(Ècrins, Val de la Clarée) Ruta el mes de juliol de 2017; 10 km; +470 -470; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Refugi Laval, Llac Long, Llac Rond, Refugi Drayère. Participants: Miquel A. i Miquel G. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1325, Guigó VIII va vencer, en la batalla de Varey, els savoians.
Aquest matí hem sortit del càmping de Le Rossier, a Val de Prés, molt tranquil i que aquest any es gestionat per Huttopia, una empresa privada. Abans era un càmping municipal. El que no ha canviat és el seu gran espai de bosc i places molt grans entre pins. Estem en territori que havia estat del Delfinat.
Guigó era fill de Joan II del Delfinat Vienès, l’any 1325. En aquells temps el Delfinat era una jurisdicció feudal del regne de França. Tot aquest territori dels Écrins, a Nevache on estem ara, en formava part.
En direcció nord, hem passat pel poble de Nevache i arribem, per la carretera estreta i de revolts, fins a l’últim aparcament, al costat del refugi de Laval. Crida l’atenció la Cresta de les Roches de la Moulinière, que probablement deuen el seu nom al seu aspecte blanc que destaca sobre els resta dels cims, de tons més terrosos i torrats. Potser una molinera gegant i misteriosa els devia emblanquinar una nit de lluna plena, mentre els habitants de la vall dormien ben abrigats dins de les seves cases de fusta. Al fons es veuen les neus del Mont Thabor, cimal rellevant d’aquest part dels Ècrins, amb més de 3100 metres.
Al davant s’obra magnífica la Vall de la Clarée, que rep el nom del mateix riu que baixa pel mig. A l’esquerra tenim les crestes de Cerces i al fons l’agulla del Riou Blanc, amb una mica més de 2900 metres.
Seguim el GR.57, que aquí coincideix amb la ruta del Tour du Mont Thabor i és una pista, fins que vint minuts després un pal indicador informa d’un sender que va cap els llacs tot desviant-se cap a la dreta. El GR segueix cap el refugi de Drayères. La meva idea és pujar per aquest sender i després, un cop visitat el llac Rond, connectar amb el GR i tornar fent el tomb pel sender de gran recorregut. Així que cal anar sender amunt fent llaçades i aturar-se de tant en tant a fer algunes fotografies del que, a poc a poc, va quedant a la nostra alçada. La vista, a mida que vaig pujant, sobre el Pain de Sucre i especialment la Main de Crepin, actuen com un fantàstic mag hipnotitzador.
Més amunt ens hem d’aturar per deixar passar un gran ramat, amb tres gossos d’atura i un pastor.
Els del Delfinat mantenien una antiga rancúnia amb el Comtat de Savoia, una dinastia que es va crear el 1048, amb dominis al nord de la península Itàlica. Els Savoia havien estès els seus dominis des de Torí al Piemont i més endavant ja comptaven amb territori al que actualment en diríem França, Itàlia i Suïssa.
Cal girar-se i mirar la vall que ens queda al darrera. La Vall de la Clarée. Al fons del tot es veuen la Dent del Diable (2869m) i la Roca Negre (2727m). Més cap a nosaltres la Cresta de Queyrellin amb agulles de 2700 i 2800 metres.
La flora és d’alta muntanya, com la que podríem trobar als Pirineus. Aquí una genciana groga (“Gentiana lutea”). L’any 167 aC el rei de Il·líria va descobrir els efectes medicinals d’aquesta planta. Es deia Gentius i d’aquí ve el nom científic de la planta. Es feia servir com antídot contra alguns verins i pot viure fins a 60 anys, encara que la primera floració no la fa fins després dels primers deu anys de vida.
A 2387 metres arribem, després d’un curt tram de pujada dreta, al llac Long, de forma allargada tal com el seu nom indica.
La vista de la serra de l’altra banda de la vall, des del llac, és també formidable. Aquell 1325 (que deia al principi), Espanya encara no existia com a entitat política encara que en termes generals s’acostuma a parlar d’Espanya com a conjunt de regnes i sobiranies des del segle XV. El rei de Castella i de Lleó era Alfonso XI, un home de bona força, blanc, ros, franc i esforçat en guerres (segons les cròniques). A Navarra, governava Carlos I el Calb, que era el mateix rei de França on és conegut com Charles IV.
