“La Biblia desenterrada ”, Israel Finkelstein, Neil Asher Siberman
Siglo XXI de España Editores (2003)
La paraula grega 'bíblia' vol dir 'llibres' i de fet n'hi ha molts de llibres a la Bíblia: entre 40 o 77 segons les fonts. En qualsevol cas, pels catòlics, la Bíblia Interconfessional (el Nou Testament) és només un cànon de 27 llibres. Aclarim, però, que els protestants en compten menys, així com els jueus. Van ser escrits en gèneres molt diversos, en èpoques diferents i en llengües diferents.
Per aquesta raó és interessant investigar fets molt anteriors que permeten donar context al que sabem, o ens creiem que sabem. Un fet inqüestionable és que les bases d’una part de les creences, jueves i cristianes, s’endinsa molts segles abans de la nostra era actual. Cal dir, no obstant això, que les tradicions jueva i cristiana consideren que aquests llibres són inspirats per Déu mateix, i és per això que, de la Bíblia, se'n diu també la Sagrada Escriptura.
En aquest context em sembla interessant fer la ressenya d’aquest llibre que presento, el qual va ser un obsequi de la Diada de Sant Jordi de fa dinou anys. La pregunta central és ¿narra la Bíblia fets constatables històricament?...
...Últimament, alguns descobriments espectaculars realitzats per l’arqueologia bíblica han plantejat dubtes importants sobre la versió més difosa de l’antic Israel i la tradició judeocristiana. Israel Finkelstein i Neil Asher Siberman, un arqueòleg i un historiador, ofereixen una versió de la història de l’antic Israel i utilitzen tot el pes dels testimonis arqueològics per resoldre la qüestió de quan, on i perquè es va començar a escriure la Bíblia.
He de comentar, dels autors, que Israel Finkestein és un arqueòleg i acadèmic israelià, director de l'Institut d'Arqueologia de la Universitat de Tel Aviv i corresponsable de les excavacions a Megido (25 estrats arqueològics, que comprenen 7000 anys d'història) al nord d'Israel. Neil Asher Silberman és un arqueòleg i historiador nord-americà amb un interès especial en la història, arqueologia i interpretació de l'herència política existent avui; membre del Departament d'Antropologia de la Universitat de Massachusetts i un dels fundadors del Center for Heritage and Society.
És estimulant el que ens explica, al Pròleg, Gonzalo Puente Ojea: Sobre el subsol animista de l’home prehistòric, van emergir una sèrie de fenòmens que anirien configurant els sentiments i creences religioses, formant-se els sistemes religiosos. “En aquests sistemes s’articulà un doble plànol d’enigmes: un referit a les incògnites de les forces de la natura i un segon als amenaçadors arcans de lo sobrenatural”. Aquesta dualització del món i de l’ésser humà va adquirir un nivell on sorgien éssers imaginaris sobrenaturals ambivalents, de diàleg o de confrontació. “Aquestes subtils relacions constitueixen el nucli psicològic fundent de la religiositat”.
Escriuen els autors que després d’anys d’estudis dels textos bíblics i l’exploració cada cop més extensa en tots els països ubicats entre el Nil, l’Èufrates i el Tigris ha permès començar a entendre com va començar a existir la Bíblia. “Avui sabem que els primers llibres bíblics i els relats de la història d’Israel van ser compilats en un lloc i moment identificables: Jerusalem, el segle VII aC”. També diuen: “és evident que alguns esdeveniments no van succeir, senzillament, mai”.
La Torà, coneguda com el Pentateuco (en grec, cinc llibres) inclou el Gènesis, l’Èxode, el Levític, el Números i el Deuteronomi. “Explica la història del poble d’Israel des de la creació del món i l’època del diluvi i els patriarques fins a l’èxode d’Egipte, la travessia del desert i el lliurament de la Llei del Sinaí; la Torà conclou amb l’adeu de Moisés al poble d’Israel”. El llibre que ressenyo examina els principals llibres històrics de la Bíblia fins a la destrucció del Temple de Jerusalem (l’any 586 aC).
De fet, el llibre es pregunta ¿Què sabem sobre l’època dels patriarques? ¿Quan va sorgir per primer cop el monoteisme? ¿Quan i on van aparèixer els primers israelites? ¿Com va començar a ocupar el poble d’Israel la Terra Promesa?... i els autors constaten que no hi ha proves arqueològiques de l’èxode, la conquesta de Canà per Josué, l’extensa monarquia unificada de David i Salomó o l’existència dels patriarques.
