(Antàrtida) Ruta 1191 del 11 al 12 de febrer de 2020. Dies de ruta en el vaixell Ushuaia. Participants: Rafa i Miquel. Tipus de sortida: Variada, dos dies amb activitats a terra (del total de 11 dies de viatge). Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 20 de desembre de 1928 es va fer el vol pioner d’observació de la península de San Martín.
CRÒNICA DIA 11
Avui dia 11 ens dirigim cap a la Caleta Salvesen, a la gran banya que forma part de l’Antàrtida. Avui per primer cop trepitjarem terra antàrtica! La caleta va ser cartografiada parcialment en las cartes de l’Expedició Antàrtica Belga, sota la direcció Gerlache, 1897-1899. Probablement, va rebre el nom de l’empresa de baleners Salvesen i Companyia, de Leith (Escòcia) que operava en aquesta zona.
Aquest extrem superior, aquesta banya, es coneix com Terra de San Martin. Estem de ple en el continent antàrtic, concretament a la península Antàrtica, que és la part més septentrional de l’Antàrtida. El nom va ser posat per Xile en honor del militar argentí, les campanyes del qual van ser decisives per a les independències de l'Argentina, Xile i el Perú. Al costat de Simón Bolívar, San Martín és considerat un dels alliberadors, de la colonització espanyola, més importants de Sud Amèrica. Els americans l’anomenen península de Palmer (part sud) i els britànics, Terra de Graham (part nord).
Cal recordar, perquè molta gent ho confón perquè els historiadors 'oficials' a Espanya no ho deixen clar, que el procès d'independència de totes les colònies espanyoles a Sudamèrica no va esclatar pels habitants de les tribus originàries, sinó per part dels mateixos espanyols i fills d'espanyols que consideraven que la metròpoli a Espanya, els ofegava a impostos i expoliava, creien que Espanya els robava.
El que veiem forma part de la part continental. Diverses muntanyes força altes formen el perfil oest de San Martin. Compta amb cims de fins a 2800 metres. Entre més importants destaquen els monts Castro, Coman, Gilbert, Jackson, William, Owen i Scott. Aquestes muntanyes es consideren una continuació dels Andes de l’Amèrica del Sud a través d'una serralada submarina que les connecta totes dues. Xile i l'Argentina havien esgrimit aquest argument per a les seves reclamacions territorials.
No parem de fer fotografies i els blocs de gel, que formen els icebergs, es veuen al peus de les glaceres d’on s’han trencat.
Aquesta és la Península Antàrtica, que forma una banya a la part més septentrional del continent. Però com a tal península és per tant terra continental.
L’operació de trasllat es fa com sempre. Arribem a la Caleta Salvesen i ens preparem per veure la fauna del lloc. Ei, acabo de posar els peus en el continent antàrtic!
Aquest cop, a més, compta amb l’al·licient d’una caminada per un turó suau nevat. Trepitjar roques és el mateix en qualsevol lloc de la Terra, però el fet de saber que aquestes roques “són continent antàrtic” ens fa percebre unes especials vibracions, la impressió que fa saber que ha estat un continent de grans aventurers i exploradors, alguns dels quals hi van deixar la vida.
La punta nevada del final es coneix com Punta Portal, pel fet que havia estat un punt de desembarcament i inici per algunes exploracions, tal com ens expliquen els guies. Per tant avui podem agrair aquesta curta excursió que ja ens feia falta. La neu hi afegeix un punt de color i alegria especials.
Un foca de Weddell (“Leptonychotes weddellii”) s’està estirada descansant, pot fer 3 metres de llarg i pesar entre 300 i 600 quilos. La foca de Weddell menja peix, krill, calamars, crustacis, cefalòpodes i de vegades pingüins. James Weddell (Oostende, actualment a Bèlgica), va ser un mariner i caçador de foques, nascut el 1787. El seu cognom ha servit per la foca de Weddell, el Mar de Weddell de l'Antàrtida i l'illa Weddell a les illes Malvines. A la primavera de 1823, James Weddell va arribar en vaixell a la latitud 74° 15′ S, la més baixa fins aleshores.
Ben a prop uns pingüins dels coneguts com ‘carablanc’(o ‘barbijo’ en castellà). Els tres ben plantats mirant el sol, aprofitant la temperatura.
