(Sierra de Guara) Ruta juliol 2014; 16,6 km; +625 -625; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Rodellar, barranc Mascún, Dolmen Losa Mora, poble Otín. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El segle IX sembla que és quan apareixen els primers caps a l’alt Aragó, però no se’n coneixen els noms. Juan José Menezo explica que per defensar-se dels àrabs els pobladors de Jaca van formar diverses aliances i van decidir elegir un cabdill. Però li van fer jurar que “si per algun fet, en el futur, arribo a vulnerar les costums dels nostres pobles, podeu elegir un altre cabdill...”
Inici de l’excursió al poble de Rodellar. L’excursió comença al poble de Rodellar, situat a les portes del parc de la Sierra de Guara, que una bona gestió promocional ha aconseguit una afluència de turisme (especialment francès) que venen per escalar les parets del barranc de Mascún i també per fer barranquisme. Els càmpings i altres entitats disposen de serveis per facilitar la pràctica d’aquests esports. També hi ha activitat de senderisme, però he vist poca gent. Jo m’he estat al càmping El Puente, dirigit de forma amable, amb parcel·les amples de terra. L’únic inconvenient (relatiu) és com que la majoria de la gent ve pel barranquisme i per l’escalada, es lleven tard al matí (per allò del fred), mentre que els que caminem ens llevem aviat (per allò de la calor) i al vespre se senten converses i jocs fins ben bé les onze. La solució són els taps per a les orelles.
Rodellar pertany al municipi de Bierge. Pel que fa a l’etimologia se sap de la menció antiga com a “Arrotellares”. Cénac Moncaut, proposa que significaria una cosa que roda o que dóna voltes, que lligaria amb els formats de pedres que es poden veure pel barranc.
Vaig pujant pel camí ben marcat cap el barranc de Mascún. Pel camí ample i franc, si em giro, veig el poble que queda enrere amb la seva església dedicada a Sant Joan Bautista dalt del tot. Es tracta d’una construcció del segle XVII que aprofitava l’anterior església romànica. Realment se’m confirma la impressió que ja vaig treure ahir. A mida que passava pels pobles veia que les esglésies eren totes identificades en aquest segle i això em va cridar l’atenció. Probablement devia ser una època d’increment de població (entre el XV i el XVII) i de recursos, que va portar la gent a considerar les rústiques esglésies romàniques com massa senzilles i petites i a partir d’aquí les devien enderrocar per fer-ne de més grans i adequades a la moda de l’època.
Aviat arribo a uns cingles formats per estrats horitzontals de conglomerat amb molts punts blancs que no són una altra cosa que les taques blanques que queden als punts de subjecció dels escaladors que fan servir aquesta paret d’escalada.
La ruta està molt ben indicada, amb molts senyals a les cruïlles. Se’m fa evident que el barranc de Mascún és profund i que a baix es farà més estret. Sembla que el topònim Mascún provindria, segons Briet, de l’àrab “maskhum”, que vindria a significar un indret habitat per esperits o ésser sobrenaturals.
El sender ara baixa pedregós, però fàcil, cap avall al barranc. Camino sol. La majoria de la gent, que acostumen a fer barranquisme i escalada, ni vindran fins d’aquí a un parell d’hores. El mur de roca forma part d’una geologia càrstica formada per molts turons, grutes, dolines, avencs i canons, fruit de l’erosió del riu durant segles, que han anat modelant les roques i els materials existents, alguns, més durs, podien resistir l’erosió.
Hi ha diverses formes de les roques que criden l’atenció, especialment una foradada o un pont en forma d’arc que veig mentre baixo i veuré encara molta estona a mida que el vagi deixant a la meva esquerra.
