(Açores, Sâo Miguel) Ruta el 26 de març de 2018; 5 km; +130 -130; 1,5 hores. Segona excursió amb el següent itinerari: Caldeiras do Furnas, Capela Ntra Senhora Victorias, Fumarolas Lagoa das Furnas, jardí Terra Nosa. Participants: Patxi més 15 membres. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1831 es va produir una de les batalles clau contra l’absolutisme del rei Miguel I.
Aquest segon dia anem en direcció a Furnas. Primer anem cap el nord, en direcció a Ribeira Grande i després anirem al sud pel costat de cim de Vacas (454m) fins a Furnas. En aquesta ruta ens aturem al mirador de Santa Iria. Va ser al davant d’aquesta costa que es va produir el dia 3 d’agost de 1831 la batalla de Ladeira da Velha. En aquella batalla s’enfrontaven les forces lliberals amb les del rei Miguel. Va acabar amb la victòria dels lliberals i des de les Açores es va preparar l’assalt al continent portuguès. Així es va preparar el final de la guerra civil entre els lliberals i els ‘miquelistes’.
Anem amb el minibús en direcció al sud i ens aturem a Furnas, per visitar l’entorn de guèisers i surgències naturals d’aigües termals i fumaroles.
Hi ha tot de camins i escales que permeten un viatge curiós. En la foto passem pel costat de la Caldeira de Pero Botero. És evident que per sota hi ha un sistema volcànic actiu.
Seguim la ruta i encara tenim un moment per fer una fotografia del Lagoa das Furnas.
Sâo Miguel és l’illa principal de l’arxipèlag de les Açores. Està format per vuit illes més: Terceira, Santa Maria, Graciosa, Sâo Jorge, Pico, Faial, Flores i Corvo. Està a 1500 quilòmetres de Lisboa i a 3800 de la costa americana. He trobat aquest esquema (a la web ‘geografia.laguia.2000’) on es veu el funcionament de la formació d’un arxipèlag a partir de les efusions de lava des d’una fissura marina, en la confluència de tres plaques tectòniques: la americana, la euroasiàtica i la africana. Així doncs, aquest arxipèlag s’ha originat per un procés de subducció, és a dir quan una placa tectònica xoca amb una altra i llisca per sota provocant una gran pressió. Durant aquest procés es formen volcans en el fons submarí.
Amb el cotxe hem baixat a l’extrem sud del llac da Furnas i comencem a caminar. Passem pel davant de la capella de Nostra Senyora de les Victòries. Es tracta d’un capella funerària on estan enterrats José de Canto i la seva dona. Es va construir el 1886 després de la promesa feta pel marit en situació d’una greu malaltia de la muller. El disseny intenta seguir les catedrals gòtiques europees. Va ser un intel·lectual i bibliòfil hereu de gran fortuna. Va intentar educar els seus fills a França i Alemanya, però no va ser possible; els dos estaven pertorbats mentalment i van morir massa aviat. Les cròniques diuen que Canto va morir amargat de la vida.
A la dreta tenim el Lagoa das Furnas i el veurem tota l’estona fins arribar al seu extrem nord. Aquest llac es troba a 600 metres d’altitud.
Es tracta d’un indret molt tranquil i agradable, dens d’arbres i vegetació.
Hi ha espècies força interessants com aquesta falguera gegant (“Cyathea arborea”) que sembla una palmera per les grans fulles que surten de la part superior de la tija. Darrera de les fulles es poden observar les petites estructures que contenen les espores a través de les quals es reprodueixen.
Més endavant trobem un caminet que s’endinsa al bosc on hi ha aquesta magnífica i gegant araucària (“Araucaria heterophylla). Aquest exemplar està considerat un dels més grans de l’arxipèlag amb els 50,10 metres d’altura i 193 cm de diàmetre.
Seguim el camí, ample, que volta el llac. Deixem a l’esquerra la Quinta da Agua, que actualment es lloga com a residència rural. El dia continua sent d’una temperatura molt agradable, amb el cel amb núvols trencats que eviten la forta insolació. La corrent del Golf trasllada fins a les Açores aigües càlides que permeten a l’arxipèlag disposar d’una temperatura mitja anual de 17ºC, amb una oscil·lació màxima, entre estiu i hivern, de 8º.
Només cal caminar uns 500 metres més i tenim a la dreta el Furnie. El ‘furnie’ és un animal imaginàri que diuen és un cosí perdut de Nessie, el monstre del Llac Ness. La llegenda creada diu que el segle XV un dels dos monstres del Llac Ness fart del fred que feia al nord d’Escòcia, va posar rumb a les Açores. Diuen, també, que no es deixa veure gaire i que només surt a la superfície en nits fosques de vents potents i fortes pluges.
Seguim per la nostra ruta i a l’esquerra surt un camí relaxant que s’endinsa al bosc. Jo el seguiria de gust, però no és el nostre. Tot l’entorn disposa de moltes rutes per fer; hauré d’esperar a un altre viatge, potser pel meu compte i llibertat. Ens anem apropant al final d’aquesta mitja volta al llac.
