(Castelló, Maestrat) Ruta el 22/05/2016; 14 km; +240 -280; 4,5 hores. Excursió organitzada pel Grup de Caminants de elcamí.org amb el següent itinerari: Ares del Maestrat, rambla de Canà, assagador de les Fonts del Llosar, Barranc del Carro, Vilafranca del Maestrat o del Saït o del Cid. Participants: 16 caminants més els guies Josep Zapater i Ramon Martí. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Ares del Maestrat té la fama d’haver estat el primer poble en ser conquerit per Jaume I, el gener de 1232, en la campanya dirigida al sud.
Comencem a caminar a Ares del Maestrat. Sent Ares el primer poble en ser conquerit per Jaume I, el 1232, també cal dir que va ser el que va cloure la caiguda del Regne de València, després del setge de 7 mesos, el 1708, sota les tropes borbòniques de Felipe V. Amb la conquesta de Felipe V, es van tancar quasi cinc segles de País Valencià independent ja que els reis espanyols anteriors a Felipe V des del segle XV, eren sobirans compartits entre els diversos regnes de la península, però això no volia dir una unió política, econòmica, jurídica, ni social.
La vista del poble és magnífica des de ponent. Hem dormit a l’Hotel d’Ares. Al davant hi teníem la plaça i l’edifici de l’ajuntament, construït damunt antigues muralles àrabs del segle X. Des de la sortida i baixant destaca l’enorme mola o roca dalt de la qual hi havia el castell.
Ens aturem per escoltar les explicacions d’en Ramon i d’en Josep, els dos guies que tenim avui. El topònim Ares sovinteja al llarg dels Països Catalans. Hi ha un Coll d’Ares en el pas de Molló a La Presta i un altre a l’Alt Urgell. Un poble de nom La Guàrdia d’Ares, la Mare de Déu d’Ares i altres colls. Sembla que sempre apareix prop d’un pas de muntanya i per això s’ha estès la hipòtesi que probablement es relaciona amb el terme llatí “aras”, amb el significat d’altar i es creu que coincidiria amb indrets on els romans havien construït petits templets dedicats al déu Mercuri.
Després d’haver girat una poca estona cap al nord, entrem a la rambla de Canà que neix a la font de Benafigos i va a connectar amb el riu Caldés, entre els turons de Moronat i Conill. Tot el territori és ple de rambles i torrentets amples i pedregosos, propi d’un territori extens, erosionat i de pedra calcària que filtra la major part de l’aigua que rep.
De tant en tant, una cabana de pedra seca informa que estem en país de ramaders. Els habitants de la ciutat de València disposaven del dret de pasturar els seus ramats en qualsevol territori del regne, sense que cap senyor o vila ho pogués impedir, tal com garantien els Furs. L’única excepció eren els reservats als ramats locals i les terres de cultiu, que es protegien per les dues llarguíssimes fileres de murs de roques que impedien que el bestiar s’hi endinsés. També hi havia conflictes amb altres ramaders vinguts de fora, tot i que els aragonesos també tenien dret de pas pel fet de formar part de la federació denominada Corona d’Aragó, però no tenien aquest dret els pastors castellans fronterers, quan portaven els ramats a l’hivern. Aleshores els senyors i els pobles establien drets de pas que els hi permetien cobrar rendes.
Aquest any ha plogut molt els últims dos mesos i la vegetació ho agraeix mostrant les seves flors. Sembla que caminem voltats de jardí.
Avui l’excursió no té tant desnivell com ahir i en un revolt trobem aquesta bonica bassa.
Una mica més endavant podem fer aquesta fotografia de l’ermita de Santa Elena. Hem caminat aproximadament la meitat de la ruta d’avui. Es tracta d’una ermita del segle XVIII situada a la masia del mateix nom, encara que el seu nom anterior era de masia de Solanelles. Compta, encara que no ho veiem des d’aquí, amb una façana barroca monumental i disposava d’un refugi de pelegrins. El romiatge encara es manté cada primer diumenge de maig.
Aquest assagador verd ens convida a una foto de grup de colors variats. Com escriu Lluís Gimeno Betí (“De lexicografia valenciana”), sembla que el document més antic que fa referència al mot “assagador” és del 1407, però amb els anys s’utilitzen diverses formes per referir-se al pas de bestiar i comunicació. A l’Alcalatén i la Plana Alta distingeixen entre camí ramader ample (pas real, segadoret...) i estret (pas i carrerassa).
Passem a l’altra banda de la carretera, pel costat d’un blanc oratori. Pel que fa a l’etimologia del mot “assagador” és incerta, segons Joan Coromines. D’altra banda Coromines creu que potser s’hauria de dir “assegador” i conjectura que podria ser un derivat mossàrab d’un terme purament romànic “secutorium” referit al concepte de “qui ve a continuació”, tal com van les bèsties, una darrera de l’altre. Per tant de “secutare” (qui ve a continuació) justificaria la variant”asseg-“.
La base de la ruta és rocosa però amb uns fantàstics tous de mates florides. Per concloure les explicacions del mot assegador, diguem que és propi del valencià i està referit a camins ramaders i, per extensió, a corrals, masos, sèquies i barrancs, d’acord amb l’estudi de Rabella, Santonja i Segura. A tot Castella els camins ramaders s’havien regulat al voltant de La Mesta. En canvi a les nacions de la Corona d’Aragó, que eren independents de la Mesta castellana, l’amplada de les vies de pas, l’establiment i la conservació eren de caràcter local o territorial i no es pot buscar cap correspondència amb la terminologia castellana (canyada, cordel, vereda, colada...).
Els murs de pedra seca tanquen l’espai i els senyals ens diuen cap on hem d’anar. Aquesta etapa d’avui està molt ben senyalitzada. Ens anem apropant a Vilafranca del Cid, tal com es pot veure escrit, però hi ha una discussió respecte del nom. Tenint en compte que Rodrigo Díaz de Vivar va morir el 1099 i que Vilafranca no es consolida amb el seu nom de “vila franca d’impostos” fins a la conquesta de Jaume I, amb nobles i repoblació catalano-aragonesa, resulta del tot impossible que Vilafranca tingués res a veure amb el Cid. De fet, no cal oblidar que el Cid, entre els anys 1082 i 1089, va ser el cap de l’exèrcit del saïd de la taifa de Saragossa, Banu Hud, al front del qual es va enfrontar contra els cristians aragonesos i catalans.
Finalment, ens endinsem en el tortuós barranc del Carro. Buscant informació he trobat alguna referència a Vilafranca del Sit o del Saïd, en quin cas sembla que es referiria a un “senyor musulmà” al qual se li reconeixeria una titularitat o domini, però m’ha semblat una explicació molt agafada pels fils, ja que quan neix el terme de Vilafranca, si ja era en època del rei Jaume, potser hauria de ser Vilafranca del Rei. En fi, potser algun dels amics valencians que formen part del grup de caminants tinguin més informació. Si fos així, prego que m’ho diguin, per rectificar-ho.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13415117