El riu Mascún s’ha de passar diversos cops, depenent del nivell de l’aigua de l’època. Aquest és el segon pas, avui, que es fa per sobre d’unes pedres. El terme Mascún s’aplica tant al riu, com al barranc, com a la font, una surgència d’aigua que brolla des de dins de la muntanya per un forat de considerable dimensió (que està identificat per un cartell indicador). Les superfícies calcàries del “karst” amb roques permeables a la pluja permeten que l’aigua vagi filtrant cap a l’interior, com una esponja, de manera que es formen coves i rius subterranis que afloren a l’exterior per indrets com el de la font esmentada.
Hi ha un punt, per la base del barranc, on hi ha una bifurcació. A la dreta, directe cap a Otín. A l’esquerra indica cap al dolmen de la Losa Mora, aquest és el que agafo. La Sierra de Guara forma part dels primers contraforts del prepirineu i ocupa l’espai que va des del riu Guatizalema, a l’est, fins al Alcanadre, a ponent. El seu cim més alt és el Tozal de Guara (2077m). El parc natural de la Sierra y Cañones de Guara, on ara estic, està situat a la part més oriental. El nom correcte en aragonès és “Parque natural d’a Sierra y as Foces de Guara”, que compte amb unes 47.000 ha, més 33.000 de zona perifèrica de protecció.
Per cert que la llengua aragonesa té com a origen el llatí que es va formar a les valls del nord durant els segles VII i VIII, amb influència del vascó. Per cert, aquells segles la península Ibèrica (Espanya no existia) d’influència cristiana estava concentrada només al nord, amb Astúries on ja hi governava Fruela I i amb Navarra on es creu que la màxima autoritat corresponia a Aurelio. Ni Castella, ni Catalunya, ni Aragó, ni cap altra nacionalitat existien: s’estaven formant. Però la llengua si que s’anava formant entre les diverses comunitats que havien rebut les influències llatines des de la romanització.
Hi ha un bon tros, amunt, amunt i amunt. Fins que el camí s’aplana i davant s’obre una vista molt ample. Uns rètols. Deu o quinze metres a la dreta i ja hi arribo: el dolmen. Fa unes dues hores i vint que camino. Bàsicament es tracta d’una construcció megalítica de funcions funeràries originària de fa uns 5000 anys, època en que a la península hi havia els ibers, en les seves diverses tribus.
Les vistes sobre el Pirineu d’Osca són espectaculars. Em sembla identificar a la dreta l’Aneto i tota la zona de la Maladeta i cap a l’esquerra els cims d’Ordesa. Vaig pensant que la unió dinàstica del regne d’Aragó amb el Principat de Catalunya, a finals del segle XII, va suposar una força lingüista important com a conseqüència que la Cancelleria Reial redactava tots els documents oficials en català/valencià o aragonès i en llatí. Cal comparar aquella actitud amb la de les actuals autoritats d’Aragó i d’Espanya en general. Així com l’any 1999 la llei del Patrimoni Cultural Aragonès diu que l’aragonès i el català, llengües minoritàries d’Aragó, són una riquesa cultural pròpia, doncs desrpés els governs de dretes (PP i PA) decideixen el 2013 diverses normes per desqualificar aquella riquesa. Al final sembla que li volen donar la raó als qui pensen que l’única manera de defensar la llengua és amb un estat propi.
Així arribo al poble d’Otín, després d’un camí magnífic per un altiplà florit de vistes magnífiques. El camí fins al poble d’Otín permet intuir que les altures que es tenen, de cara al nord, estan entre 1600 i 2000 metres fins que s’arriba al Pirineu, on tenim l’Aneto amb 3408m, i el Mont Perdut amb 3355m, a més de tota una sèrie espectacular de tresmils: Maladeta, Perdiguero, Machimala, Marboré, Tallón o Vignemale.
No he trobat informació sobre el possible origen etimològic del nom del poble. Sí que se sap que es va anar abandonant poc a poc fins que va quedar buit els anys seixanta. Després es va tornar a poblar, però finalment va quedar abandonat del tot els anys noranta. Fa una mica de pena. Un poble és perquè la gent hi visqui i els nens juguin pels carrers. Un poble abandonat, sempre és un testimoni de vides i vivències que han desaparegut i que ningú no podrà recordar.
