(Occitania Pays Catalan) Ruta 1487 el 8/04/2023; 3 km; +66 -66; 3 hores. Caminada urbana al final dels pocs dies dedicats al Canal de Midi. Participants: Anna G i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El papa Innocenci III va declarar, el 1209, una croada contra els càtars que beneficiava territorialment els senyors francesos.
Avui hem visitat Capestang, que té una església molt interessant i Homps, que ens ha semblat de menys interès. Després hem decidit deixar ja per acabada la ruta del Canal de Midi (de moment) i fer una visita a Menerba, un poble històric molt interessant; amb una trista història que lliga aquesta població amb Besiers. Hem aparcat en un lloc preparat als afores de la ciutat i cal caminar uns minuts fins entrar-hi.
El camí que va a la vila passa a tocar del congost de Brian, el que s’uneix al de Cesse més avall. Anem a un punt fonamental del catarisme que, recordem, va ser un moviment religiós que pretenia la puresa. Es va originar a Bulgària, amb el bogomilisme, i es va escampar per cavallers que tornaven d’Orient. Des d’Occitània va passar als Països catalans. En aquesta terra també rebien el nom d’albigesos. Els centres més importants d’aquest moviment dedicat a l’amor, la pau i l’honestedat van ser Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix.
Aviat estem a punt d’entrar a Menerba, una ciutat que havia estat murallada i molt protegida ja que els torrents que l’envolten la deixàvem amb un únic accés: el del pont.
Menerba és un municipi del Llenguadoc i capital històrica del menerbès. Cada any acull la visita de més de 300.000 persones. El turisme i la producció de vins de qualitat són la base de l'activitat econòmica d'aquest municipi, que pertany a l'associació “Pobles més bonics de França”.
A punt d’entrar-hi hi ha la resta de la torre octogonal del castell, que ara es coneix com la Candela. És el que resta del setge brutal i l’incendi i destrucció posterior en època de la croada contra els càtars, que va suposar la mort, aquí, de moltes persones cremades al foc. Diguem, doncs per situar-nos, que després de vanes i llargues temptatives, per Innocenci III, per tal d’obligar els senyors feudals del Llenguadoc a exterminar els reductes de les seves terres, el Papat es decidí, al principi del segle XIII, a emprar l’excomunió i l’interdit.
Per l’hora que és, primer anem a dinar. Ho fem al Relais Chantovent, un bonic restaurant en una raconada i amb una terrassa penjada al congost. En terres d’història, afegim que després de varis conflictes, Innocenci III va declarar una croada contra els càtars dirigida pels senyors francesos. D’acord amb ‘enciclopedia.cat’ “la croada es dirigí a les terres del vescomte Trencavell, feudatari de Barcelona i nebot del comte tolosà. La host croada, reclutada a França principalment, arribà al Llenguadoc pel juliol del 1209. La comandava Arnau Amalric i la componien alguns bisbes i la flor de la noblesa francesa: entre altres, el duc de Borgonya, el comte de Nevers i Simó IV, comte de Montfort. El 22 de juliol, després que els burgesos de Besiers es negaren a lliurar els càtars d’una llista que els presentaren els croats, la ciutat fou presa per assalt i hi hagué una matança quasi total de la població, sense que hom distingís entre heretges i catòlics”. Aquest inici va continuar després atacant i cremant tants pobles i castells com van voler, entre ells el de Menerba. Una repressió (i fins i tot genocidi) en tota regla.
Al cafè ens serveixen uns curiosos sucres. El dolç contrasta amb el record d’aquelles èpoques que per interessos polítics, fins i tot els Papes s’afegien a la barbàrie organitzant guerres. Pensant en les repressions (massa sovint habituals a tot el món), recordem l’article de ‘publico.es’ del mes d’agost de l’any passat on s’informava que el Comitè de Drets Humans de l'ONU havia dictaminat que l'Estat espanyol "ha violat els drets polítics" dels republicans catalans en suspendre'ls de les seves funcions públiques quan estaven imputats en la causa contra el Procés abans que fossin condemnats el 2019.
