(Clica la bandera, arriba, para tener la traducción en tu idioma) (Ribagorça) Ruta 1233 el 06/07/2020; 7,6 km; +260 -260; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Cerler, Paluenga, Cascadas del Bom, barranco Ardonès, San Pedro Màrtir. Participants: Miquel A i Miquel G. Tipus de sortida: travessa circular; Dificultat: fàcil. (NOTA GPS: A 1,9 quilòmetres després de l’inici ens hem desviat del PR -durant 200 metres- ja que seguíem una ruta gps que es desvia i no cal: és un error; millor seguir sempre el PR).
FA ANYS: L’any 1283 es considera que es consoliden les Corts Generals dels aragonesos. Era quan el regne d’Aragó era una nació independent.
Comencem a caminar després d’haver aparcat a Cerler. El poble a l’estiu no té massa moviment (menys que a l’hivern). Cerler és conegut per tenir l'estació d'esquí més alta del Pirineu aragonès, Aramón Cerler. Aquesta estació té la seva cota mínima als 1500m i la màxima als 2630m. "Poc se sap de la vila perquè en la Guerra Civil (explica ‘pirineodigital.com’) tots els arxius van ser destruïts i gairebé tota la nostra història es va anar amb ells" apunta Luis Cornell, regidor pedani de Cerler (el nucli pertany a l'ajuntament de Benasque), i propietari de Casa Cornell, probablement l'edifici més antic i de més valor arquitectònic que es conserva al poble.
Passem pel davant del portal de la Casa Cornell, una de les cases que formen part del patrimoni de la vila. A l’interesant article de ‘pirineodigital.com’ trobo escrit que “l'antiga residència de Pere Cornell, Bisbe de Tarazona al segle XV, és avui un bonic hotel que conserva la casa-pati com a exemple gairebé paradigmàtic de planta baixa protegida per un pòrtic obert al pati descobert de l'interior. Els Cornell són una nissaga de tradició centenària a la vall. Hidalgos, capellans, militars i fins i tot un ministre integren l'arbre genealògic d'unes de les famílies més influents de la zona”.
Tenim al costat l’església de Sant Llorenç de Cerler. És una església, probablement d’origen romànic, molt modificada. Construïda amb còdols en filades irregulars; l’última reforma és del segle XVII i vista des de l’exterior mostra un aspecte molt irregular.
Potser hem d’obrir la mirada i veure més enllà d’una església en concret. He fet referència, en alguna altra crònica anterior, a èpoques molt més tolerants en termes religiosos. Però la història està plena d’actes bàrbars d’unes religions contra les altres i també entre diferents formes d’entendre la pràctica dins d’un mateix col·lectiu religiós. Només cal recordar com milers de jueus van ser desposseïts de tots els seus béns i expulsats per fanàtics monarques d’Espanya i Portugal i van trobar refugi i ajut a l’imperi otomà. Era fruit de la intolerància cristiana (en aquest cas concretament la catòlica) en aquells anys d’actuacions d’una barbaritat impensable. També va ser l’època que l’imperi otomà els rebia i ajudava, com va ajudar a cristians orientals. Però el segle XX tota aquella tolerància va rebre un fort cop pel creixement de les actituds islàmiques més radicals.
Anem pujant amunt i el sol i les ombres dibuixen aquests contrastos de la serra de la Mosquera i les Matoses.
Més amunt dels carrers, les cases s’acaben i comença un sender amb un pal indicador de les “Tres Cascadas”. Cal seguir-lo. També coincideix amb un PR.
Estem a 1500 metres i ara anem en direcció sud-est, ruta que seguirà tota l’estona per camí fressat. Al davant veiem la piràmide del Pic Sarllé o Cerler, de 2409m. Sarllè és el nom en patuès; aquest és un dialecte de transició propi de la Vall de Benasc, a la comarca de l'Alta Ribagorça del que s’estimen entre 1000 i 2500 parlants. El patuès és una modalitat de transició entre la llengua aragonesa, la llengua catalana i amb influències gascones. Recentment se li ha vingut denominant ‘benasquès’.
Algun rètol informatiu ens va confirmant la ruta ( no n’hi ha gaires).