El cel es va tapant. Certament estem tenint molt bon temps, segons ens diuen els guies, per ser l’Antàrtida.
L’excursió permet observar, aturar-se, gaudir. Se'm fa difícil trobar paraules per expresar les sensacions que tinc. Una altra mirada cap el vaixell que ens espera pacient; contrasta amb la blancor dels icebergs propers.
Anem tornant de Punta Portal per anar al lloc d’embarcament. El cel s’ha anat posant molt més negre i notem unes lleugeres gotes d’aigua neu que voleien, però que duraran molt poc.
Per tant arribem un altre cop a les barques pneumàtiques per tornar al vaixell.
CRÒNICA DIA 12
Al matí cada dia ens desperten pels altaveus. Cada dia el Leandro feia servir el protocol·lari “bon dia, expedicionaris!”, avui ha canviat la fórmula per “bon dia, antàrtics!”; ahir vam trepitjar continent. Ens apropem a la costa, per posar-nos en posició de desembarcament. Un dels al·licients del viatge és poder baixar cada dia a terra.
En aquest viatge estic veient moltes glaceres que trenquen al mar, però encara em sorprenen els colors i les formes d’alguns dels blocs de gel que estan a punt de caure.
Avui es fa el desembarcament a Damoy Point. Damoy és un promontori de 900 metres a l'oest i nord-oest de Flag Point, el punt d'entrada nord del port de Port Lockroy, al costat oest de l'illa de Wiencke, la més al sud de les principals illes de l'arxipèlag de Palmer. Té una serra central amb el pic Luigi, de 1.415 m d'alçada, al sud-oest. Aquest cim, també és conegut com Picot de Savoia, nom que fa referència al duc del Abruzos, Lluis Amadeu de Savoia-Aosta. Mariner, explorador i geògraf italià era fill de qui va ser rei d’Espanya com Amadeu I i va néixer a Madrid el gener de 1873. Lluis ha esdevingut famós en el món de l’alpinisme i la primera aventura important va ser l’escalada, el 1897, del Mount Elies, a Alaska, de 5489 metres.
De les moltes fotos fetes als pingüins em quedo amb aquesta d’aquest pingüí papua amb les dues cries que protegeix.
Fa un moment parlàvem d’Amadeu I d’Espanya; el que era duc d'Aosta va ser triat com a rei d'Espanya de 1870 a 1873, durant el Sexenni Revolucionari, per les Corts espanyoles després de la Revolució Gloriosa de 1868 que va expulsar del país a la dinastia Borbó. El seu regnat va ser breu per la inestabilitat política que vivia Espanya i el violent rebrot dels carlins. També li va afectar la guerra a Cuba i, sobretot, la mort del seu principal valedor, Joan Prim.
Per cert a Argentina, deu anys abans es va acabar el període de guerres (1853-1860) formant-se la República federal Argentina. Després amb les guerres conegudes com Conquesta del Desert, contra els pobles maputxe, tehuelche, ranquel, wichi i kom, totes les grans extensions planes van ser conquerides i ara el país és el vuitè més extens del món... i els indígenes quasi han desapargut del tot. Un exemple més de la terrorífica invasió europea de les terres americanes.
Anem pujant suaument cap a la cabana de color blau, la Damoy Hut. Va ser construïda l’any 1973 i es va utilitzar durant diversos anys com a instal·lació aèria estatal britànica i estació de trànsit per a personal científic. L’any 1993 va ser l’últim any en ser ocupada i des d’aquell moment es va designar com a lloc històric o monument, a proposta del Regne Unit a la reunió consultiva del Tractat Antàrtic.
És un refugi disponible per casos d’emergència, en que l’interior està en molt bon estat. Aquest refugi va rebre la visita d’un avió Fox Moth des de gener de 1935 en que es van produir els primeres vols pioners per tal de fer mapes de la costa oest de la península. Generalment tenien la base a Port Lockroy.
Per cert, l’aviador antàrtic pioner va ser l’australià Sir Hubert Wilkins que va fer el primer vol a l’Antàrtida des de l’illa Decepció el 20 desembre de 1928. Va tornar l’any següent amb el vaixell de suport RRS William Scoresby, amb l’objectiu de seguir un programa d’observació de la península.
