{jcomments off}

 LL23a Los conquistadores inutil

 

 

 

 

      “Los conquistadores de lo inútil”

         Lionel Terray

         Ediciones Desnivel (2008)

 

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) 

        En el món de la muntanya hi ha personatges que arrisquen la seva vida escalant cims o creuant glaceres; una lluita constant amb la natura i amb els canvis atmosfèrics. Qualsevol errada por resultar fatal. Aquests homes necessiten molt més que coratge; necessiten passió.

        Aquest llibre “Els conqueridors de l’inútil” potser és el llibre més llegit de tots els temps. És realment, sense discussió, un clàssic, un testament sobre l’època pel que fa als escaladors i la muntanya on Terray descriu els seus orígens i les pressions dels seu entorn familiar; on també explica el paper decisiu i la superioritat tècnica del seu company Guido Magnone durant la primera ascensió al Fitz Roy. Terray va escriure “Si en realitat no hi ha cap roca, cap serac, cap esquerda que m’estigui esperant en algun lloc del món per aturar la meva carrera, arribarà un dia en el que, vell i cansat, trobaré la pau entre els animals i les flors i llavors el cercle quedarà tancat i podré ser, finalment, el senzill pastor que anhelava ser en el meus somnis infantils”.

         Muntanyenc polivalent s’atrevia amb totes les disciplines i tant escalava una paret de gel com una de roca, realitzava una expedició, filmava un reportatge o baixava amb esquís i tot això mentre voltava bona part del món duent a terme escalades, filmacions i aventures...

     ...Però Lionel Terray no va veure complert el seu desig, una caiguda en el massís de Vercors, prop de Grenoble, on havia nascut el 1921, va ser el seu final l’any 1965; tenia 44 anys. Havent nascut molt a prop dels Alps, des de molt jove es va entusiasmar a la muntanya i a l'esquí. El 1950, amb el seu amic Lachenal, en una expedició dirigida per Maurice Herzog, aconsegueixen el primer pic de més de vuit mil metres de la història de l'alpinisme, l'Annapurna. Malgrat que ell mateix no arribaria a trepitjar el cim, la seva actuació va ser determinant en l'èxit de l'expedició.

        Els seus pares estaven en contra de la seva afició. La mare detestava l’activitat i el pare ho menyspreava; deia “s’ha de ser completament estúpid per rebentar-se pujant a una muntanya, amb el risc de trencar-se el cap, quan dalt del cim no hi ha ni un bitllet de cent francs que es pugui recollir” i és que un cosí s’havia quedat invàlid després d’una caiguda a la muntanya.

        El llibre és un document autobiogràfic que narra els primers anys descobrint el món de la muntanya i les primeres conquestes. És l’època dels valents i també dels riscos. Escriu Terray anys després “Puc dir que he tingut unes deu caigudes greus, que van oscil·lar entre quatre i vint metres; nombre, aquest, relativament alt per la mitjana encara que, de fet, només en una d’elles vaig estar a punt de perdre la vida”. En un altre lloc del llibre sorgeix el seu optimisme i diu “...he realitzat centenars d’escalades difícils en totes les especialitats de l’alpinisme, però no he estat veritablement a prop de la mort més que en una vintena d’oportunitats...”; no està malament, oi?

        Donat que escriu un document biogràfic dedica també una vintena de pàgines a parlar de la guerra als Alps, on va quedar integrat en una esquadra d’esquiadors. També dedica moltes pàgines a les seves experiències amb Lachenal. Corria l’any 1945 (eren tots dos joves) quan van fer les primeres ascensions “amb qui hauria de convertir-se en el magnífic company de les grans ascensions alpines”. És una època que parla de l’Aiguille Verte, l’Aiguille du Moine i les Grandes Jorases. Dedica després una detallada descripció de l’ascensió de la cara nord de l’Eiger, èxit que va suposar, segons les seves paraules “el punt culminant de la meva carrera als Alps; a partir d’aquell moment vaig deixar de donar tanta importància com abans a les meves activitats com alpinista aficionat i em vaig consagrar principalment al meu ofici de guia, practicant-lo en les vies de màxima dificultat”.

