(Escòcia, Highlands) Ruta el mes de juliol de 2014; 11 km; +359 -359; 5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Parking oest de Loch Beinn, riu Abhainn Gleann nam Fiadth i Loch Affric. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El segle XIV, mentre els anglesos tenien una forta influència a Escòcia, la influència de Catalunya arribava fins a Atenes (que era ducat català). A Lleó i Castella governava Enrique III i a Navarra Carlos III. No existia cap títol de rei o sobirà d’Espanya, perquè cap persona ho era, ni Espanya existia com a concepte polític ni jurídic.
Com cada dia sortim a les 9 am amb l’autocar cap a punt d’inici, que avui va també per les muntanyes que envolten el Loch Affric. Concretament anem a donar la volta al Am Mealian, de 662 metres, situat a l’altre vessant del Loch Affric, on ahir vam acabar. Hem començat a caminar entre falgueres. El dia és núvol, com correspon al temps escocès (tot i que els propers dies canviarà i molt!). Avui també hem dormit a l’alberg a prop de Cannich i fem un curt trasllat amb el minibus al Loch Affric. Ens preparem per una excursió que canviarà els boscos d’ahir per vistes panoràmiques a mida que ens anirem enfilant per un camí que puja suament mentre els turons que, realment, són els tranquils cims del país.
Comencem a caminar en direcció a ponent, per després girar una mica cap el nord. Parlem una mica d’una de les tradicions més característiques d’Escòcia: els kilts. Els kilts ja no es vesteixen normalment pels homes escocesos, tot i que durant els últims dos segles s’ha transformat en la peça de roba que mostra de manera més clara l’orgull escocès. Generalment es veuen homes vestint el kilt del clan en els casos de celebracions com actes oficials, casaments, jocs i altres reunions especials. El kilt, que es diferencia pel color d’uns clans als altres, sembla que té l’origen en una peça de roba, coneguda antigament com felieadh mor, llarga i sense confeccionar, tal com era el cas de les túniques, d’uns cinc metres de llarg, que es recollia, es lligava amb un cinturó a la cintura i la part que sobrava quedava penjada per dalt de l’espatlla. Segons l’historiador Hugh Trevor Roper, referint-se a les tradicions de les Highlands, tant el kilt com la gaita provenen de principis del segle XVIII.
El terreny és molt humit i verd. Les pluges ho sadollen tot d’aigua i sovint ensorrem els peus. Pels costat les molses són de colors diversos. Pel territori on estarem, cap el nord-oest d’Escòcia, els clans predominants són Chisholm, Fraser, Macleod, Mackenzie, Munro, Sutherland, Morgan, Mackay i Sinclair, entre altres. Ara bé, convé saber que no tots els que duen el nom d’un clan són necessariament descendents directes, ja que molts cops el cognom del clan va ser adoptat per molts dels membres del territori del clan amb l’objectiu de mostrar la seva fidelitat al cap del clan, o senzillament per assegurar-se la protecció en moments de conflicte.
Anem seguint el curs del Abhainn (que vol dir riu) Gleann (que vol dir vall) nam Fiadh, és a dir el riu de la Vall de Fiadh. Un desnivell suau i llarg de roca ha format uns esglaons per on es formen uns petits i curts salts d’aigua. Continuo pensant en els clans: la realitat és que històricament un clan estava format tant pels membres més o menys directes de la família, com per totes les altres persones que vivien en els terrenys del cap del clan, o fins i tot en els territoris d’aquells altres que havien jurat fidelitat al cap del clan corresponent. Cal saber també que els caps del clan tenien el dret d’adoptar aquelles altres famílies que considerava oportú i que sovint servien perquè el seu clan creixés en nombre de persones. D’altra banda també tenia el dret d’exiliar a qualsevol altre membre, fins i tot de la seva família directa.
A la nostra esquerra, cap el sud, tenim el Am Mealian i a la dreta el Toll Creagatch, tots de pendents suaus. Però la realitat és que no es pot anar per enlloc on no hi hagi un camí fet, ja que el terra herbós fa l’efecte de gruixuda catifa on els peus s’ensorren quan ens apartem del camí. Deiem dels clans que es formaven per persones de la família, directa o indirecta, i també per molta altra gent que vivia sota la protecció del clan. Aquella part que eren l’èlit eren coneguts com “fine”. Per evolució d’herències o de disputes anteriors, podia donar-se el cas que les terres del “fine” (terres anomenades “oighreachd”) no coincidís exactament amb les terres globals (dites “duthchas”) que ocupaven els membres totals del clan, entesos com a col·lectiu. En aquests casos fins i tot podia ser que el clan pagués rendes a altres “fine”, la qual cosa era considerada un greuge. Uns casos o altres generaven disputes i desordres que enfrontaven els homes d’un clan amb un altre, donat que el sentiment de pertanyença al clan era molt fort, fins i tot per les persones que en formaven part però no eren del “fine” o nucli dur de la família.
