(Alaska) Ruta el 15/07/2015; 9 km; +250 -250; 4,5 hores. Excursió organitza amb el següent itinerari: Juneau, Trail aventura, Mendenhall Lake i Mendehall Glacier. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: moderat.
 |
 |
FA ANYS: El 27 de setembre de 1821 l’exèrcit Trigarante va entrar en Ciudad Mèxic i així es va consolidar la independència dels mexicans de la corona espanyola.
El vaixell ha navegat per la nit i al matí ja estem a Juneau. És la capital de l’estat d’Alaska i una de les dues úniques capitals d’estat americanes a les que no es pot arribar per carretera, l’altre és Honolulu. Els únics mitjans són l’avió o el vaixell. El nom prové del miner Joseph Juneau, arribat al lloc quan es va descobrir or l’any 1881. El lloc ja estava habitat pels tlingit, una raça indígena amb riques tradicions artístiques que treballaven molt bé el teixit i la fusta. Per la ciutat passa, fent meandres, el Mendenhall River. El taxi ens ha portat a la part més alta del riu on hi ha el Mendenhall Lake, que és el llac on desguassa molt més enllà, al costat nord, la glacera a la qual volem anar.
Comencem a caminar per una pista planera mentre plou. Els arbres ens protegeixen però no massa, ja que fa estona que plou.
El sender està ple de bassals d’aigua i el bosc és ple de molsa, la qual cosa ens informa que estem en un territori plujós. L’ambient és màgic i una mica misteriós.
Com ahir, molta aigua i ponts. En el nostre viatge anem cap el sud i ens estem allunyant d’Anchorage, on van dedicar els primers dies a fer les excursions per la península de Kenai. Al sud d’Ancorage hi ha una gran badia coneguda amb el nom de Prince William Sound. Ara ja està lluny, però hi ha diverses illes, algunes més grans i altres més petites, que puntegen l’espai: Hinchinbrook, Hawkings, Montague, Latouche, Chenega, Knigth... Al seuextrem sud-est està la ciutat de Cordova, que va rebre aquest nom l’any 1790 per part de l’explorador castellà Salvador Fidalgo i en honor del seu almirall Luis de Còrdova. La història sovint es pot llegir en la topologia.
Trobem uns cables d’acer que semblen estar posats per protegir de caigudes en una escala que s’enfila amunt, però realment no és que faci falta. Potser sí quan hi comença a caure neu, però no ara.
Els cables continuen encara més amunt. La pujada no para i la mica de pluja tampoc. Aquí no hi ha cap terme topològic que em recordi la història d¡Alaska amb la monarquia espanyola, però el cert és que els monarques espanyols no tenien gaires possibilitats pel que fa a les seves pretensions sobre Amèrica i Alaska. Entre el 1819 i el 1821 es va negociar el Tractat Adams-Onís que, de fet, no va ser ratificat fins l’any 1821. El tractat es va negociar entre John Quincy Adams, Secretari d’Estat i Luís de Onís com a representant de Fernando VII. Amb l’acord, Espanya renunciava a les terres més al nord del paral·lel 42 i així va abandonar els interessos a Oregón, Florida, Louisiana i la possibilitat de navegar pel riu Mississipi. La corona ibèrica va quedar com a titular de Texas, però va passar a possessió americana després de la Guerra d’Intervenció Nord-americana sobre Mèxic, el 1848.
Des d’un mirador veiem un altre cop el mateix llac que ja veiem en començar a caminar, però des d’un punt de vista més alt. Penso en aquell any 1821, encara quedava lluny l’esclat de la guerra d’Espanya amb Estats Units del 1898, però sí que la monarquia tenia problemes amb les colònies. Haver tractat les colònies de Sud Amèrica precisam
ent com a colònies que calia exprimir, va donar com a resultat molts moviments d’independència. El 5 de febrer d’aquell 1821 , per exemple, es signava el tractat entre Argentina i Xile per col·laborar en l’independència del Perú.
El sender s’ha tornat estret i tortuós, amb branques pel mig pujades i baixades i moltes pedres. Ve a ser com un itinerari d’aventura. Aquesta mica de paret s’ha de pujar amb l’ajut d’una corda fixa. Va bé perquè la roca està mullada.
Dos taulons, quatre cordes que els subjecten perquè l’aigua no se’ls endugui i endavant!
Parlant d’història cal recordar que anteriorment, el 1810, es va posar en marxa el procés d’independència de Mèxic de la corona espanyola. Va ser un procés polític i social, amb l’ús de les armes, que va posar fi definitivament al domini de la metròpoli espanyola sobre els territoris de la Nueva España. El moviment independentista té com a referent els aixecaments lliberals del finals del segle XVIII. Va ser una època en que les elits van començar a posar en qüestió la seva relació amb el domini colonial de la vella Espanya conduïda per diverses reformes dels Borbons que van resultar molt negatives per a les colònies.
Ja som davant de la glacera Mendenhall. Trenca sobre el mateix llac. Aquesta és una vista magnífica i seiem en unes pedres que fan de balcó sobre aquest panorama. Mentre mengem una mica encara vaig pensant que cal destacar que, tot i que des d’Espanya hi ha molt interès en parlar d’Hispanoamèrica” i de la “Madre pàtria”, els diversos aixecaments no van ser dirigits pels indígenes que van ser envaïts per les tropes castellanes o espanyoles. Els que es van aixecar, tips de l’explotació que es gestionava des de la capital del regne, van ser els mateixos espanyols o descendents d’espanyols que vivien a Mèxic, o als altres països sud-americans que també es van aixecar en armes. Només cal veure els noms dels insurgents a Mèxic: Miguel Hidalgo, Ignacio Allende, Ignacio Lopez, José Morelos, Vicente Guerrero, Agustín Iturbide, entre altres. Cap d’ells certament pot ser considerat indígena.
Mentre admiro aquest petit detall del blau intens dels gels eterns, penso que Alaska encara estava per decidir. Uns anys després es va produir un fet fonamental, va ser el primer d’agost de 1867. Aquell dia el secretari d’estat nord-americà William H. Seward va iniciar les converses per la compra d’Alaska a Rússia. El xec va ser de 7,2 milions de dollars americans. Un parell de fets van conduir a la decisió russa. El primer van ser les dificultats financeres del tsar i la por que Alaska caigués sota domini britànic. El segon va ser l’efecte de la Guerra de Crimea. Com a breu apunt de la Guerra de Crimea cal dir que va ser un enfrontament entre l’Imperi Rus i una aliança formada pel Regne Unit, l’Imperi francès, el Regne de Sardenya i part de l’Imperi Otomà. Va durar des del 1853 fins el 1856 i va acabar amb victòria dels aliats que enfrontaven uns exèrcits de quasi un milió de soldats amb els 2,2 milions de l’exèrcit rus. Aquests fets van portar a acceptar la proposta americana de compra que es va fer efectiva el 18 d’octubre de 1867.
Finalment, hem tornat a baixar pel mateix camí i tornem a gaudir del bosc màgic del principi.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10300069