(Groenlàndia) Ruta el 26/08/2017; 21 km; +320 -320; 7 hores. Vuitena excursió organitzada amb el següent itinerari: Casa granja Tasiusaq, badia fiord Sermilik, mirador Eqalorutsit. Participants: els onze del grup. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: moderat (per la distància).
 |
 |
FA ANYS: Els inuït van arribar a Groenlàndia a principis del segle XIII. Eren gent dedicada a la pesca de les balenes. Durant el mateix període s’hi van consolidar els thule.
Sortim al matí de la granja de Tasiusaq. Sembla que avui no plou.
Els científics han trobat evidències que abans que els vikings, altres cultures van accedir al territori de Groenlàndia, com el cas d’un poble dorset que es va instal·lar al nord-oest. També se sap que cap el 1200 hi van arribar els thule, però uns i altres es van mantenir separats dels vikings.
En aquesta ruta anem seguint la vora de la badia que es forma en aquest tram del fiord de Sermilik.
Afegim al comentari anterior que els thule provenien d’Alaska, des d’on s’havien desplaçat a poc a poc i es van estendre per la costa occidental. Segons els investigadors, podrien ser els antecessors directes dels inuït actuals.
Pels prats hi ha ovelles. Un mascle porta un triangle de fusta lligat al cap, probablement per evitar que munti les femelles. Deu estar molt frustrat i les ovelles molt tranquil·les.
Seguint amb l’idea de donar perspectiva històrica, diguem que a finals del segle XIII la monarquia danesa estava debilitada i la noblesa va aprofitar per reclamar els furs. Aquell document es considerat com la primera constitució del país. D’altra banda Noruega va viure un segle XIII d’esplendor, posseïdora d’un imperi en l’Atlàntic Nord, però després va seguir una potent decadència com a conseqüència de l’extinció de la dinastia reial, la pesta negra i crisis econòmiques i socials.
Ens apropem a l’aigua i després ens tornem a enfilar pels vessant herbats. Això ens permet gaudir d’aquest espectacle de gels aturats a la badia. Icebergs per tot arreu. El terme “iceberg” prové de l’anglès que, per la seva banda, ho va adaptar del neerlandés “ijsberg”, que significa “muntanya de gel” (“ijs”, gel; “berg”, alt). Probablement “berg” sigui d’origen indoeuropeu “bheregh” amb el significat d’alt o elevat.
Passem pel davant d’algunes ruïnes de construccions antigues que poden tenir origen en l’època dels colonitzadors noruecs. Seguim veient la badia del fiord tota l’estona. Els icebergs floten perquè la densitat del gel és inferior a la de l’aigua del mar. Van flotant pel mar, encara que 9/10 parts queden per sota de la superfície, fins que gradualment s van fonent i desapareixen. Una curiositat és que tot i que els icebergs es formen als dos pols de la Terra, és a Groenlàndia on s’originen la majoria.
Ens tornem a enfilar, per ondulacions suaus, dalt del turó que voreja la platja. De les restes que abans comentava, he de dir que he vist un mapa que incloïa uns senyals d’on s’havien localitzat restes de la presència vikinga a Groenlàndia; tota la costa sud-oest era plena d’aquells puntets.
Parlem de moment històric: en el segle XIII la república de Gènova (a la costa nord-occidental de la península Itàlica) era un estat independent i ho va seguir sent fins a finals del segle XVIII. La mateixa situació era per la república de Venècia que era independent des del segle IX i ho va seguir sent fins el 1797.
Aquesta ruta és per caminar, observar i gaudir. I fotografiar. Mirant el mar em ve a la memòria un article de Didac López, del 2016, que explica que a l’Àrtic hi viu un tauró extrem. Els inuït el coneixen com eqalussuaq; el seu nom científic és “Somniosus microcephalus”. Es tracta de l’única espècie en l’oceà glacial Àrtic i que presenta unes mides excepcionals. S’ha enregistrat algun exemplar de més de 6 metres i mil kgrs de pes.
Ens toca passar alguns riuets que baixen dels turons fins al fiord. Un peu sobre pedra, l’altra peu a la pedra següent en equilibri precari i anar passant.
Arribem a una platja després d’una hora i mitja. Ja devem haver caminat entre 6 i 7 quilòmetres. Ara toca menjar uns fruits secs.
Descansar una mica sempre és convenient. Però més en aquest indret on el paisatge gelat admira i inquieta al mateix temps.