Arribem a les Fumarolas da Lagoa das Furnas. Les fumaroles sorgeixen per fissures i esquerdes que estan connectades amb un subsòl volcànic i les aigües pugen a altes temperatures.
Com que el terra d’aquesta zona és molt calent, la gent del poble hi han fet uns forats dins dels quals hi enterren olles amb el preparat d‘una carn d’olla que deixen coure lentament amb la temperatura del subsòl, després de cobrir-les amb una tapadora de fusta i una muntanyeta de terra. Hem arribat a temps per veure com treien l’olla i se l’enduien al restaurant.
Aquest és el resultat: el famós ‘cocido de furnas’. El contingut és: xoriço, botifarra, gallina, vedella, patata, pastanaga i col; queda molt tendre després d’haver estat entre 5 i 6 hores coent-se.
Des del restaurant de Furnas anem fins als jardins de Terra Nosa. El jardí i el palauet, van ser inaugurats el segle XVIII pel cònsol nord-americà Thomas Hickling. Aquí hi tenia la seva residència d’estiu, que era coneguda com ‘Yankee Hall’.
Hi ha una piscina termal de fang on és possible banyar-s’hi. L’any 1848 va ser comprat pel vescomte de Praia que el va ampliar i va modificar la casa per l’actual. Actualment aquella ‘Casa do Parque’ està destinada a hotel. També es va restaurar i ampliar la piscina d’aigua ferruginosa volcànica, que es va enllosar amb pedra.
Un dels indrets més agradables és el passeig de Ginkgo Biloba. Els jardins també contenen una de les col·leccions de camèlies més gran del món i també la millor col·lecció de ciques. Destaca una araucària (pi de Norfolk) amb 148 metres d’altura i 5 de diàmetre.
En un arbre he pogut poder fotografiar, després de diversos intents i fotografies que no han quedat bé, aquest tallarol de casquet.
Per cert, així com el 1831 es va produir la batalla de Ladeira da Velha, aquell any a Espanya regnava Fernando VII, el que va declarar nul tot el que havien decidit les Corts de Càdis; així l’autoritari i absolutista sobirà espanyol (com tants) va eliminar els tres anys de treballs legislatius que havien portat el país al nivell dels pobles més avançats d’aquell moment. Ho va fer tant malament i tant autoritàriament que les terres d’Amèrica (recordem que eren ‘províncies’ espanyoles) se li van aixecar en rebel·lió. Per cert, els qui es van aixecar contra la monarquia espanyola no van ser els indis (els pobladors originaris) sinó els espanyols i descendents d’espanyols que vivien en aquelles terres.
Després dels magnífics jardins i amb el cotxe hem tornat a Ponta Delgada. Jo per la tarda i després de descansar una mica he anat a fer una volta i he passat per davant de l’església ‘Matriz’ de Sant Sebastià. És del segle XVI i es va aixecar com a vot per l’epidèmia de pesta que havia assolat la ciutat. És ben evident que és d’estil manuelí.
Pels carrers, he fet també unes quantes fotografies dels dibuixos geomètrics de les voreres.
Per tancar el que dèiem de la història de mitjans del segle XIX, al rei espanyol Fernando VII el va succeir la seva filla Isabel (com Isabel II) i amb ella va començar l primera guerra carlista. I es que les monarquies, molts cops, han estat origen de guerres, drama i misèries, només cal llegir fredament la història. Per això sorprèn que tanta gent en la història s’han considerar monàrquics. Per què?
F742* Finalment, una amiga del grup, la Paloma Belenguer, m’ha deixat fotografiar un dibuix que ha fet d’una magnòlia (per tant el copyright és seu!).
Per cert, els que parlen alguna llengua diferent del castellà recorden que la reina Isabel II, en relació al control (i censura) d’obres de teatre, el 26 de gener de 1867 va dictar (dictar és el que fan els dictadors; d’aquí els hi ve el nom) el següent: “... es fa notar el gran nombre de produccions dramàtiques que es presenten escrites en altres ‘dialectes’... he decidit que en endavant no s’admeti a la censura cap obra en qualsevol dels ‘dialectes’ de les províncies d’Espanya”. Per tant el català tornava a ser prohibit, però també el mallorquí, el valencià, l’aragonès, el bable, el gallec, el basc... El poder espanyol no ha tingut gaire respecte per les cultures i idiomes de la península. Potser el més sorprenent és la falta de solidaritat d’alguns espanyols amb els idiomes i les llengües maternes dels seus veïns de barri, de regions o de comunitats. Però tots coneixem a molts amics que són molt respectuosos perquè són conscients que si fos el seu idioma el perseguit desitjarien la solidaritat dels altres.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/acores-sao-miguel-caldeiras-do-furnas-capela-ntra-senhora-victorias-fumarolas-lagoa-das-furnas-23660199