FA ANYS: Quan el rei Jaume I promulga el primer fur valencià, el 21 de març de 1238, a Xàtiva, Fernando III era rei de Castella i de Lleó (encara que Lleó tornaria a tenir un sobirà independent de Castella el 1252) i a Navarra ho era Teobaldo II. Al sud encara es mantenia el regne de Granada, dels andalusís, mentre que a la meitat nord de Portugal el sobirà era Sancho II de Borgonya.
La vall on està el poble de Famorca és la Vall de Seta que, abans de la conquesta, ja disposava d’una població amb el nom de Seta i del qual depenien el petits nuclis habitats de Famorca i Fagerca. La vall forma part de la Comarca del Comtat, amb gran contingut històric doncs s’hi han trobat nombrosos vestigis del paleolític i de l’edat del bronze i amb una gran concentració de jaciments de pintures rupestres. El desenvolupament important es produeix a l’edat mitjana, quan Roger de Llúria esdevé el primer comte de Concentaina. Roger de Llúria es calcula que va néixer a Calàbria i es va educar a la cort dels reis de la Corona d’Aragó, a Barcelona, dins del Principat de Catalunya. Va ser el més famós almirall de Pere el Gran i està enterrat als peus d’aquell gran rei, al monestir de Santes Creus, al pla de Santa Maria. D’aquells fets prové el nom actual de la comarca del Comtat.
Comencem a pujar. Estem a l’entorn conegut com La Serrella. Una serrella, derivat de serra, ve a ser una serra petita o un serradet de muntanyes, d’acord amb l’Alcover-Moll. També tenim una serrella prop de Port de La Selva i també sabem que va existir un llinatge amb aquest nom existent a Barcelona. Aquí, aquesta serra pre-bética d’una calcària resplendent està enclavada entre les comarques del Comtat i la Marina Baixa.
Mentre pugem, seguint un camí evident i ben fressat després que hem deixat la pista que sortida del poble, podem veure la bella imatge de Famorca als nostres peus. Destaca el campanar de l’església que a nosaltres ens resulta curiós per la seva forma. Donat que dalt del tot hi ha una mica de balcó amb uns contraforts i el pas per passar-hi, ens ve a la ment la imatge d’un minaret per on el muetzí hauria de cridar a oració tot repenjant-se a la barana del mirador. Després anirem veient que és un format de campanar que es repeteix, però no hem pogut confirmar un origen àrab, tot i que evidentment el cristianisme aprofitava les mesquites i les transformava, sovint, en esglésies.
La florida ho omple tot, amb flors blanques i roses als ametllers i amb les característiques i aromàtiques flors, més petites, del romaní. La pujada està sent forta i es dirigeix bàsicament cap el sud.
Arribem a la font del Noguer, arbres que encara no tenen cap fulla en aquest temps i que estan una mica abans d’arribar a la font. Aquí ja estem arribant a les parets verticals del cingle que cau des del pic de Serrella i de la Mallada del Llop (o Mallà del Llop).
Des de la font del Noguer surt un sender evident a l’esquerra que es dirigeix camp a un coll ample, a ponent. Nosaltres hem d’anar a aquella collada, però abans encara seguim una mica més amunt per anar a veure un espectacular pou de gel (o nevera, com diuen a la terra). La volta que el cobria, encara es conserva en una petita part. És d’un gran diàmetre i molta fondària, que es fa difícil de fotografiar.
El sender ara va pujant de forma més suau, però ha d’acabar a uns 1200 metres d’altura, un cop haurem deixat a la nostra esquerra la curiosa formació que ja es veu. És coneguda com a Morret de la Terra Nova i sembla talment com si una ma gegant hagués produït una esgarrapada a la roca deixant-hi marcats els forats fets per les urpes.
Hem girat ja cap a l’est i estem immersos en un món aeri i mineral. Podem anar tocar les roques, amb algunes petites plantes que s’hi arrapen per les escletxes. Avui fa un vent molt intents i fred. Sabem que aquestes roques que toquem es van formar entre el paleocè i l’eocè (entre 65 i 33 milions d’anys). En aquells moments tota la zona estava coberta per un mar (el Tethys) on s’hi anaven dipositant fangs i closques d’animals marins que donaren com a resultat la calç que formaria aquest panorama blanquinós. A mida que la placa tectònica africana va anar desplaçant-se cap el nord va acabar xocant amb l’euroasiàtica i el resultat van ser uns plegaments i fractures que, tot i que encara haurien d’estar sotmeses a l’erosió, expliquen un mica tot el que veiem des d’aquest magnífic mirador.
