LV 03a Viajes sin destino

  “Viajes sin destino”, Luis Carandell

Maeva Ediciones (1997)

 (Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            Sempre m’interessa llegir les primeres línies del llibre; són aquelles en que l’autor dóna, sovint, la clau del llibre però també d’ell mateix. En aquest cas comença així “De totes les maneres de marxar, la millor és salpar. Res com el vaixell, que lentament es separa del moll entre els crits dels mariners i els últims encàrrecs i acomiadaments que, aviat, ens convertiran en un llunyà flamejar de mocadors”. Afegeix que aquest fet genera en l’esperit una inevitable sensació d’abandó d’allò que és quotidià. No és comparable al “grinyol del tren al posar-se en marxa, ni el “cordin-se els cinturons” a l’avió, ni el cop de la porta del cotxe en tancar la porta”.

       “Mai vaig sentir tan ben deixat el món com quan des de la coberta del vaixell veia com la terra s’allunyava i la gent al moll s’anava fent petita”. En aquest llibre ens explica l’autor una sèrie de visites curtes a un món a cops situat en el passat com la República del Mont Athos, la fascinació d’El Caire, la visió del Machu Pichu, la solitud de les Illes Galàpagos, la seva visió d’Islàndia o històries sobre Escòcia o Provença....

   ....Lluís Carandell (Barcelona, 1929 – Madrid, 2002). Era fill d’una família benestant. El seu pare era Joan Carandell Marimón, que havia cultivat bones relacions, durant la Guerra Civil Espanyola, amb la família Rothschild i amb René Mayer (exprimer ministre francès), però també amb Eugeni d’Ors. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, el 1936, la família Carandell es va traslladar a Burgos i, després, a Bilbao, per tornar de nou a Barcelona el 1939. El 1952 va començar a exercir el periodisme com a redactor d'El Correo Catalán, de Barcelona. Va ser corresponsal en llocs tan diversos com Egipte, Islàndia, Grècia, Berlín, Singapur, l'antiga URSS i Portugal. Entre la seva nodrida obra, més de quaranta títols publicats, es troben les experiències viscudes en aquests països.

Ens parla de la seva visita a Islàndia, la terra del gel i del foc, l’any 1954 i, amb humor, diu que el que ell sabia d’Islàndia no era gaire, però es consolava pensant “que Colom sabia d’Amèrica encara menys i, a més, estava equivocat, perquè quan hi va arribar va creure que es tractava de Cypango” (com en deien llavors de les terres japoneses). Entre quinze i vint pàgines ocupen cada viatge descrit.

Parla també d’Egipte, més concretament d’El Caire, on hi va arribar el 1952 amb motiu del destronament del rei Faruk pels Joves Oficials Egipcis. Li crida molt l’atenció el contrast entre el desert i el delta. “Aquests mons enfrontats del desert i de la vall ens ofereixen dues perspectives indispensables per comprendre Egipte. Perquè si la exuberant vegetació que creix del llim del Nil marca el límit de la terra habitable, això no significa que el desert no estigui habitat i no tingui interès pel viatger”. En aquells anys, ell deia que era clar que a Egipte predominava la tolerància entre les comunitats religioses. (Un fet que jo també vaig observar quan hi vaig viatjar, amb la meva muller i uns amics, per segona vegada fa uns 14 anys). Els anys més recents, amb el creixement de l’integrisme, la convivència religiosa tristament s’ha deteriorat molt.

       He de dir que no hem de buscar en aquest llibre aquella passió i empenta d’una escriptura i unes trames que et fan seguir llegint sense poder dormir perquè sents la necessitat de no deixar-ho. No. Però sí que cada un dels capítols, com a contes curts, aporten la mirada culta i a vegades irònica del que observa.

       Del viatge a Escòcia explica que entre el sud i el nord hi ha un marcat contrast i, comparant, opina que tant com entre Castella i Andalusia. Parlant de contrastos centra el punt de mira en les dues ciutats més importants: Glasgow i Edimburg. “Glasgow va fundar el seu futur en temps de la revolució industrial”, moment en que van convertir el seu riu Clyde en un port fluvial de primera magnitud de cara al comerç amb Amèrica del nord. Però ara la considera “una fosca urbs industrial”. Edimburg, escriu l’autor, és la ciutat antiga que conserva les essències escoceses. Es a dir, el tipus de percepcions que ens afegeixen perspectives quan també anem a visitar les ciutats.

       També parla del Japó, que ell tant devia voltar. Tokio i Kyoto, dos noms, dues ciutats, dos mons, concreta d’una pinzellada l’idea principal. “El viatger que conegui el Japó només a través de Tokio podrà posar-se en contacte amb la tradició japonesa, visitar temples, assistir a festivals religiosos, passejar per bells parcs i trobar mostres de la perfecció dels artesans japonesos. Però, en canvi,"fins que no conegui Kyoto no sabrà el que realment la cultura tradicional significa en la vida del país”. Matisa Carandell que viure a Kyoto és quasi una professió (que em sembla una magnífica descripció), que els habitants de l’antiga capital semblen decidits a cultivar, amb un religiós respecte, els monuments que el passat els hi ha confiat.

       M’ha agradat molt una interessant frase que diu: “a diferència del simple trànsit (d’un punt a l’altre) el viatge consisteix en no veure, sinó en mirar; no en oir, sinó en escoltar; no en passar de llarg, sinó en aturar-se a considerar. El viatger així es distingeix del transeünt, en que manté tota la seva capacitat de sorpresa per assaborir la bellesa del món que troba en el seu camí”.

       Uns altres dels capítols es dediquen a Perú, Provença, les Galápagos, Athos i Portugal. Si heu de visitar alguns d’aquests llocs, sempre agraireu llegir la visió d’un escriptor com Lluís Carandell.