LL20a La Araa Blanca

       La Araña Blanca, Heinrich Harrer

      Editorial Desnivel (2005)

          Aquest llibre que us presento (la primera edició, en alemany, és del 1999) és la dramàtica història de les ascensions a la Paret Nord de l’Eiger, una de les muntanyes mítiques dels Alps. L’autor també va escriure el llibre “Set anys en el Tibet”, que es va convertir en un clàssic de la literatura de viatges i s’ha traduït a cinquanta idiomes.

       Heinrich Harrer va néixer el 1912 a Hüttenberg (Àustria) i va ser esportista olímpic, a més d’autor de deu llibres, la majoria dedicats a la seva experiència tibetana. L’Araña Blanca és una narració clàssica de la cordada que, amb Anderl Heckmair, Fritz Kasperek, Ludwig Vörg i l’autor, van completar, el 1938: la cobejada primera ascensió a la paret nord de l’Eiger, en els Alps bernesos...

...     Però l’autor a més de narrar aquella primera ascensió, assumeix també el paper d’historiador dels dramàtics intents anteriors d’escalada de la temible paret. Intents que es van desenvolupar en un entorn de forta competència i van desembocar en una llarga llista de víctimes; entre elles potser la més tràgica va ser la del jove Toni Kurz, el qual va agonitzar durant hores penjat d’una corda a pocs metres d’un equip de rescat, que no va poder fer res per salvar-li la vida.

       Harrer, en el pròleg, diu que la paret nord de l’Eiger seguirà sent la Paret de Parets, “La Paret” per excel·lència; hi ha parets més altes i més difícils a les muntanyes de la Terra, però cap d’elles es troba com en un escenari com és el cas d’aquesta. Qualsevol pot seure en una cadira confortable i seguir amb uns prismàtics l’espectacle natural que són les allaus de neu mentre pren un cafè i tasta un pastís. El tren cremallera que puja a la Jungfrau va pujant per dins d’un túnel i quan s’atura a l’estació d’Eigerwand permet als viatgers observar, des de grans finestrals, les roques i els desploms de la paret Nord; per aquestes parets han de passar els escaladors.

       L’autor explica amb deteniment la seva participació a la primera escalada que es va fer de la cara nord de l’Eiger el 1938. Els companys van ser Wiggerl Vörg (va morir durant la Segona Guerra Mundial), Fritz Kasparek (va patir un accident mortal el 1954 en l’aresta de cim del Salcantay, al Perú) i Andreas Heckmair que va morir el 2005 amb 98 anys. Heinrich Harrer, va morir el 2006 amb 93 anys. L’estil de la redacció és la típica de l’època, amb molts detalls de l’ascensió, pensada (com un documental) per oferir informació de fissures, dificultats, punts de descans, allaus, caigudes de pedres i altra informació que pugui ser útil a altres escaladors; potser algun lector se li faci llarga la descripció de l’ascens, però resulta un llibre molt interessant per les explicacions i informació continguda de les ascensions per altres vies i els altres escaladors (i escaladores) que van esforçar-se per aconseguir reptes en la muntanya que va rebre el nom de “muntanya assassina”.

       En una expedició a l´Índia va ser detingut pels anglesos el 1939; per després escapar del camp de presoners, el 1944; va arribar al Tibet, quan era un país tancat i prohibit als estrangers, on va arribar a ser mestre del Dalai Lama; d’aquella història va escriure el llibre “Set anys al Tibet” i el 1997 es va fer una pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt.

       L’any 1984, als 84 anys, Harrer va admetre que havia estat membre de les temudes SA i de la SS durant el règim nazi el 1933. Al principi Harrer negava els fets, però al final va declarar "estava disposat a ingressar a qualsevol organització per poder practicar l'alpinisme" "Llavors no existia el menor indici que els nazis arribarien a ser la major organització criminal de tots els temps. No obstant, crec que el que va passar amb les SS va ser un dels errors de la meva vida, potser el més gran” (wikipedia).

       Cal afegir que en Josep Anglada Nieto i Jordi Pons, van aconseguir l’any 1964, la primera ascensió catalana (i també de la península Ibèrica) a la Paret Nord de l’Eiger. Dos anys abans, el 1962, el nord-americà John Harlin, que coneixia d’anys enrere a Tenzing Norgay (el famós nepalès que va assolir l’Everest amb Edmund Hillary el 1953) el va convidar a veure la Paret Nord de l’Eiger. L’estiu d’aquell any 1962, escriu Harrer, van ascendir part de l’aresta oest per estudiar la Paret Nord i a l’experimentat Tenzing només li va fer falta una mirada per rebutjar la proposta de fer aquella paret: no era la seva manera de fer alpinisme.

       El llibre conté un annex final amb la llista dels 56 escaladors que van patir un accident mortal a l’Eiger des del 1935 al 1995 i també una cronologia de moments cabdals de l’Eiger des del 1578. Pel que fa a Harrer, afegim que va viure completament aïllat de la vida pública després d'admetre el seu passat nazi. A la seva mort, la seva família va emetre un comunicat curt per als mitjans de comunicació que deia el següent: "Ha partit amb gran serenitat cap a la seva última expedició".