És evident l’estat d’abandó de les cases d’Otín. Encara fa més pena ja que en general les teulades encara aguanten. Em sembla identificar una carrasca, encara que sovint les confonc amb les alzines. La carrasca (quercus ilex rotundifolia) era considerada fins fa uns anys com formant una de les subespècies de la mateixa espècia que l’alzina, però ara es consideren espècies separades. A Rodellar té fama, entre la gent de la contrada, la festa tradicional coneguda com “Torta en la Carrasca” que actualment es celebra a principis d’agost, fent-la coincidir amb la festa de Sant Llorenç, però que originalment es celebrava el 7 d’octubre, festa del Roser, coincidint amb la festa major del poble. Es veu que aquesta festa, que consisteix en anar a menjar un tortell beneit a l’ermita de Sant Llorenç, a la Carrasca Arilla, va començar per donar gràcies pel final d’una epidèmia que va deixar molt delmada la població.
D’Otin se surt per un bonic camí arbrat que em recorda les boniques “corredoiras” protegides per murs de pedra seca cobertes de molsa i a l’ombra dels arbres pel Camí de Santiago, en terra gallega. És però un tram curt, aviat se surt a la potent llum del sol que ara ja és fort, sort però de l’aire molt fresc que bufa.
La baixada un altre cop cap el barranc de Mascún és extraordinària ja que presenta unes vistes increïbles de les agulles de la part alta del barranc. El camí que es baixa és evident i únic. Ara em trobo gent que puja, alguns perquè probablement se’n van a la part alta del barranc Mascún. A la meva esquerra va quedant la part més estreta del barranc amb llocs que no puc reconèixer però que sé que es diuen: El Caos, Las Agujas, Puntas de Cagates o El Cajigar. No paro de fer fotografies, però aquí només en deixo un parell.
Una agulla ben curiosa amb tres puntes dalt del tot, que no sé si identificar amb la Cuca Bellostas o amb la Ciudadela (em falta un bon coneixedor de la ruta perquè em vagi aclarint els dubtes!).
Finalment s’arriba a la llera del barranc. Ara és època de poca aigua, però queda clar fins on arriba el nivell quan va ple. Potser en èpoques de més aigua no sigui fàcil caminar per on jo ho faig ara. El curs del riu que ha baixat entre espais escanyats i trams profunds i ha deixat les agulles més destacades, arriba a un punt que s’eixampla de forma evident fins que arribaré un altre cop al mateix punt que al matí m’he desviat per pujar en direcció al dolmen.
Una altra foto del riu Mascún. Sé que estic en un espai que, diuen, és lloc de nidificació d’aus rupícoles, com poden ser el trencalòs, l’estrany aufrany o el voltor comú, però m’imagino que la gran quantitat de gent que ara s’està enfilant per les parets els fan ser prudents i no es deixen veure.
Una altra foto de la foradada, amb un escalador enfilant-se. Ara, que ja són les dotze, les parets d’escalada a l’ombra estan plenes de gent practicant l’escalada. Vaig acabant l’excursió mentre passo per entre molt jovent practicant amb les cordes. Sento parlar italià i anglès, però majoritàriament francès, encara que el castellà també se sent. La proliferació de llengües i la naturalitat en la seva coexistència, que vol dir el respecte mutu, en fa tornar a pensar en l’obsessió del PP contra el catalanisme que, el 2013, els va portar a aprovar una de les coses més grotesques que cal imaginar: el català que es parla en alguns pobles de la franja oriental ja no es diu català, ara es diu “lapao”. Això vol dir que si jo escric en català, quan estic a l’Aragó no escric en català sinó en “lapao”. És com si a un madrileny que està a Aragó li diguessin que ja no parla castellà (o espanyol), sinó que parla “lapac” (lengua aragonesa pròpia de Aragón central, per exemple). O es faria un fart de riure o estaria molt indignat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7277679