Convé que afegeixi al tema del tauró àrtic, que la seva carn és molt tòxica pel contingut d’òxid de trimetilamina i la concentració d’urea. Tot això fa que el sabor de la carn sigui repulsiu. Els inuït expliquen que l’origen del primer equalussuaq era la roba amb la qual una vella s’havia eixugat el cap després d’haver-se rentat els cabells amb la seva pròpia orina. Tot i amb això i pel procediment de sotmetre la carn a diversos processos d’ebullició, la cuina islandesa n’obté el “kestur hakarl” un plat present a les seves taules. Els estudis coordinats per Julius Nielsen van concloure que aquesta espècie pot a arribar a viure entre 400 i 500 anys, la més gran coneguda per a un animal vertebrat.
El gel, al davant nostre, presenta reflexos i colors que no imaginàvem.
Mitja hora després seguim i hem de passar més rierols. Algú hi posa els peus a dins perquè és fàcil relliscar en les pedres. Però no passa res, només és aigua. Mirant al nostre voltant, és possible comprendre que el clima ha estat determinant. Groenlàndia presenta un escenari únic des d’un punt de vista geològic. A tot l’anell de costa els geòlegs han reconegut formacions de roques i esdeveniments naturals produïts en els darrers 3800 milions d’anys.
Uns 4 quilòmetres més endavant ja som al mirador. Una fita de pedres ho indica. Per tancar les referències històriques diguem que Catalunya (a la península Ibèrica) va iniciar el segle XIII la seva gran expansió mediterrània: conquesta de Mallorca el 1230; de València el 1245; Gerba i Quèrquens (Tunis) el 1286; i Sicília el 1282.
El paisatge de gel que es després de la glacera llunyana de l’Eqalorutsit, corprèn.
En aquell segle que dèiem, Catalunya ja havia format la confederació que, anys més endavant, es va anomenar Corona d’Aragó; aquella federació d’Aragó amb Catalunya era un fet extraordinari en l’època. El rei català Jaume I va convocar Corts Generals a Monsó a principis del XIII, on s’hi van agrupar els membres de les Corts del Principat de Catalunya i les del regne d’Aragó; llavors els nobles aragonesos van decidir abstenir-se de participar o finançar les operacions de la mediterrània, per tant totes les expedicions van ser dirigides i finançades per Catalunya.
Per Catalunya era important controlar el mar proper a les terres catalanes, ja que el comerç era una important activitat. Ja s’havien obert consolats a moltes ciutats de les costes de la Mediterrània, fins a més de 40 en total i n’hi havia fins a Alexandria. Calia donar seguretat a la navegació. Aquella realitat fa que l’expansió mediterrània va ser obra de Catalunya, per a bé en uns casos o per a mal en altres.
El front de la glacera que trenca sobre el fiord és espectacular. Amb el zoom puc prendre aquesta fotografia. El mar de boires afegeixen un aura de misteri i màgia a aquell front que potser deu fer dos quilòmetres d’amplada. Sabem que per sobre dels gel que trenca hi ha l’infinit: els quasi 3000 quilòmetres d’Inlandsis, la massa continua de gel més gran de la Terra, després de l’Antàrtida.
Hem fet el picnic a dalt i descansat una estona; probablement alguns han reflexionat i algun altre ho deu haver fet profundament, deixant sentir la seva respiració de tenor. Quan toca, ens aixequem i tornem per on hem vingut. La platja llarga dels gels ens espera per veure’ns passar, ara, en direcció contrària.
Curiosos gels varats que semblen bolets.
I permanents vistes d’un mar que sembla gelat i dur com el marbre.
Arribant a prop de la granja puc veure alguns conills o potser, més probablement, llebres àrtiques. La “Lapus articus” és un animal especialment adaptat a les condicions de vida i del fred. Havia estat considerada una subespècie, però en l’actualitat se la considera una espècia separada de les altres. Estic content d’haver pogut fotografiar un dels animals específics d’aquest món.
Arribant ja a la granja, passem pel costat d’aquest bonic cavall. Després d’un període càlid medieval, cap el 1300 les temperatures mitjanes van començar a davallar i la PEG (Petita Edat de Gel) va arribar a fred intens cap el 1420. Els arqueòlegs han analitzat els ossos dels cementiris de Groenlàndia i han pogut confirmar que els colons que hi vivien havien augmentat la seva dieta amb animals migratoris fins al 80% de la seva alimentació, quan abans era del 20%. Això informa que les seves oportunitats de cultivar farratge s’havien reduït dràsticament.
Aquest mapa presenta l’entorn per on ens hem mogut avui.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=19496100