Toca buscar el millor pas per tal de passar el riu i pujar amunt en direcció sud, cap a dalt del Mealian. Mentre faig equilibris per sobre les pedres vaig pensant que també es produïen baralles i petites batalles que podien ser promogudes, amb qualsevol excusa, pels membres d’un clan amb la finalitat d’ocupar terreny o incrementar el seu prestigi o influència. De fet un clan era més poderós en funció de la quantitat de terra que tenia i sobretot la quantitat de gent que hi vivia i en formava part. Sembla que els clans més disposats a la batalla eren els Campbell i els Mackenzie.
Mentre anem pujant, comença a ploure, però al final resulta que serà una pluja suau i tranquil·la de poca estona. Tot el sistema que deia era molt semblant al de la vinculació per juraments de fidelitat que es portaven a terme (i se’n deixava constància en documents formals) en la Catalunya medieval. Era precisament el sistema que permetia una estructura social de pacte i que va permetre una consolidació de sistema de defensa i de relacions comercials en els territoris de vinculació catalana des de Tolosa de Llenguadoc (l’actual Toulouse francesa) fins a Alacant (actualment dins del País Valencià, a Espanya). Cal tenir en compte que la influència catalana, al segle XIV, era molt extensa, ja que a més de Catalunya, València, Mallorca i Aragó i els comtats del nord (el que avui se’n diu Catalunya francesa), disposava de Sardenya, Sicília i el ducat d’Atenes.
Un cop hem voltat la part més alta del Am Mealian ja veiem el Loch Affric, envoltat de boires. Fa una estona parlavem dels conflictes entre clans. Cal afegir que a finals del segle XVI les baralles havien estat tant violentes, a la costa oest d’escòcia, que la gent dels clans MacLeod i MacDonald, de l‘illa d’Skye, es van veure obligats a alimentar-se de gats i gossos.
A mida que baixem ens apropem a les edificacions que ja vam veure ahir des de l’altra costat, el que ens sembla que es tracta d’un allotjament rural. La situació d’Escòcia es va agreujar quan alguns dels clans es van posar al costat de la monarquia anglesa dels Tudor en les incursions contra Irlanda. Es moment d’explicar que la dinastia Tudor tenia un emblema format per una rosa (la Rosa Tudor amb cinc pètals blancs i cinc vermells) que significava l’unió de les famílies comtals dels York i dels Lancaster. Va ser la Casa sobirana d’Anglaterra entre el 1485 i el 1603 i ho va fer amb un fort estil autoritari.
La vista se’n va més enllà, cap a la totalitat del llac i mentre seguim amb la història: aquella dinastia forma part de moments molt dramàtics per Europa i el món des del segle XV fins a inicis del XVII, amb l’exploració d’Amèrica del Nord. D’aquesta manera Amèrica es va veure sotmesa al sud per les monarquies espanyola i portuguesa mentre al nord s’implantaven els europeus del nord. El resultat actual ja el sabem, cap dels països americans manté les llengües i cultures que tenien a l’origen i moltes de les ètnies originals han desaparegut o es mantenen en una situació de misèria important, mentre la riquesa continua repartida entre els descendents d’aquells conqueridors. Ja se sap que no podem fer res amb que va passar al passat, però s’ha de reconèixer que el genocidi cultural i humà va ser brutal.
Pel camí, els troncs indiquen l’aprofitament que es fa dels pins d’aquests boscos. Parlavem de les incursions dels anglesos (amb l’ajut d’alguns clans escocesos) a Irlanda. En aquests clans es va desenvolupar els “gentry”, una classe especial de membres del clan dedicats en exclusiva a les armes i que sovint es desplaçaven a Irlanda com a mercenaris.
La última batalla que es recorda entre clans, fora de les guerres civils, va ser la del 4 d’agost de 1688 entre els clans MacKenzie i MacKintosh contra els clans MacDonald i Cameron. És coneguda com batalla de Mulroy.
I així es va acabant l’excursió d’avui, sobre turons suaus i verds i molta aigua.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7382148