(Escòcia, Skye) Ruta el juliol de 2014; 13 km; +378 -360; 5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Elgol, Black Cuillin, Loch Coruisk, Glen Sligachan, Sligachan. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1939, mentre es feia la primera travessia integral de les Cuillin, a Espanya començava la dictadura franquista. A tot Espanya va afectar la repressió política, però a Catalunya molt més perquè també va afectar a la cultura. El sistema autoritari va anul·lar les institucions existents, van afusellar el President de la Generalitat de Catalunya, es va prohibir la llengua catalana i el seu ensenyament, i es van reprimir les manifestacions culturals pròpies de l’identitat catalana.
Al port d’Elgol a punt de pujar a la barca. Sempre hi ha hagut una petita comunitat pesquera a Ealaghol (del gaèlic). Diuen que el seu nom significa “el que ploren els cignes”, pel nom d’un vaixell víking que va ser enfonsat en una batalla local. Aquest cinquè dia ens desplacem al sud de Skye, sota les Cuillin Hills, les muntanyes més altes de l’illa. Per començar, petit trajecte en vaixell des del port d’Elgol al Loch Coruisk, que ens permetrà tenir les belles vistes des del mar del massís de les Black Cuillin Hills.
Dalt de la barca, l’Anna va fent la seva enquesta particular sobre les opinions pel referèndum escocès per la independència. El poble d’Ealaghol està ubicat a l’extrem de la península d’Strathaird, al costat del llac Scavaig. Tradicionalment el nom prové del nom antic dels escocesos (Aella-gol) i es va consolidar aquí pel fet que hi va tenir lloc la batalla naval d’un seguidor de Vortigen, Aella, contra els escocesos i els pictes. Aquesta península, Strathaird, havia estat el domini més important del clan MacKinnons.Va ser un clan que va resultar molt actiu en les batalles jacobines contra els anglesos i es diu que va estar esperant el Príncep Charlie (del qual ja he parlat en altres cròniques d’aquest mateix viatge) en una cova a tocar de mar, al sud de la població, coneguda com “Uamh Phrionnsa” i que actualment encara es visita.
Ens anem apropant a les Cuillin Hills. El massís de les Cuillin (gaèlic escocès: An Cuilttheann) forma una serra fosca per la qual cosa també són conegudes com les Black Cuillin. El Sgurr Alasdair, amb 992 metres d’altitud, és el cim mes alt de les Cuillin Negres. Com el seu color ja fa intuir, són fonamentalment una massa geològica formada per basalt, de roca totalment despullada de matèria orgànica i amb profunds barrancs i precipicis. El color negre de les muntanyes, a més del basalt està format per una roca també de tipus basàltic però de gra més groller que s’anomena gabre. Amb més detall, és una roca ígnia intrusiva, màfica (formada per magnesi i ferro) de color fosc. És un important component de l’escorça oceànica, especialment en dorsals, zones de subducció o rifts continentals. El nom de gabre es veu que prové del poble italià Gabbro, situat a la Toscana (informació geològica amb el suport de l’amic Alfred Montserrat).
Hi ha diverses colònies de foques pels esculls que hi ha l’entrada de les Cuillin. Tradicionalment s’accepta que el massís compta amb dotze cims, encara que el Blaven, un d’ells, està situat en un grup desplaçat de la serra principal i dins de Glen Sligachan, de cims més baixos i que s’acotuma a anomenar White Cuillin. En general tots els cims són accessibles per a la majoria de muntanyencs, només cal experiència en escalada per ascendir el Inaccessible Pinnacle.
Desembarquem per una escala de fusta al costat de les roques. A Loch Coruisk comença la travesa a peu per tal d’anar, en uns 16 km, fins a Sligachan, per una vall interior en que estarem envoltats dels cims dels Cuillin Hills i Blavheinn. L’any 1939 els muntanyencs Charleson i Forde van fer per primer cop la travessia integral de les Cuillin Negres, que inclou tots els cims, la qual cosa suposa Clach Glas i el Blaven. Tres setmanes més tard també la van fer Murray i Donaldson. L’experiència més radical, a Escòcia i a tot el Regne Unit, és precisament aquesta integral, però realitzada en condicions hivernals.
Comencem a caminar tot voltant, per l’extrem est, el Loch Coruisk. Encara que l’hivern és molt fred per la latitud del territori, la posició de l’illa d’Skye rep el corrent temperat de la corrent del Golf, encara que això resulta compensat per la curta durada del dia. Se sap que hi va haver un primer intent, l’any 1965, per part de Crabbe, Robertson, Patey i MacInnes i es va fer en dos dies.
