(Canadian Rockies) Ruta el 2/10/2015; 8 km; +467 -467; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Stanley Mitchell Hut, Little Yoho River, Kiwetinock Lake i Kiwetinok Pass. Participants: Anna, Esther, Josep i Miquel; guia: Hugo. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La bandera del Canadà és molt jove i va ser aprovada el 29 d’octubre de 1964.
Aquest matí fa fred, els prats davant del refugi tenen una lleugera capa de glaç que mostren la gebrada de la matinada. Hem dormit perfectament al refugi.
Com que no sembla que poguem veure l’ós, he fet una foto d’un llibre on hi ha aquesta imatge d’un grizzli. El “Ursus arctos horribilis” és una subespècie de l’ós bru que pot arribar a pesar més de 500 kgrs i presentar una altura, quan es posa dret, de més de 2 metres. Es tracta, per tant, d’un animal extraordinari. Es tracta d’un animal omnívor que s’alimenta de vegetals, sobretot baies i d’animals com rosegadors, peixos, però també d’animals més grans com ants, bisons i fins i tot óssos negres americans, sovint més petits que el grizzli.
Després d’esmorzar toca parlar del que avui farem. L’Hugo ens ha preparat una sortida tranquil·la fins a un coll amb vistes i això ens permetrà gaudir del dia i dels paisatges. Del que dèiem al principi de la bandera, cal afegir que la imatge de fulla ’arç va ser un disseny de Jacques Saint-Cyr. Després d’ensenyes diverses, durant la dècada de 1960 el debat sobre la bandera es va aguditzar i va arribar al debat parlamentari. Es va formar un comitè parlamentari de quinze membres que, després d’un llarg període d’estudi i discussions, van aprovar el disseny per unanimitat el 29 d’octubre de 1964. La reina Isabel, com a Cap d’Estat, va proclamar la nova bandera el 28 de gener de 1965.
Mentre es preparava l’esmorzar, un de nosaltres ‘ha ocupat d’encendre el foc i així escalfar una mica l’ambient de la cabana.
Comencem a caminar i passem pel costat del cobert on hi ha la fusta. Estem al Yoho National Park, al sud-est de la Columbia Britànica. Al nord tenim el PN Kootenay i al sud el PN de Banff. Compta amb 1313 km2 i és el més petit dels quatre que estan al costat: Banff, Jasper i Kootenay.
El sender avui va en direcció sud-oest, seguint el curs del riu Little Yoho. Potser és el moment de parlar una mica de les societats originals del territori. Els Blackfoot (Peus Negres) eren una confederació de tribus (potser hauríem de dir nacions?) de parla algonquina. Els anglesos els anomenaven blackfoot perquè duien mocassins negres, però ells s’anomenaven a sí mateixos Niitsitapii (que significa poble autèntic). El conjunt el formaven cinc tribus, vivien en comunitat i eren coneguts per la seva fortalesa, el seu poder militar i posseïen grans ramats de cavalls. En la seva mitologia creien que eren els descendents dels set fills que van tenir el sol i la lluna. Vivien en tipis de pell de bisó i s’organitzaven en grups de cacera sota l’orientació d’un cabdill que mai no era hereditari.
Anem per la Mount Kerr Route, cim que queda una mica més al sud del nostre objectiu que està als peus del dos cims nevats: el Kiwetinok Peak i el Mount Pollinger. El Mount Kerr, de 2863 metres, va ser ascendit per primer cop l’any 1901 per Edward Whymper, juntament amb els guies J. Bossoney, C. Kaufmann, C. Klucker i J. Pollinger. D’aquest últim es va prendre el nom pel cim que hi ha al costat, el Mount Pollinger de 2816 metres. El Pollinger va tenir el primer ascens també l’any 1901 però per part de James Outram.
Ens aturem un moment per descansar i mirem enrere. El paisatge és sec i rocós. A baix s’endevina el bosc pel qual hem passat en sortir del refugi. Lluny els cims nevats probablement corresponen al Trolltinder (2628m) i al Mount Daly (3148m). Aquest últim compta amb un ascens molt tècnic i porta el nom del qui va ser president de la American Geographical Society a final de 1890.
De mica en mica anem ascendint. Les Rockies canadenques formen part de l’anomenada Serralada d’Amèrica que va des d’Alaska fins a Tierra de Fuego, al sud d’Amèrica del Sud. Però les Rockies són geològicament diferents a les d’Estats Units i de les de Sud Amèrica. Les del Canadà són bàsicament compostes de roques sedimentàries, calcàries i pissarres. A les dels Estats Units predomina el granit i els materials metamòrfics.
D’aquest món mineral destaquen les roques, colors, composició i formes. En el territori canadenc, les muntanyes han sofert l’efecte de les glaciacions més directament i per això les valls són molt amples i en forma de U, de la mateixa manera que les muntanyes acostumen a presentar un perfil molt més vertical i erosionat. Es calcula que inicialment es va anar produint un llarg procés de deposició sedimentària i després, pel moviment de plaques les masses es van aixecar i va quedar una gran superfície de fins a uns sis mil metres d’altura, que per moviments posteriors es va anar fraccions i erosionant, fins a formar el que ara podem veure.
Un primer detall d’una de tipus sedimentari. Les Rockies estan incloses dins de cinc parcs nacional s: Banff, Yoho, Jasper, Kootenay i Waterton i tots junts van ser declarats Patrimoni de la Humanitat el 1984.
Arribem al Kiwetinok Lake. Per no deixar a mitges el tema de les tribus originals, de les que parlàvem fa una estona, afegirem que potser la història dels Niitsitapii realment correspon a tribus que van emigrar cap a l’oest provinents de la zona dels grans llacs, de manera semblant a com ho van fer els arapaho i els xeiene. A partir del 1750 van començar els conflictes amb els comerciants europeus que van començar a mantenir pressió sobre el territori. Fins del 1820 no van aconseguir introduir-se els comerciants, tot i que amb dificultats i fins el 1850 van dominar les Rocalloses del Canadà i el Missouri. Les epidèmies de verola els van reduir a menys de la meitat i els europeus van aprofitar per vendre whisky i incitar-los a robar cavalls i a prostituir les dones per obtenir diners per alcohol, la qual cosa va degradar aquella cultura mil·lenària. L’any 1877 part de les tribus van signar un acord per establir una reserva amb el govern britànic. Va ser l’inici de la seva decadència definitiva, ja que diversos tractats posteriors van anar reduint la terra disponible. De fet, l’any 1966, el president de la Reserva Blackfoot de Montana, Earl Old Person, va denunciar la política que es portava a terme com un intent d’extermini. L’any 1980 es va descobrir petroli i allò ja va ser el cop definitiu.
La veritat és que si volem ser honestos s’ha de reconèixer que l’impacte de les colonitzacions dels europeus a Amèrica (del Nord i del Sud) ha estat terrible.
Una mica més amunt i arribem al Kiwetinok Pass. Estem a uns 2500 metres. A la dreta tenim el Kiwetinok Peak i a l’esquerra la ruta que porta cap el Mount Kerr. Els cims del fons, amb neu, probablement siguin la serra que es forma amb el Sea Shoal Mountain i el Mount Horsey.
Entre mineral, roca i neus, tornem a baixar i desfem el camí per anar un altre cop al refugi, on avui també hi hem d dormir.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11081357