Seguim els carrers. El poble és molt agradable de passejar. Hi ha gent, hi ha turisme, però no és excessiu. Trobem una llibreria magnífica en diversos nivells i on hi compro un llibre de Stevenson.
No hi ha gaire carrers. És fàcil de moure-s’hi i anem fins al pont que passem fins a l’altra banda a la carretera. La vista és molt maca de la vila; d’aquesta vila que va ser arrabassada i on hi va morir tanta gent: no perquè fessin res malament, sinó perquè pensaven diferent.
Des del pont medieval es veu el pont natural a sota (molt més gran del que sembla des d’aquí) del Cesse. Fa més de deu anys hi vaig fer una excursió. Deixaré el vincle de la crònica al final. La nova situació creada pel dret canònic, que donava dret a confiscar les propietats dels defensors d’heretges, posava al rei català Pere I la difícil qüestió d’acceptar o no com a vassall el comte de Montfort. Sobirà de la terra carcassonesa, el rei es negà a rebre l’homenatge del francès. Queda doncs ben clara la relació i influència del Llenguadoc amb el Principat de Catalunya.
Caminem encara una mica més de carretera per tenir una millor perspectiva del poble. I així és com ho veiem ara des d’aquí més amunt. La conquesta de les principals viles llenguadocianes, com Menerba, Cabret, Lavaur i Castelnaudari, i el terror que els francesos de Montfort escamparen per l’Albigès, el Tolosà i el Menerbès, coincidiren en els anys subsegüents amb una complicada situació del sobirà de Catalunya (i rei d’Aragó), embrancat en dificultats econòmiques de tota mena i enfrontat amb l’amenaça imminent d’una ofensiva almohade contra els regnes cristians de la península; ofensiva deturada el 1212 pels reis peninsulars a les Navas de Tolosa (‘enciclopedia.cat’).
Tornem a passar el pont però ara anem per un altre carrer que ens porta fins a l’església i on hi ha el famós monument dedicat als càtars. Cal, però, que comentem que davant el conflicte amb l’Església, Pere I no reculà. El gener de 1213 acceptava com a vassalls els principals senyors de les terres occitanes que encara no depenien del casal català, i prometé d’emparar-los. La topada amb els croats es presentà al final de l’estiu, davant la vila de Muret. El rei Pere va morir en la batalla (‘enciclopedia.cat’).
L’església de Sant Lluc, petita i encarada al penya-segat que mira cap al pont.
F289 Un portal més endavant, una placa ens parla d’un petit museu que hi té i que està pensat per recordar els fets que van patir els càtars. Aquest museu consta d'aparadors que reorienten la història càtara a la regió. Les representacions són magnífiques (tipus santons i models en pedres reals...). El preu de l'entrada és baix i val la pena passar-hi (és al centre de la ciutat). El propietari és una persona apassionada, disposada a donar més explicacions sense caure mai en cap extrem.
Voltem una mica per carrers i botiguetes, totes sobre articles artesans. Diguem finalment que el 1242 Ramon VII va intentar revoltar-se de nou, però fou definitivament vençut. Els últims càtars mobilitzats es van refugiar al castell de Montsegur, el qual fou assetjat el 1243 i va resistir fins a la rendició el març de 1244: 200 perfectes i un nombre indeterminat de càtars foren morts a la foguera. No obstant la persecució de molts adeptes de la fe dualista, aquesta no pogué considerar-se erradicada fins que el 1321 es va capturar Guillem de Belibasta, el darrer perfecte conegut (‘wikipedia’).
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/menerba-02-131065955
Per el congost de Brian vaig participar en una excursió l’any 2011 i la crònica està a: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/92-torrent-de-brian-a-menerbe
Comentaris