1652, País Catar, Carcassona, Vila medieval

(País Càtar) Ruta 1652  el  12/03/2024; 9 km; +67 -67; 4 hores.    Caminada, passeig, per Carcassona. Participants: Carme Garriga i Miquel.     Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  La croada contra els càtars va començar el 1209.

    Comencem a caminar des de l’àrea camper de Carcassona, situada a prop del canal del braç lateral de l’Aude. Estem de viatge al País Càtar. Carcassonne i la seva ciutadella majestuosa són el punt de partida ideal per aventurar-se després per les traces dels Càtars, Perfectes, o Bons homes, qualificats en el seu temps com a “herètics” per l'església catòlica i el regne de França. Els membres d'aquest corrent religiós “van ser exterminats després de la Croada contra els Albigesos i l'assalt a Montsegur en 1244” (‘grandcarcassonne turisme.es’).

    Un sender de terra ens porta al nord, a buscar els carrers de la ciutat. A l’esquerra hi ha el que figura com “Camin dels Orts”, una clara referència topogràfica a l’antiga llengua del territori, l’occità, prou proper al català.

    Els plàtans (“Platanus hispànica”) voregen ara aquest canal. Són alts; s’hi troben bé amb les arrels endinsades als marges humits.

    N’hi ha un de base i arrels espectaculars, sembla l’avi dels que l’envolten. L'Aude és un riu del Llenguadoc que desemboca al mar Mediterrani, al Grau de Vendres. Aquest riu neix a 2.185 metres als Pirineus, en el terme d'Els Angles, a la comarca del Capcir, Catalunya Nord. Té una longitud de 224 km i la seva conca té uns 5.300 km² de superfície.

A la Catalunya Nord, el govern centralista francès li diu “Occitània”; tot per evitar fer servir el terme “Catalunya”.

    Aviat arribem als peus de la ciutadella medieval. D’aspecte contundent amb els murs, les torres i els merlets. La Ciutat fortificada de Carcassona és el conjunt urbà i arquitectònic a la vila antiga de Carcassona construïda a l'edat mitjana, bastida com a defensa per la contínua inestabilitat política i declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat el 1997. Durant la segona meitat del segle XIX Eugène Viollet-le-Duc la va restaurar com a monument, essent a hores d'ara un dels centres turístics més visitats.

    Per entrar-hi cal enfilar-se amunt pel carrer Comte Roger, Vescomte de Carcassona, de Rasès, de Besiers i d’Albi (1167-94), fill de Ramon Trencavell I.  Va Succeí el seu pare quan aquest fou degollat pels ciutadans carcassonesos, però el comte de Tolosa Ramon V, aplicant antics drets de senyoria, li oposà com a vescomte el seu cunyat el comte Roger Bernat I de Foix. Per a foragitar l’intrús Roger V hagué de cercar l’ajut d’Alfons I de Catalunya-Aragó (1168), del qual es féu vassall i a qui reconegué com a senyor de Carcassona-Rasès. La submissió a Barcelona va acabar, però, el 1171, quan el vescomte es casà amb Adelaida de Tolosa i reconegué la senyoria de Ramon V de Tolosa en detriment del comte de Barcelona.

Sempre és interessant saber la història dels llocs. I afegeixo que més amunt i després passar un primer tram de muralles; la torre que es veu és la coneguda com de la Justícia. A la dreta (no es veu a la fotografia) quedarà la coneguda com de la Inquisició, que fa referència a aquella època terrible i d’ignomínia.

    Hem passat pel davant del gran mur semicircular que defensava l’accés al pont del Palau Comtal, per arribar a una placeta amb botigues i bars.

    Caminem en direcció a la Basílica de Saint Nazaire, per un dels carrers estrets. Potser és una de les ciutats que permet fer-se la millor idea d’una vila medieval fortificada.

     El plànol turístic de la vila, ajuda també a reforçar el coneixement de l’estructura dels carrers.