La prehistòria d’Escòcia podria situar-se en la invasió dels romans, del que va resultar la construcció de unes grans muralles defensives, així com també les invasions dels víkings que van obligar a la unió de les diverses tribus amb una finalitat defensiva. D’aquesta manera els pictes i els escots, van quedar units en una combinació de poder polític i religiós (cal tenir en compte que ja practicaven el cristianisme). Estem parlant del segle IX i es podria identificar a Kenneth MacAlpin com primer sobirà del territori escocès. Aquest personatge va aconseguir un pacte de fidelitat dels caps dels clans en base a llaços de sang, diplomàcia i algunes conquestes i potser podria ser considerat com el primer sobirà del país.
Un “pont” de pedres ens permet passar a l’altra banda. Segons la llegenda, Kenneth MacAlpin va ser qui va portar la “Pedrà del Destí” (en gaèlic escocès: Clach Sgain). Es tracta d’un bloc de pedra sorrenca que històricament estava a l’abadia de Scone, més endavant convertida en palau, i que es feia servir per a la coronació dels reis escocesos durant l’edat mitjana. Edward I d’Anglaterra la va capturar el segle XIII i es va conservar a l’abadia de Westminster, a Londres, per a la coronació dels reis anglesos. Posteriorment, el 1996, el govern britànic va decidir retornar la pedra a Escòcia i ara es pot veure al castell d’Edimburg.
Un paisatge ben bonic. Tenim la sensació d’estar al Pirineus, en canvi de trobar-nos al costat del mar. El que hem dit de la “Pedra” és exactament el contrari del que passa amb la documentació que es va confiscar a Catalunya després de la Guerra Civil (1939), per part del general Franco. Aquesta documentació, tot i existir una regulació legal que obliga a la seva devolució, es va mantenint i no torna, ja que el govern espanyol no acaba de tornar-la i estem parlant del 2014. D’aquesta manera semblen donar la raó als qui pensen que l’estratègia d’Espanya és la de continuar amb la humiliació de les institucions catalanes. El govern espanyol sembla voler excitar l’independentisme a Catalunya.
Anem deixant, mentre pugem el llac Loch a Coire Riabhaich que presenta una clara forma de peix, amb la cua i l’aleta ventral. Els successors de Kenneth MacAlpin van seguir dominant fins uns quants segles després. Tenim Malcom II, Duncan, Malcom III i ja estem al 1150. En tot aquest temps, nombrosos monjos, que van immigrar a Escòcia, van dirigir la construcció de grans abadies i monestirs amb l’objectiu de fixar les fronteres. També s’havia copiat el sistema mig medieval de cedir el dret sobre terres i persones a famílies nobles normandes amb la finalitat de controlar el territori i aportar la seva força en casos de necessitat defensiva.
El Pinacle Ridge forma part del conjunt del Bealach a’Bhasteir. És un pncale que cal fer amb tècniques d’escalada. Al costat hi ha el cim del Knight. Aquest segon va rebre aquest nom quan W. Knight, amb un guia, va fer la primera ascensió registrada l’any 1873.
Toca refrescar-se. Aquest dia ha fet un sol que crema. La temperatura és molt alta i estem tota l’estona bevent i mullant-nos el cap. Seguint amb la història anem comentant amb uns companys que els clans de les Hihglands es mantenien una mica indiferents i seguien amb les seves tradicions i fins i tot feien incursions a les Lowlands. D’altra banda a les terres altes es va mantenir el gaèlic, mentre a les Lowlands es parlava la llengua dels escotos.
Ara tenim ben bé al davant la silueta del Bealach. Vista des d’aquí presenta una silueta solitària, independent. Lligant temes, cal situar-se a finals del segle XIII per entendre la base del desig d’independència d’Escòcia. El 1286 va morir en un accident el rei d’Escòcia Alexander III. Per la successió hi havia dos pretendents. Com que Edward I d’Anglaterra era el principal senyor feudal de Gran Bretanya, va actuar com a àrbitre i va designar John Balliol, senyor de Galloway, perquè pensava que el podria manipular amb facilitat. Però les coses es van complicar que Edward tractava al rei escocès com un vassall i no com a un igual i al final Balliol, humiliat, va signar un pacte amb França l’any 1295, en contra d’Anglaterra.
Feia estona que anàvem veient l’edifici de l’hotel de Sligachan i semblava que no hi arribàvem mai. Per concloure el que explicàvem cal dir que la resposta d’Edward va ser brutal i va enviar 30.000 soldats a Escòcia, conquerint castells, cremant ciutats i massacrant el poble. La realitat és que les estratègies que porten la humiliació dels conquerits acostumen a acabar sempre malament. No és possible mantenir un país sota la bota del menyspreu. Al final es revolten o porten a terme estratègies de resistència civil.
Ha estat una tortura acabar aquesta excursió que, amb les aturades per l’aigua, s’ha fet molt llarga. Però al final ens espera el pub de l’hotel, per tal de beure cervesa o refrescos. Jo m’acabo bevent un litre i mig: cal hidratar!
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7382273