Els autors constaten que, a finals del segle XX, les troballes arqueològiques són suficients com per pensar que el món descrit a la Bíblia no és literatura tardana i fantasiosa escrita sense base històrica. Però, al mateix temps, hi ha algunes contradiccions ja que algunes informacions no es corresponen amb la descripció precisa dels successos reals.
Es tracta d’un llibre dels que t’hi endinses i has de seguir llegint, entenent i descobrint aspectes i matisos que desconeixem. La primera part de l’índex ofereix capítols dedicats a la investigació dels Patriarques, la conquesta de Canà, qui eren els israelites o si l’èxode va ser real. A la segona part, ens parla de la construcció de l’antic Israel i la invasió assíria. La tercera part es centra en Judà i la construcció de la història bíblica.
A mi m’ha semblat d’especial interès el tema de l’èxode. Escriuen els autors que “segons el relat bíblic, els fills d’Israel vagaren pel desert i les muntanyes de la península del Sinaí desplaçant-se i acampant en diferents indrets durant un total de 40 anys. Encara que nombre d’israelites fugits (sis-cents mil) sigui una exageració o es pugui entendre com una representació de grups més reduïts, el text descriu la supervivència d’un gran número de persones”. Hauria d’haver aparegut algun rastre arqueològic d’aquest moviment pel Sinaí, en canvi no s’ha identificat ni un sol lloc d’acampada o signe d’ocupació de l’època de Ramsès II i els seus immediats predecessors i successors; Les repetides prospeccions arqueològiques, segueixen explicant Finkelstein i Siberman, només han aportat proves negatives. “La conclusió que la idea de l’èxode no es va produir en el temps i en la manera descrits a la Bíblia, sembla irrefutable quan examinem les proves i els llocs concrets on es deia que els fills d’Israel havien acampat durant llargs períodes en el seu pelegrinatge pel desert”.
Afegeixen els autors que “a aquestes altures, l’esquema hauria de quedar clar: els llocs esmentats en el relat de l’èxode són reals, uns pocs eren molt coneguts i haurien estat ocupats en èpoques molt anteriors i molt posteriors, però per desgràcia pels qui busquen un èxode històric, aquests llocs estaven despoblats precisament en el moment en que, segons s’explica, hi van tenir lloc els successos del pas dels fills d’Israel pel desert”.
Llavors els autors es pregunten: podem dir que l’èxode, el deambular i (el més important de tot) el lliurament de la Llei del Sinaí no són veritat? “En el relat de l’èxode s’hi ha inserit, probablement, un nombre tan gran d’elements històrics i geogràfics de tants períodes que és difícil decidir-se per un únic període en que hagués pogut produir-se”. Afegeixen que “tots els indicis fan entendre que la narració de l’èxode va prendre forma definitiva en temps de la XXVI Dinastia, en la segona meitat del segle VII i la primera del VI aC. Tal com sintetitzen els autors el relat de l’èxode podria haver perviscut i haver estat elaborat com una epopeia nacional, una crida a la unitat de la nació davant les continues amenaces dels grans imperis.
Però els anys passaven i anem cap el segle V aC; tant els textos del Pentateuco com de la Historia Deuteromista van experimentar, en aquells temps i llocs, adicions i revisions de gran volada fins arribar, en essència, a la seva forma final. I mentrestant, conclouen Finkelstein i Siberman, que els nous tipus d’organització comunal i de culte van constituir els fonaments del judaisme del Segon Temple i, per tant, del cristianisme primitiu. Per tant són fonamentals per entendre com va sorgir la tradició judeocristiana.
El llibre, al final de les seves 400 pàgines, conté un extraordinari índex bibliogràfic, organitzat per capítols, de quasi 17 pagines.
A l’Epíleg, els autors ens ofereixen una percepció “La integritat de la Bíblia i la seva historicitat no depenen d’una dubtosa “demostració” històrica de successos i personatges concrets, com la divisió de les aigües del Mar Roig, el ressonar de les trompetes que va enderrocar les muralles de Jericó, o la mort de Goliat a mans de David... La força de l’epopeia bíblica li ve de ser una expressió narrativa convincent i coherent de temes intemporals relatius a l’alliberament d’un poble, la seva constant resistència a l’opressió i la cerca d’una igualtat social. La Bíblia expressa el sentiment profundament arrelat d’uns orígens, unes experiències i un destí compartit que tota comunitat humana necessita per sobreviure”.
Una altra ressenya, aquesta sobre un llibre en els origens de la religió. També potser de la història. Interessant oi?