    Ja estem davant de la basílica. És un dels edificis més significatius de la ciutat de Carcassona, havent estat catedral fins a principis del segle XIX (1803), quan va ser substituïda per la Catedral de Saint-Michel.

    Lògicament entre murs, que es comparteixen amb altres edificacions, tenim el portal d’accés. Situada on hi havia una església del segle VI, desapareguda, els fonaments de l’actual van ser beneïts pel papa Urbà II l’any 1062 quan va estar a Carcassona predicant la croada. Resulta inevitable pensar com és possible que un papa de Roma acabi predicant una croada i un genocidi sense contemplacions que va acabar destruint tota una cultura de pau i d’amor.

    Dos estils, romànic (segles XI, XII) i gòtic (segles XIII, XIV), conviuen a l'arquitectura de l'església. Sis capelles compten amb impressionants vidrieres que representen escenes de la vida del Crist i els apòstols.

    Els vitralls omplen l’espai de colors lluents. En mig d’aquests reflexos que aporten pau i serenitat, l’esperit intenta oblidar-se del que representen aquestes parets i de l’horror que van arribar a contemplar.

    No puc evitar fer aquesta fotografia d’un vitrall que evidentment fa referència a l’històric Arbre de la Vida del cristianisme, la qual cosa es veu immediatament ja que als peus hi destaquen Adam i Eva, així com també l’Arca de l’Aliança a la dreta i l’Arca de Noé a l’esquerra. En el judaisme i el cristianisme, l’arbre de la vida apareix per primer cop al capítol 2, vers 9, del Llibre del Gènesi com a "enmig del jardí de l'Edèn". El Gènesi també va esdevenir adoptat pel cristianisme.

Convé destacar també que el xiprer (arbre d’acolliment i benvinguda) que corona el portal central de la façana del Naixement del temple de la Sagrada Família (a Barcelona) representa l’arbre de la vida i està acabat amb una creu (Crist) en forma de tau, la inicial de la paraula grega Theus (Déu), en la qual hi ha sobreposada una aspa, que representa l’abraçada del Pare al Fill. Sobre la tau reposa un colom amb les ales obertes, en al·lusió a l’Esperit Sant.

     L'Arca de l'Aliança era un objecte sagrat de la tradició jueva, que apareix a la Bíblia i és present igualment com objecte sagrat a l'Església Ortodoxa Etíop. Es guardava al Temple de Jerusalem i es duia al front de batalla cada vegada que hi havia una guerra. L'Arca simbolitza la unió de Déu amb el poble; d'aquí prové el seu nom. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem.

    Ens hi estem una bona estona. Es tracta d’una basílica amb moltes imatges i informació. Entre unes i altres, trobo un parell de cistells (en capelles diferents) amb papers escrits: són missatges de fidels. Aquest és un fet habitual per França, però no tant al nostre país.

    Quan sortim, plou, encara que poc, però els carrers ja són molls i els reflexos ofereixen una imatge diferent de la vila. Potser cal afegir que Jesús es crià a Natzaret “un llogaret d’uns 300 habitants, on no hi havia cap edifici dedicat a cap sinagoga, ni camperols cultes...” (Lluís Busquets i Grabulosa a “Jesús era un heretge” – prologat pel bisbe Joan Godayol); es pot dir doncs, que Jesús era jueu, com els seus pares i la població, de pensament religiós que ell modulà i transformà en un missatge d’amor sense escletxes i va esdevenir el Cristianisme.

    De la web de l’oficina de turisme, he obtingut aquesta imatge aèria que ens permet també fer-nos una idea clara de l’estructura sòlida de la vila dins muralles i de l’aspecte defensiu.

    Pels carrers és agradable veure-hi botigues artesanals, però també d’obsequis, com aquest aparador on es presenten només objectes infantils. S’agraeix que no hi deixin entrar les grans marques de franquícies mundials que empobreixen la imatge dels llocs tradicionals. A Barcelona, la limitada capacitat emocional dels alcaldes ha portat a que el barri gòtic cada cop estigui més ocupat per marques, amb la qual cosa hi trobes el mateix que a qualsevol carrer comercial: una vulgaritat insulsa.

