“Un viatge monstruós”, Eugeni Casanova
Edicions de la Magrana (1997)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) Així comença el llibre: “Viatgem al nord per fugir, i al sud per trobar-nos a nosaltres mateixos. Aquest és un viatge diagonal inescrutable”, em diuen amb contundència a tall de comiat quan m’enfilo a l’escaleta del Talgo, a l’estació de França. L’autor sap que la travessia transcontinental que comença és impredictible; no hem d’oblidar que tot i que la Xina es va obrir al turisme individual el 1985, Rússia encara no ho havia fet aquell 1995.
Al marge de la frase, el que realment resulta sorprenent d’aquest llibre de 375 pàgines és la gran quantitat de gent malintencionada, rígida, prepotent o insolidària amb qui va tenir que afrontar l’autor en el seu viatge. Realment va ser un viatge “monstruós”.
Només de Barcelona a Vladivostok (el punt més oriental del viatge) hi ha més de 13.000 km, però l’atractiu no es troba únicament en aquesta xifra desmesurada, sinó que l’anada és a través del Transiberià, el trajecte ferroviari més desproporcionat i inabastable, el més desolat i més extrem del món; i la tornada a través de la Ruta de la Seda, el més grandiós i llegendari dels itineraris que mai hagi existit...
...Eugeni Casanova i Solanes, nascut a Lleida el 1958, és llicenciat en Ciències de la Informació i en Filosofia. Ha treballat en premsa, ràdio i televisió. Com a viatger ha recorregut tots els continents. Com escriptor ha publicat onze llibres.
Es tracta d’un llibre ple d’experiències descrites amb colors i detalls i sense por a expressar opinions, com quan diu “No és estrany que el viatger vegi Sibèria amb disgust. Si deixem de banda els habitants, ningú pot dir que Sibèria no sigui una terra plena de bellesa, abundància i promeses; però és la naturalesa dels seus habitants el que la converteix en el lloc terrible que és”. Potser és que els habitants de Sibèria havien desenvolupat una genètica amargada (penso jo, qui fa aquesta ressenya) ja que tal com explica l’autor una de les principals preocupacions dels governs russos, des de l’inici, va ser la repoblació d’aquell immens territori buit; amb eslaus forçats, amb presoners, amb dissidents polítics, o amb serfs que el sistema soviètic no considerava prou productius. Anys més endavant Noam Chomsky va dir que “el sistema comunista soviètic era menys socialista que el sistema occidental europeu a Alemanya”.
És un llibre descriptiu que, quan llegim, ens sembla veure per on passa, què veu, què olora i com és la gent. De Novosibirsk, escriu l’autor “faig una volta per la ciutat i amb tres quarts d’hora en tinc prou per fer-me una idea bastant completa de la immensitat de la desolació urbana en què em trobo. Aquí no sembla haver-hi existit mai una ciutat tradicional, tot són blocs grisos en carrers rectilinis”. Diu que “hi queden algunes ‘izbas’, les típiques cabanes de fusta siberianes, que són prou boniques”, però tot seguit remata: suposo que aquest és el principal motiu pel qual les han erradicat! Penso jo que aquesta imatge en ofereix uns ‘soviets’ enutjats per la bellesa.
El text mostra misèria “... a la plaça s’ha instal·lat la renglera de dones que venen insignificances: una, cinc pastanagues; una altra, mitja galleda de patates; la següent, dos pots de carbur; després, una amb dues cuixes de pollastre i, la darrera, tres peixos esquifits cuits”. Tot és decadent; cases que reclamen una ma de pintura des de fa anys, tanques trencades o que han caigut... Probablement tot aquest ambient trist i fosc fa que els funcionaris resultin indolents i mal educats: “... la funcionària de la finestreta d’informació (quan l’autor li demana l’hora d’un tren) contesta amb una desgana imperial... com que no parlo rus li faig senyal que m’escrigui l’hora en un paper... em replica com si l’hagués insultat i amb cara de fàstic”. Jo no m’estendré en les sucoses explicacions i problemes amb els funcionaris del país que exposa l’autor, no acabaria mai; és millor llegir-ho directament al llibre.
De la regió d’Ulan Udé em limitaré a reproduir el que diu en Casanova: la república no és sols el cul de món, una de les regions més desolades de l’URSS, a més va agafar mala fama des del principi: aquí es troba la regió del riu Kolima, que és una cosa així com l’Auschwitz-Birkenau del Gulag. L’organització encarregada de desenvolupar els territoris del nord-est, importava esclaus per treballar-hi; dels 12 milions de convictes que probablement van morir a l’URSS entre 1936 i 1950, una quarta part (3 milions!) van trobar la mort a les mines d’or de Kolima.
L’autor arriba a Pequin (està escrivint ja la pàgina 250 del llibre), va a visitar la mòmia de Mao i a més d’altres curiosos fets explica (entre els apunts històrics que va desgranant durant el viatge) que “la història encara no ha fet justícia al Gran Timoner,... el qual ocupa el rànquing mundial dels genocides del segle XX. Les darreres estimacions consideren que entre les vuit grans campanyes reformistes i purgatòries, dutes a terme per ordre seva, van morir més de 80 milions de persones, executades directament o d’inanició a causa de les col·lectivitzacions forçoses de la terra (model Stalin)”. També ens diu l’autor que l’assaig ‘Catàstrofe humana’ del doctor Ding Shu conclou que la mortaldat per inanició més gran del segle va ser causada en un 90% per la política de Mao Zedong”.
Eugeni Casanova després de tants quilòmetres i ciutats vivint situacions conflictives i imatges de pena, arriba a Turpan, o Turfan, que resulta ser un oasi de la regió autònoma del Xinjiang uigur a la República Popular de la Xina. Allà diu “pel camí em fixo en les estampes de la vida rural: vora una sèquia hi ha un home que amb una navalla rapa el cap a un nen, una dona fila a la porta de casa, una somera s’ha instal·lat al mig del camí... Per primera vegada tinc la sensació de viure alguna cosa local; una sensació que en aquest viatge encara no havia viscut. Fins ara he estat passejant per un suburbi continental de creences trasplantades, de costums desvirtuades i d’habitants postissos”.
Prop del final, arriba a Samarcanda, la mítica ciutat que tots voldríem visitar. Però l’autor, aquell any que hi va anar, diu: “És una altra ciutat que ha sofert una espoliació brutal d’ànima. Algun delineant paranoic ha destrossat l’antiga vila oriental i ha traçat grans avingudes al lloc dels carrerons i les cases tradicionals. És obvi que han deixat els quatre o cinc monuments, però han fet malbé el conjunt...”.
Crec, que amb aquesta mica de ressenya ja us haureu fet una idea del llibre. Cap el final escriu l’autor “Aquesta nit comprovo que ja no em puc estrènyer més el cinturó, que estic a l’últim forat i que me n’hauré de fer un de nou perquè els pantalons em ballen. Per aprimar-se, no hi ha règim més eficaç que el viatge frenètic...”.
Si aquesta ressenya us ha motivat, doncs potser l’haureu de llegir. Salut, lectors!