Com sempre pingüins en quantitat. Aquestes també són els Papúa, amb el bec de color taronja. Són realment tranquils i en algun cas si no et mous s’apropen molt.
Tampoc hi pot faltar l’escua, que suposo espera la oportunitat de fer-se amb algun ou.
Per perspectiva històrica cal afegir que el 1869, a Espanya es va produir el Pacte Federal de Tortosa (Catalunya), un manifest ideològic i projecte d'organització de les forces republicanes federalistes de Catalunya, València, les Balears i Aragó. La iniciativa tenia per objectiu organitzar una direcció descentralitzada del partit Federalista als territoris de l'antiga Corona d'Aragó, per tal d'impulsar la constitució d'una república federal. El seu portaveu més destacat fou Valentí Almirall Llozer, autor, a finals de 1868, de les “Bases para la constitución del Estado de Cataluña”.
Les restes d’un pingüí que ja va ser menjat queden per terra.
Només cal afegir que la signatura del Pacte de Tortosa és la primera expressió pràctica del federalisme pactista, ja que rebutjava el separatisme i va ser imitat per pactes similars com el de Córdoba, el de Valladolid (de les dues Castelles), el de Santiago (galaic-asturià), el basc-navarrès d'Eibar. El moviment va culminar amb el Pacte Nacional de Madrid de 30 de juliol de 1869.
La colònia de pingüins està damunt d’un petit turonet, prop de l’aigua, així semblen protegir-se. Segons explica la guia, sempre queden més protegits els que es poden situar al centre de la colònia.
Una foca de Weddell, sembla despertar-se d’un somni dalt de les roques. El seu posat una mica fatxenda em recorda les maneres de molts monarques i recordo el llibre que llegia ahir: “Un viatge als mars del sud” de John Bulkeley i John Cummins. Parla d’una guerra curiosa que cal situar en el context de l’època i del fet que les relacions d’Espanya amb Anglaterra s’havien deteriorat des del 1735. El pirata Robert Jenkins, que actuava al mar Carib, va ser descobert entrant mercaderia de contraban a l’Havana. Durant la captura, el comandant espanyol li va tallar l’orella a Jenkins i després el va alliberar; donant-li l’orella tallada i li va dir: “Ves i digues-li al teu rei que li faré el mateix si ell s’atreveix a fer el mateix que feies tu”. Aquell fet va derivar en la declaració de guerra per part dels anglesos. Aquell conflicte, és conegut com “Guerra de l’Orella” .
Hem tornat al vaixell i ens repartim per descansar una estona o per assistir a les conferències sobre el gel, l’Antàrtida, els pingüins o les balenes.
Per la tarda, el vaixell passa pel davant de la zona de Le Maire; indret que rep el nom del famós explorador neerlandès que va descobrir el Cap Hoorn (Hornos) entre 1615 i 1617 i del que ja he parlat abans.
Perquè no fer una fotografia dels reflexos sobre l’aigua del mar ara que les aigües estan calmades? Doncs aquí està.
El vaixell navega lentament. La visió dels petits icenergs i de les catifes de gel és hipnòtica. Quin plaer! Per aquesta zona sovintegen els trencaments de blocs i trams de les geleres que van a mar. Amb el vaixell en alguns moments hi passem a prop i sentim el ‘crac crac crac’ dels trossos de gel que freguen pels costats.
Des de coberta veiem un veler que navega entre nosaltres i la costa. També ha de ser una bona aventura i còmoda en dies com avui, amb aquest temps moderat.
Aprofito l’última fotografia d’avui per mostrar un curiós (però habitual) grup de foques o llops marins damunt d’una plataforma de gel flotant.
Crònica Antàrtida Tram 1: http://eoliumtrek.cat/index.php/mon/antartida/853-antartida-tram-1-ushuaia-canal-beagle-cap-hornos-pas-de-drake-illes-shetland-del-sud
Crònica Antàrtida Tram 3: http://eoliumtrek.cat/index.php/mon/antartida/855-antartida-tram-3-badia-hugues-port-lockroy-illa-deception-port-yankee-canal-beagle-ushuaia