(Alta Savoia) Ruta 1509 el 2/07/2023; 5 km; +18 -1283; 2,5 hores. NOTA: la distància inclou els 2 km de telecabina des de Plan d’Aiguille a Chamonix. Participants: Rosa Maria, Joan B, Maria G, Dolors dC, Joan E i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’agost de 1786 es va aconseguir per primer cop el cim del Mont Blanc
Aquesta crònica és una combinació de la pujada a l’Aiguille du Midí amb el telecabina des de Chamonix (el cost ha estat de 64€ per persona sènior). De dins del telecabina, ple com un ou, es veu una imatge distorsionada entre la gent, els vidres i les boires. Amunt fins a 3842 metres.
D’un rètol informatiu (dins de les instal·lacions superiors) he obtingut aquesta imatge que amb la boira no hauria pogut fer. La punxa de roca està parcialment foradada per dins per les botigues, restaurant i altres serveis.
Per damunt de la pròpia Aiguille n’hi ha una altra, artificial, dedicada a les telecomunicacions. Just per sota de la muntanya, potser a 2500 o 3000 metres de fondària passa el túnel del Mont Blanc. La via ràpida que uneix Chamonix amb la ciutat de la Val d’Aosta (Itàlia) de Courmayeur. Recordo que es tracta d’un túnel de 12 quilòmetres que l’any 1999 va patir un terrible incendi a l’interior, amb unes flames que van trigar 53 hores en extingir-se i amb 39 morts calcinats.
Altres rètols parlen de la història del Mont Blanc i també del telecabina. Entre les informacions hi ha aquest dibuix dels primers exploradors escaladors.
Seguim un passadís i arribem a un primer mirador que està després d’un túnel al gel. Pel que fa a l’ascens al Mont Blanc, per la via normal, convé comentar que entre el risc d’accidents per allaus i altres situacions, potser el major risc està al conegut Couloir du Goûter, on sembla que hi van morir uns 100 escaladors entre 1990 i 2017 (més 230 ferits), el que dóna una mitjana de 3,7 morts per any. Per això és conegut com el ‘couloir de la mort’ o ‘la bolera’. Es tracta d’un pas inevitable entre el refugi de la Tête Rousse (3150m) i el vell refugi de Goûter (3800m). El corredor, ample, fa d’embut i deixa anar pedres i roques en ràfegues continues. Segons investigacions, publicades per la revista Desnivel, la pitjor hora per passar el Couloir és de les 6 a les 8 de la tarda.
Uns escaladors es preparen. Després del túnel, al mirador, hi ha el punt per on baixen a l’aresta de Cosmiques que permet accedir a la Vallée Blanche i al davant tindran la Punta de Lépiney (3429m), la de Dent du Crocodile (3640m) i l’Aiguille du Plan (3673m). Per aquesta aresta nevada hi pugen, o baixen, els escaladors.
També tenim la vista de la Vallée Blanche, on es poden observar els escaladors que es van dirigint en direcció a la ruta del Mont-Blanc. També es veuen els cercles i algunes tendes dels que han volgut muntar-les per dormir-hi. Potser no ho sembla, però la vall, on hi ha les tendes, es troba a uns 500 metres de sota del nostre mirador.
Després es pot anar seguint per altres passadissos interiors que connecten els diferents serveis i permeten l’accés a altres terrasses i miradors per damunt, fins a la base de l’agulla artificial de les comunicacions. Tinc poques fotos dels companys perquè ve a ser un laberint i ens hem anat desviant cap aquí i cap allà.
Per un racó d’un mirador puc fer aquesta foto que permet veure part del tub d’un passadís, altres miradors i les magnífiques agulles.
Cap a nord-est em sembla identificar, en aquesta part de la Vallee Blanche, el Petit Rognon i el Grand Rognon.
Mirant a sud, el gran premi: el Mont Blanc de Tacul, el Mont Maudit i el Mont Blanc (4810 metres). La conquesta del Mont Blanc, per part de Jacques Balmat i Michel Paccard el 8 d'agost de 1786, va suposar que la vall de Chamonix-Mont-Blanc ascendís a l'imaginari del naixent alpinisme i va contribuir al seu atractiu. El massís del Mont Blanc ofereix moltes muntanyes per explorar i, generalment, té més d'una via per arribar al cim.
Els miradors de les terrasses ofereixen unes vistes extraordinàries de 360 graus. La serralada que es veu a l’altra banda de vall és la de les Aiguilles Rouges.
El Mont Blanc en aquesta fotografia. Convé, però, pujar escales i caminar a un pas més lent del que faríem normalment. No hem d’oblidar que estem a quasi 4000 metres i que hem pujar en poca estona des dels 1050 metres d’altitud.
El Mont Blanc s'alça al llarg de la frontera entre França i Itàlia, i a l'oest de les muntanyes del Caucas. S'eleva a 4810 metres, és el cim més destacat de l’Europa occidental i rep cada anys uns 20.000 escaladors, especialment a l’estiu.