Com es pot comprovar el camí és ben evident i segueix recte sense perdre altitud i pujant molt suaument. Al fons em sembla que es veu la Tuca de Roques Trencades (2756m), a partir de la qual i de la Serra Negra es podria anar al gran llac de Llauset. Estem mirant directament cap a l’est, en un salt molt llarg trobaríem el Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici.
Després d’uns 3,5 quilòmetres arribem al primer dels tres salts d’aigua: el de la Mascarada el qual, com es pot imaginar, prové del barranc del mateix nom; barranc que neix amb les aigües de la Tuqueta Royero.
És un bon moment per girar-nos i posar la mirada en la vall. És la vall del barranc del Clotet. ‘Clotet’ és un topònim romànic descriptiu, format pel diminutiu del mot comú clot. Cal ser conscients que molts topònims d’Aragó demostren el seu naixement en la llengua aragonesa.
I lògicament uns minuts després arribem al salt d’aigua del Clotet, el qual ja podem imaginar que prové del barranc Clotet que també es forma a la Tuqueta Royero, de 2548m.
Més endavant, just a la raconada del barranc, del tall que baixa des de dalt del tot, hi ha el Salt d’Aigua de Bom o Ardonès. Al passar pel pontet el núvol d’aigua mulla a tots els que hi passen, però a l’estiu això s’agraeix. L’origen d’aquest salt és del barranc d’Ardonès que es forma al Pic Estibafreda (2694m).
Ara el sender ha girat en direcció contrària, a ponent i seguirem molt estona per l’altra vessant de la vall. Dèiem que des del 1283 es consoliden les Corts d’Aragó. Semblants a les catalanes o les valencianes, eren també molt més importants que les Corts de Castella i es basaven en una concepció pactista de las relacions entre el rei i el regne, el territori que justificava els Furs de Sobrarbe. Era època en que la llengua normal era l’aragonès; molt abans que fos substituïda pel castellà.
És una bonica vall aquesta que rep el nom d’Ardonès o de Grist. Al fons del tot, les siluetes dels cims del Parc Natural Posets-Maladeta. José Antonio Saura va publicar un treball sobre el topònim ‘grist’ el 2001, del qual conclou que bé podria provenir del basc “Aritzi” (roureda) que derivaria en ‘Grist’ en aragonès i més tard en ‘Eriste’ per la presència de notaris, registradors i funcionaris castellans que, com era habitual, adaptaven a la fonètica més castellana els noms i topònims.
El camí segueix còmode en suau descens i arribem a la Palanca del Molino. Estem a 1646m i he de dir que no hi veig cap rastre que permeti pensar que aquí hi havia un molí. Però potser sí.
Les neus i geleres que es veuen potser són les de les glaceres de Llardana i La Paúl.
Portem uns 6 quilòmetres des de l’inici quan arribem al pont de Vadiello que, ara sí, ens permet tornar a l’altra vessant de la vall. Per perspectiva històrica podem parlar que aquelles nacions del segle XIII (Aragó, Catalunya i València) van perdre la independència sota les armes de Felipe V el segle XVIII. Des d’aquell moment a Espanya han passat moltes coses, bones i no tant bones, com actualment en que un informe de la CIA (article ‘elnacional.cat’ juny 2010) situa l’expresident socialista Felipe González com la X del grup terrorista GAL; diu que el ‘Kritische Aachener Zeitung’ (diari d’esquerres d’Aquisgrà) ha criticat la concessió del premi que es va fer el 1993 a l’expresident espanyol perquè ara s’ha sabut que va estar implicat “en els esquadrons de la mort”.
Passem pel davant de la curiosa ermita de San Pedro Màrtir. És el patró de Cerler i potser es refereix a qui va crear la Congregació que estava formada per consellers de la Inquisició, inquisidors y altres subalterns dels tribunals de la Inquisició. Per tancar el tema d’història, només cal afegir una altra cosa sorprenent, d’aquest país nostre, i és que segons ‘publico.com’ d’aquests dies: els partits de dretes PP i Cs han decidit mantenir a Calatayud la medalla a Franco contra el criteri del Govern de la Comunitat d’Aragó. A Alemanya seria impensable que ens mantinguessin postures pro Hitler.
I poc després tornem a entrar a Cerler, tot passant pel costat d’un antic safareig que encara existeix i recordar altres temps.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/cerler-ruta-tres-cascadas-paluenga-cascadas-del-bom-barraco-ardones-san-pedro-martir-52998863