“Una historia de Dios ”, Karen Armstrong
Editorial Paidós (1995)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) Es pot llegir, a la presentació, que “aquest és un llibre magistral i revelador que analitza les formes en que l’idea i l’experiència de Déu, dels monoteistes (jueus, cristians o musulmans), ha evolucionat a través de la fabricació de d’un teixit multicolor de teories i intuïcions històriques, filosòfiques i socials”.
L’autora dirigeix la nostra atenció a les semblances fonamentals entre les tres religions del Llibre, destacant que les tres experimenten Déu de forma intensa però també, sovint, traumàtica. El fet és que alguns monoteistes han vist tenebres, desolació i terror on altres només han vist llum i transfiguració.
Estem al davant d’un llibre apassionant en el temps que va des dels déus pagans als desafiaments escèptics i ateus del segles XIX i XX. Armstrong suggereix que cada idea concreta de Déu ha de resultar útil per al poble que la crea, ja que aquest tipus d’idees canvien quan deixen de ser eficaces....
....Karen Armstrong ha esdevingut un referent mundial en la història de les religions. És autora de diversos llibres. Va néixer a Worcestershire, Regne Unit, el 1944, al si d'una família amb arrels escoceses i ha dedicat gran part de la seva vida a estudiar les religions des d'un punt de vista històric i a ensenyar literatura a la Universitat de Londres. Membre honorari de l'Association of Muslim Social Scientist, el seu treball ha estat traduït a quaranta idiomes.
Escriu l’autora, a la introducció, que quan tenia vuit anys va haver d’aprendre de memòria la resposta a la pregunta “Qui és Déu?”: “Déu és l’Esperit Suprem, l’únic que existeix per sí mateix i és infinit en totes les seves perfeccions”. No és estrany, declara, que signifiqués poc per a mi i encara em deixa indiferent; sempre m’ha semblat una definició especialment àrida, ampul·losa i arrogant. Després vaig ingressar en una orde religiosa, afegeix, i com a novícia i monja jove vaig aprendre molt sobre la fe.
Però diu que, amb el temps, va detectar un sentiment de fracàs i, amb pena, va abandonar la vida religiosa. Constata que el Déu que va inspirar la primera rebel·lió dels camperols que va resultar victoriosa en la història és un Déu revolucionari. En les tres religions ha inspirat l’ideal de la justícia social; però cal dir, segueix explicant l’autora, que jueus, cristians i musulmans, freqüentment han fracassat en la vivència d’aquest ideal i han fet del seu Déu el “déu del statu quo”.
Sovint, en el llibre es fa referència documentada a personatges rellevants, com quan diu que Pau mai va dir que Jesús fos un Déu, l’anomenava “fill de Déu” en el seu sentit jueu: no creia que Jesús hagués estat pròpiament l’encarnació de Déu, sinó que havia disposat “els poders” de Déu i el seu Esperit.
És interessant com parla del mite de l’Èxode. El faraó no deixava marxar el poble d’Israel i, per imposar la seva voluntat, Déu va enviar deu plagues contra el poble d’Egipte. El Nil es va convertir en sang i el país va quedar destruït; a més, Déu va provocar la mort de tots els primogènits d’Egipte. No és d’estranyar que el faraó els deixés marxar, tot i que després els va perseguir; però tot el seu exèrcit van morir ofegats quan el mar es va tancar. Es tracta d’un Déu ferotge, parcial, homicida, escriu Armstrong. Un déu apassionadament partidista i que no sent cap compassió per ningú més que els seus favorits; és simplement una divinitat tribal.
Parlant de l’islam, diu que Mahoma creia que Alà (nom que significa literalment “el Déu”) era idèntic al Déu dels jueus i dels cristians. També creia que només un profeta d’aquest Déu podia resoldre els problemes del seu poble, però ni per un moment va creure que ell havia de ser el profeta. Afirmació de l’autora que m’ha sobtat, ja que a mi (que escric aquesta ressenya), que no en sé gaire, em semblava el contrari. Però afegeix Karen Armstrong que els àrabs sentien que els hi faltava un missatger diví, com ja l’havien rebut els veïns amb Abraham, Moisès i Jesús. Sembla que els jueus i cristians, amb qui els àrabs entraven en contacte, es mofaven del fet que no havien rebut la revelació de Déu. Els hi calia un profeta propi i un text en la seva llengua.
L’ateisme, diu l’autora, ha estat sovint un estat de transició: jueus, cristians i musulmans han estat titllats d’ateus pels seus contemporanis pagans perquè adoptaven una noció revolucionaria de la divinitat i de la transcendència. Com que el tema és tan extens, la obra es limita, deliberadament, a l’estudi de l’únic Déu adorat pels cristians, els musulmans i els jueus, encara que a vegades té en compte concepcions hinduistes o budistes.
“Els segles XV i XVI van ser decisius per tot el poble de Déu. Va ser una època particularment crucial per l’Occident cristià”. Va ser època de transició, ja que els laics estaven especialment insatisfets de les formes religioses medievals, que ja no corresponien a les necessitats del Nou Món i “els grans reformadors es van fer eco d’aquesta inquietud, descobrint noves formes de parlar de Déu i de la salvació, Europa va quedar dividida en dues parts confrontades: catòlics i protestants”.
El text de Karen Armstrong és ple de treball contrastat que incorpora 60 pàgines de glossari, notes bibliogràfiques i un valuós índex analític. No es tracta d’un llibre de xerrameca d’algú que expressa opinions al seu aire (en una època, l’actual, en que això és tant habitual i perjudicial), sinó d’un treball coherent i ben documentat.
Anem arribant al final d’aquest llibre de quasi 500 pàgines però molt interessant i ens diu “Sens dubte a començaments del segle XIX l’ateisme era una qüestió a l’ordre del dia; els progressos de la ciència estaven donant llum a un nou esperit d’autonomia que ha portat a alguns a proclamar la seva independència de Déu”.
Recordo una conversa que Noah Gordon introdueix en dos personatges del seu llibre “El metge”, un és jueu i l’altre cristià. Diu un “Has pensat que cada religió afirma ser la única veritable? Es possible que totes estiguin equivocades?” i el company li contesta “Potser totes ho encerten”. I un d’ells conclou “Crec que la separació entre la vida i el Paradís és un riu; si hi ha diversos ponts que el travessen ¿li pot importar gaire a Déu quin pont tria el viatger?
Així doncs, un altre llibre d’interès.