Després la foto de grup, on qui la va tirar no devia voler que sortís el Mon-Blanc... brrrr, per aquesta raó no m’agrada deixar que em facin fotos. La gent tendeix a fer fotos de “persones” quan el que compta, per a mi, és el paisatge. Has de fer la foto a una o vàries persones però s´ha d’enquadrar de forma que la part rellevant del paisatge es vegi.
No pararia d’admirar el paisatge. Els companys han desaparegut, baixo al bar però no hi són. Potser han pujat amb l’ascensor que s’enfila a la l’agulla de comunicacions, però ara hi ha molta cua. Les instal·lacions de l’Aiguille s’han omplert molt de gent. Decideixo baixar a Plan de l’Aiguille perquè ja és l’hora que ens toca en funció del número de cabina amb el que hem pujat. Aquesta muntanya té una antiguitat de més de 300 milions d'anys, si bé el massís va acabar completant la seva formació fa aproximadament 15 milions d'anys.
I així la cabina arriba a Plan de l’Aiguille i baixo. Ahir també vam venir fins aquí per fer la travessa fins a Montenvers. Decideixo fer una passejada fins al Llac Blau, aprofitant avui que no hi ha tanta boira com ahir.
El camí comença per sota mateix del refugi restaurant. Diguem que tot el massís es va formar a causa de la pressió de la placa Africana.
El sender baixa suaument. Veig la gent que hi va o que tornen. Lluny les crestes de l’esquerra marquen el final amb dues agulles que, si no vaig errat, són l’Aiguille Republique i l’Aiguille Grands Charmoz, però tampoc ho puc assegurar.
Les mateixes agulles les puc fotografiar en aquest petit estany que trobo a la dreta del sender que vaig seguint.
Ara que estic més avall torno a tenir una magnífica vista de les Aiguilles Rouges. A diferència del massís del Mont-Blanc, les Aiguilles Rouges no tenen grans glaceres. Un sòl alpí dóna pas a unes roques aspres d'uns 1.800 metres, per sobre de les quals s'eleven una sèrie d'agulles accidentades, des del coll des Montets fins a Brévent. A la part oriental d’aquest petit massís hi ha molts llacs de muntanya, el més destacable dels quals és el Lac Blanc al peu de l'Aiguille du Belvédère.
Arribo al Lac Bleu. Presenta unes aigües molt transparents.
Des d’un altre punt de vista tinc aquesta vista del llac i al fons es veuen les agulles de Midi a la dreta, i una molt més petita, la de Pelerins, a l’esquerra.
Ja he tornat i fins i tot he trepitjat una mica de neu en una placa que encara es manté, cosa que no és il·lògic tenint en compte que estic pels 2200 i 2300 metres d’altitud. Veig les instal·lacions del telecabina allà al davant. Ara baixaré a Chamonix. Chamonix va entrar a la història l'any 1091 quan el comte Aymon va fer donació de la vall a l'abat benedictí de Saint-Michel de la Cluse, al Piemont. Formà part dels Estats de Savoia i no passà a ser territori francès fins a la Revolució, el 1792. La pertinença a França es van concretar definitivament pel tractat de Torí de 1860.
He pujat al telecabina i ja he arribat a Chamonix. Ara puc passejar una mica pels seus carrers. Ja que parlem de la Revolució, recordem el que escriu Vicente Moreno: “El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els traïdors a la Revolució” (‘sapiens.cat’, novembre 2010).
I finalment la mítica vista del Mont Blanc des de la plaça Balmat, al costat del riu Arve. La repressió que dèiem em fa venir a la memòria el que explica Marc Gonzalez (‘elnacional.cat’ novembre 2020): “...històricament, el càrrec de la presidència de la Generalitat (de Catalunya) ha estat lligat a la repressió i la persecució de la justícia espanyola. Ho mostra molt explícitament el fet que vuit dels últims deu presidents han estat encausats per catalanistes o independentistes”. Francesc Macià (1859-1933) va ser el primer d'aquests vuit presidents encausats en el darrer segle; abans d'acabar convertint-se en el 122è president (més de dos segles després de l'últim, que havia estat Josep de Vilamala). El darrer dels presidents repressaliats (2020) ha estat Quim Torra, que després de restablir les institucions de la Generalitat un cop passat l'article 155, va estar inhabilitat per no retirar una pancarta del Palau a favor de la llibertat dels presos polítics i exiliats”. Què us sembla? Tan estrany és que els catalans vulguin la independència?
Finalment, després de dinar, vaig a l’estació per agafar el tren en direcció a Bossoms.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1509-aiguille-de-midi-vistes-mont-blanc-pla-daiguille-lac-bleu-chamonix-140478738
Aquí, una altra crònica: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1277-1508-chamonix-telecabina-plan-de-l-aiguille-balco-nord-de-chamonix-montenvers