres de Marraqueix ens vam enfilar a 2260 metres, per una carretera escènica de paratges multicolors, travessant l’Atlas.
Pel desert amb turbants, sempre útils, tant pel sol, com per fred i per protegir de la sorra que el vent fa volar.
Per disposar de perspectiva històrica, cal complementar la informació sobre el protectorat francès (comentat abans) i en relació amb Espanya i Catalunya cal saber que en el document ‘La Principautè de Catalogne’ del ‘Osterreichisches Staastarchiv de Viena (Trieste, any 1765) es diu: “Els catalans, com els holandesos, desitgen esdevenir independents. Es pot veure evidencies de la seva indústria ofegada per impostos que l’esclafen pels que els governen. Després de la reducció i sotmetiment del Principat de Catalunya, encara perviu el desig de la seva llibertat”. Recordem que el 1765, feia just 50 anys que el Principat havia perdut la independència de decidir per sí mateix.
A l’horitzó, mirant cap a nord, em sembla veure el Pla d’Aiats, però és clar que estem molt lluny del Cabrerès, a Catalunya. Un dels colls que es veuen em sembla realment el coll de Bram (si més no, cal posar-hi una mica d’imaginació).
De tant, en tant, la sorra deixa espais planers entre dunes. Espais en que en moments de pluja s’hi deu acumular l’aigua. Així el terra presenta una pell fangosa, ara resseca.
Arribem, més enllà de les set de la tarda, al primer campament en el que dormirem. Aquest campament es traslladarà cada dia, gràcies a la força dels camells, fins al següent punt d’acampada.
Primer, com sempre, ens espera el te a la tenda menjador. Descansar, comentar les impressions i parlar de temes diversos, permeten consolidar les relacions del grup que, així, es va coneixent més.
Voltar una mica, permet gaudir de l’aire, de les vistes quasi infinites i del silenci buscat.
La nit va caient i cal anar a dormir a les tendes. Ja hem sopat i una altra caminada per admirar com el cel es torna vermellós serà la constant d’aquests dies. Avui, aquesta nit, farà fred i jo preparo el sac. Bona nit: ‘timnsiwin’ (en berber). Per cert, he de dir que he trobat una iniciativa interessant: la Càtedra d’Estudis Berebers de la Universidad de La Laguna (Canàries).
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-outdoor/des-1-active-log-018-21935083