        De la lectura del llibre, tinc la impressió que devia tenir fama d’home amb mal caràcter. Escriu el propi l’autor “...amb tres quartes parts dels clients, sobretot en ascensions amb neu i gel, es corre a cada pas el risc de veure’ls relliscar, de cop, sense ni pronunciar un crit...”. Segueix explicant que en una de les escalades per l’aresta sud de la Noire, van arribar a un pas molt delicat, obert a un impressionant buit. “Vaig cridar al meu client que creués poc a poc però ell, impressionat, no es podia moure...”; tot i amb això ell (Terray) afirma que “sabia que el company era perfectament capaç i només tenia por... Vaig tractar d’animar-lo, l’explicació tècnica, la demanda amistosa, la burla i després uns gestos furiosos...”.

        L’estrella del llibre és, però, la conquesta de l’Annapurna. Havia arribat el temps en que els països s’implicaven en aconseguir que una expedició nacional fes cim en una de les grans muntanyes de l’Himàlaia. França va organitzar una gran expedició escollint les seves elits. Terray, Lachenal i Rébuffat no podien faltar. La conclusió va ser que Maurice Herzog i Louis Lachenal signarien la primera ascensió a un vuitmil, l'Annapurna, però només van aconseguir -ho gràcies a l'ajuda de Rébuffat i Terray. Herzog es va emportar la fama, un lloc al Govern i l'amputació dels dits de les mans. Gairebé sense reconeixement públic, Lachenal va perdre tots els dits dels peus i va entregar la seva vida d'alpinista. "La muntanya no era el meu passatemps dominical: era la vida que em pertanyia", diria entre operació i operació. Aquella famosa expedició a l'Annapurna del 1950, de la qual tots tres en van formar part, a més d’aconseguir la conquesta de la primera muntanya de més de 8.000 metres, va dinamitar les existències i els va acabar separant per sempre. Els llibres escrits pels tres van forjar un model: no hi havia aspirant a alpinista que no volgués posseir la passió o el gust per l'aventura o la conquesta; i el sentit profund i autèntic de l'amistat.

        Va ser amic de Guido Magnone, Gaston Rébuffat, Louis Lachenal i Maurice Herzog. El seu caràcter arriscat i la passió immensa amb què reviu i explica cadascuna de les seves ascensions en fan un escriptor fora de sèrie, un comunicador extraordinàriament expressiu amb què s'han sentit identificades diverses generacions d'alpinistes.

        Un gran escalador, com Reinhold Messner, va qualificar Lionel Terray com "una de les figures més destacades de la història de l'alpinisme". I sens dubte és així, com a aperturista de primeres absolutes el Fitz Roy, Chacraraju, Jannu, Makalu o Mont Huntington; en les seves repeticions als Alps; o en la seva participació a l'expedició francesa a l'Annapurna. Una vida d'esforç al màxim nivell que va compartir amb altres companys.

        Cap el final de llibre declara “d’aquí a uns dies compliré quaranta anys. Vint anys de lluita sobre les muntanyes del món que m’han deixat més forces i entusiasme del que sembla tenir encara la majoria dels meus joves companys. Però ja no soc, lògicament, el mateix que empenyia als homes i als elements, s’obria pas fins a la Walker, l‘Eiger, el Fitz Roy o el Chacraraju. Tots aquests anys d’esforços, patiments i perills canvien a un home”.

        Dels seus amics originals d’escalada es pot dir que Louis Lachenal va morir als 35 anys, en una esquerda mentre esquiava a la Vallée Blanche; els altres tres amics citats Magnone, Rébuffat i Herzog van viure molts anys. Pel que fa a l’Annapurna, Óscar Gogorza, en un article del 2020, explica que 14 alpinistes han aconseguit obrir itineraris en la terrible cara sud de la muntanya; d’aquests, onze ja són morts. Afegeix l’articulista “ningú escapa realment de la cara sud, ni aquells que van trepitjar el cim i van tornar il·lesos. Una maledicció sembla perseguir, des del 1970, als escassos alpinistes que van ser capaços d’estrenar nous itineraris d’ascens en l’enorme, tècnica i perillosa vessant sud de la muntanya de 8091 metres”.

        Encara em venen als ulls (a qui escriu aquesta ressenya) les imatges del memorial on hi lluïen moltes banderes d’oració budistes al camp base de la cara sud de l’Annapurna. De dues de les moltes plaques en record dels accidentats a l’Annapurna: una dedicada a Iñaki Ochoa i l’altra a Anatoli Boukreev. Clar que jo, aquell octubre del 2012, només vaig fer el trekking conegut com Santuari de l’Annapurna. Es calcula que la perillositat de l’Annapurna és del 31,94%.

        Doncs, aquí teniu un altre interessant llibre de muntanya. Aquest de 365 pàgines, ple de pensaments i experiències personals, a més de les escalades.