Fa una mica més d’una hora i mitja que caminem quan arribem a un pedregar de blocs. Cal seguir les fites. Seguim la ruta que va fins al coll de Muandes. Hauríem pogut baixar directes al llac Rond, però fem la volta. És més distret.
Aquell mateix segle XIV el Principat de Catalunya (que era independent i era veïna de Castella) va incorporar a la Corona catalano aragonesa els ducats d’Atenes i Neopàtria, després de la batalla del riu Cefis, on els almogàvers es van enfrontar al duc d’Atenes, Gautier de Brienne, fill del Comte de Brienne, de la Xampanya francesa. Cal saber que els que s’anomenen generalment “almogàvers” era realment la “Societate Catalanorum” (Companyia Catalana d’Orient). Cal recordar que en aquell temps Catalunya era la potència marítima dominant de la mediterrània.
Amunt, al nord, veiem l’extrem sud dels contraforts després dels quals hi ha el Mont Thabor. Penso en el procés de caminar com un mecanisme d’obtenció de l’equilibri personal, aquell equilibri que només es troba dins d’un mateix. Cada cop més, hi ha gent que s’imagina l’activitat a la muntanya com una competició i per això competeixen respecte dels altres o respecte de sí mateixos i volen reduir els temps, fan curses de molts quilòmetres... Jo no vull competir amb ningú, tampoc amb mi mateix, no em cal demostrar res de res a ningú.
Mirant enrere, puc fer aquesta foto, amb zoom, de la Main de Crépin. Evidentment ha perdut el dit índex. Recordo perfectament que l’any 2010, quan vaig estar caminant per aquesta vall amb motiu del Campament d’estiu del Centre Excursionista de Catalunya, tenia els cinc dits sencers. Paul Helbronner li havia posat el nom de Main du Diable, però actualment es coneix com Main de Crépin. Formada amb calcària dolomítica, el divendres 29 d’octubre de l’any 2016 es va despenjar el dit índex.
Finalment podem seure i menjar una mica al costat del llac Rond (2448m). Al fons la Main de Crèpin i les Roches de Crépin i al darrera la Pointe de Cerces (3097m).
Seguim el GR-57 avall, al costat del torrent d’aigua que baixa des del coll de Muandes i els llacs de la Madeleine.
De baixada deixem el GR i ens desviem per un sender, molt marcat i amb fites que va per la dreta. És molt més còmode que el GR. Una mitja hora després ja podem veure el refugi de Drayères.
Mentre ens hi apropem podem gaudir de la vista amable d’una grossa i grassa marmota que des de la pedra que té a sobre del seu cau ens observa atentament.
I encara més avall cal observar amb sorpresa un parell de llames. La llama és un animal peruà, parent de l’alpaca, que s’ha fet servir històricament com animal de càrrega i es calcula que va ser domesticada fa uns deu mil anys.
El refugi de Drayères compta amb 64 places i és propietat de la Federació Francesa de Clubs Alpins. Els Alps francesos estan plens de refugis i albergs que aporten la nota de seguretat i amabilitat que la muntanya demana.
Després, seguim ja per la vall, però ho fem per la banda dreta del curs de l’aigua i així seguirem un sender que puja i baixa però és més agradable que la pista que va, més planera, per l’altra banda del riu.
El camí gaudeix de les ombres de grans avets.
També ens obliga a travessar petits torrents.
Cal travessar les dificultats. Actualment aquell Principat, al que em referia abans (Catalunya) i que arribava fins a Atenes, té un conflicte amb Espanya ja que desitja poder fer un referèndum per la seva independència. L’estat espanyol s’hi nega. Ara fa dos mesos (maig del 2017) quaranta personalitats internacionals es van adherir al Manifest “Let Catalans vote” (Deixeu votar els catalans). El Manifest està encapçalat per tres premis Nobel. El Manifest fa notar que “impedir la votació sembla contradir els principis que inspiren les societats democràtiques”.
Finalment arribem al cotxe on podem deixar les motxilles i anem a dinar al refugi de Laval. És un luxe dinar envoltats de tranquil·litat i amb les vistes que tenim al davant.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=18787562