Fa 2,5 hores de caminem i arribem al punt culminant de la nostra excursió: la Mallada del Llop (1360m). Una mallada és el lloc on s’arreceren els pastors i les ovelles per a descansar, que a Catalunya se’n diu “pleta” i els castellans en diuen “majada”. Cal suposar que el nom deu venir del fet que, anys enrere, el llop s’hi devia atansar en olorar el bestiar. Des d’aquí les vistes són excepcionals. Sota nostre mateix tenim Famorca i a l’altra banda de la vall, per sobre del poble, al nord, s’aixeca un altre serra amb el cim a la Mallaeta Redona, topònims que ens indiquen una antiga tradició ramadera. La foto aquí és inevitable, al costat del pal indicador del vèrtex geodèsic.
Cap a l’est, la vista arriba fins a mar, per la vall de Guadalest, on brilla blau l’embassament del mateix nom i s’endevina aquella magnífica població, pel la qual demà hi passarem si hem d’anar a fer l’excursió que tenim prevista, precisament a l’altra banda de la vall que veiem ara a la nostra dreta, al sud del cim on estem enfilats.
Mirant cap a l’est i directe i per sota nostre la verticalitat de les agulles que formen la serreta de La Canal ens indica per on hem d’anar. Aquesta canal és el resultat dels moviments de plaques que ja hem comentat. Trencament i aixecament es van produir simultàniament i així va quedar servit l’anticlinal que se’ns presenta a sota nostre. Ara toca anar baixant orientant-nos cap a l’entrada de la canal, que forma un pas ample que anirà mantenint un descens suau però continuat.
Deixem un altra pou de gel (nevera), aquest ja perdut. Encara hi ha les restes de dos més dins d’aquesta vall formada per la canal. Les roques que ara tenim a l’esquerra es coneixem com les Aspres de Famorca, com aspres devien ser les condicions de vida dels habitants del país, un cop Jaume I va consolidar la conquesta del territori. Mentre mengem una mica, arrecerats del vent, recordem que Jaume I, conquerida la ciutat de València, va ordenar el jurament del primers dels “furs” que van donar lloc als Furs de València. Com que la Corona d’Aragó (que mai s’ha de confondre amb el regne d’Aragó, com molts textos fan per provocar la confusió) mantenia l’existència de furs diferents al Regne d’Aragó i al Principat de Catalunya, aquí el rei va voler establir un sistema de furs específics per València, semblant al que ja es gaudia des de la seva casa comtal a Catalunya i per tant amb l’oposició de la noblesa aragonesa, la qual volia implantar els seus, molt més permissius per als nobles i amb menys drets pel poble.
Des de la Canal i a l’altura de 970 metres hem girat a l’esquerra, per un camí que primer s’enfila, passa a l’altra banda (cara nord) de les Aspres de Famorca i va tornant flanquejant per arribar en unes dues hores més fins al poble on hem començat. Seguint amb el tema dels furs, cal entendre que els reis de la Corona d’Aragó originaris de la casa Comtal de Barcelona i per tant sobirans del Principat de Catalunya, seguien la tradició de la negociació dels drets amb noblesa, burgesia i poble i això explica perquè Alfons, primer monarca de la confederació de Catalunya i Aragó, no imposa els furs i costums coneguts d’ell (els de Catalunya) a Aragó. Està acostumat a negociar i respectar els drets que els pobles s’han donat. El conjunt jurídic de drets i obligacions (avui en diríem constitucions), que eren diferents, d’Aragó, Catalunya i València van durar, amb moltes dificultats i conflictes amb els Austries, fins el segle XVIII, quan Felip V trencant les constitucions existents promulga els decrets de Nova Planta.
La vall és plena d’ametllers en flor, que tenyeixen d’un rosat magnífic tots els camps que veiem.
Si vols veure el track per gps pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6278394