    Bars i cafès, precisament per fer un cafè en dia plujós i en època que el turisme no ho satura tot.

    I també les boniques banderoles d’antics establiments, artísticament treballades. Fa molt bonic.

    Entrem a visitar el Museu de la Tortura. Em recorda el llibre “2000 años de tortura en nombre de Dios” d’Horst Herrmann. L’autor, Herrmann (1940 - 2017), va ser un sacerdot catòlic alemany que va esdevenir canonista, crític eclesiàstic i va ocupar una càtedra de dret canònic catòlic a la Universitat de Münster.

    Entre les diverses eines per fer mal, pròpies de gent malalta i inhumana, hi ha aquesta dita “forquilla d’Heretge”. També explica, Hdermann, que el Papa Alejandro Borgia (mort el 1503) va parlar de càstig inhumà de la tortura i la condemna a mort, però les seves raons eren “El Senyor no vol la mort del pecador, vol que visqui... i pagui”. Després al Papa Pius V (1552) les sentencies dels tribunals li semblaven suaus; no en tenia prou que la Inquisició castigués els delictes contra la fe, va voler que es reobrissin causes de feia deu o vint anys: qui no pugui pagar la multa... ha de ser assotat pels carrers... i a l’insolvent per tercer cop se li perforarà la llengua i se l‘enviarà a galeres...”. Una certa ombra de pena ens cau a sobre en llegir aquestes línies; ¿on és el perdó i l’amor que reclamava Jesús?

    Més enllà, la “cadira de punxes”, on hi feien seure gent mig despullada i on fins i tot amb foc escalfaven fins a cremar les punxes. El llibre d’Hermann dedica un capítol als instruments de tortura; són onze pàgines que posen els pèls de punta. Si ho llegiu sabreu, en detall, què eren la forquilla de gat, els torniquets eclesiàstics, la verge de ferro, la roda, el barret, el llit de Judes, la pera bucal, les aranyes espanyoles,... Cal llegir, qui no llegeix està condemnat a creure’s el que li expliquen.

    També és possible veure informació de la persecució, tortura i assassinats als càtars. Escriu Marc A. Adell (‘elpuntavui.cat’): “La nostra història és plena d'episodis esfereïdors... Un dels més tristos i lamentables fou el de la croada mal anomenada contra els albigesos, que exterminà a una població de milers de persones —nens i dones inclosos— a sang i foc: els coneguts com a càtars”.

    Finalment acaben sortint per la porta de llevant, des d’on anirem un altre cop on tenim el cotxe. El cristianisme que hauria d’haver deixat una llavor de tolerància, amor, respecte, humanitat... ens ha deixat una llavor amarga fins i tot avui en dia, sinó no es pot entendre com, per exemple i fa poc, l’octubre de 2017, un govern d’un país que es considera catòlic i on el cap d’estat va a missa, va decidir enviar membres armats policials a atonyinar milers de ciutadans catalans perquè volien votar en un referèndum (que el govern no volia acceptar).

On és el sentit humà i d’amor? Jesús no va dir que s’hagués de tractar d’aquesta manera al poble; ben al contrari. El mateix cardenal Joan Josep Omella va dir, el 2020, que ell en “temes polítics no hi entra”; ves quin personatge. Això és l’Església actual? I s’estranyen que no hi hagi vocacions...

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1652-pais-catar-carcassona-vila-medieval-205488156

Altres castells càtars visitats:

Peirepertuse    https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/470-dulhac-castell-peirepertuse

Querbus    https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/469-castell-de-querbus

Montsegur    https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/393-pais-catar-castell-de-montsegur

Puilorens    https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/394-pais-catar-lapradelle-castell-de-puilorens

Puivert   https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/392-pais-catar-nebias-castell-de-puivert-puivert