(Valle de Tena) Ruta el 31/08/2019; 10,5 km; +530 -530; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sallent de Gàllego, Cuello Pazino, PR HU 91, Selva Lanuza. Participants: Dolors del Carme, Rosa Maria, Joan B, Joan E i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’Estatut d’Autonomia d’Aragó de 1982 reconeix l’aragonès com un patrimoni històric i cultural.
El punt d’inici està per la carretera A-136 passada la desviació, a la dreta, que va a Sallent de Gàllego. Un quilòmetre més endavant, cap el km 18,5, hi ha una pista a l’esquerra que s’enfila. Un petit rètol que quasi no es veu s’està a la cruïlla. Cal pujar per aquesta pista de terra fins a un replà on hi caben uns 15 cotxes. Aparcats els cotxes, un rètol molt nou indica la ruta del PR.HU-91.
Comencem pista endavant. El nostre pla no és pujar dalt del Pazino, al cim, sinó fer una circular que gira tota la muntanya i també ens permetrà les vistes dels entorns. A vegades hi ha cims que, sense ser especialment rellevants, ofereixen unes vistes molt aèries: aquest és un d’aquests casos. La Vall de Tena forma part de la comarca de l’Alt Gàllego (Ato Galligo en aragonès) i formava part, històricament, de la Jacetània (o Chacetania). Va ser en aquesta regió on es va gestar el primitiu Comtat d’Aragó. L’any 1035, a la mort de Sancho III de Navarra; va obtenir el caràcter de regne amb Ramiro I, sent la capital a Jaca.
La pista puja suaument i deixa a l’esquerra una canonada d’aigua. Més amunt, en un turonet hi ha una torre de descompressió. Més enllà a l’esquerra, el més alt, és el cim del Pazino (d’acord amb la toponímia aragonesa).
En una aturada cal gaudir de la vista magnífica de la Foratata, amb Formigal als seus peus. La Foratata és una muntanya considerada de dificultat i que va ser escalada, segons consta documentat, l’any 1963 per part de l’equip format per E. Blanchard, J. Díaz i M. Frenchín.
Hem fet un quilòmetre i mig i entrem a la fageda, on el camí es posa dret de cop. Tot i el reconeixement oficial de l’aragonès, un article a ‘diario.es’ l’Oficina de la Llengua Aragonesa afirma que l’aragonès ha estat estigmatitzat i condemnat a la desaparició, ja que no s’ensenya a les escoles i no disposa d’un suport institucional real. Per aquesta raó, és la llengua romànica europea en major risc de desaparició.
Superats uns 100 metres de desnivell, sortim a un pla (A Selva Sallén), des d’on tornem a veure el Formigal i també el Midi d’Ossau, allà dins de França.
El camí torna a pujar. La torre de descompressió ha quedat a sota. La vista és més aèria sobre la Foratata i sobre el poble de Sallent de Gàllego, que ara queda molt avall.
Ja estem al coll (Cuello dero Pazino) i la vista panoràmica és molt àmplia.
Uns moments per descansar. La pujada fins al cim no és molt acusada fins al punt final, però no fem aquests 100 metres ja que seguirem el nostre pla de fer la circular. Baixa un home del cim, diu que dalt s’ha trobat amb moltes formigues; ell fa una pujada i baixada. Un dels companys ens diu que veure moltes formigues excitades vol dir que plourà. Ja ho veurem, perquè no està clar que les formigues tinguin una Formiga del Temps; o potser si.
Aprofitem que estem al coll i ens fem la foto de rigor. Parlant de l’idioma, el mateix article explica que va ser a partir del segle XVI que el castellà es va anar imposant poc a poc. L’aragonès era llengua habitual durant l’edat mitjana, en el context de l’edat d’or de la dita Corona d’Aragó que agrupava els regnes d’Aragó i València i el Principat de Catalunya. Era època on era normal que les llengües fossin l’aragonès, el català i el llatí.
Potser per l’època no hi ha massa flor, però tot i amb això la màquina fotogràfica busca el color viu d’algunes espècies. El camí ara comença a baixar fort, però amb revolts còmodes.
Aquella coexistència de llengües era una continuïtat del pensament inicial dels monarques nascuts en el sí de la Casa Comtal de Barcelona i només cal veure l’exemple en Jaume I. La gran crònica de Jaume I (situada en el segle XIV) fa ús d’un llenguatge viu i popular i segons de qui es parla s’utilitza la llengua dels personatges: català, aragonès, castellà, àrab o francès. És, per tant, un exemple poc habitual i que diu molt del pensament i del respecte del monarca respecte dels altres.
Ara podem veure tota la zona oest del Pazino. A baix, el llac (embassament) d’Escarra, a 1625 metres d’altitud. Al seu darrera la serra Condiana, la serra Balsera i més enllà, més alta, la Sierra dera Partacua, amb la Peña Telera (2762m).
Ja hem fet 6 quilòmetres quan hem baixat i el camí s’aplana pels vessants occidentals del Pazino. El camí està envoltat de boixos.
A la nostra dreta hi ha el torrent d’As Crampas, per sota del qual hi corre el riu Escarra que va a parar a Escarrilla i que prové de l’embassament. Per cert, la Partacua és una serra de més de 10 quilòmetres de longitud, on hi destaca la Peña Telera. S’atribueix a E. Wallon la primera ascensió, allà l’any 1877. D’altra banda, la Partacua es considera que devia ser un terme que feia referència a ‘partagua’, és a dir una divisòria d’aigües de la serra.
La nostra ruta, bastant fressada troba una cruïlla. A la dreta, avall, un camí va fins a Escarrilla i de cara segueix fent ja una volta que tornarà a Sallent.
Tornem a entrar en bosc que, en algun cas, ens fa fer exercicis per superar alguna fàcil dificultat. Per concloure el tema de l’idioma, cal dir que amb la presència dels monarques de la casa d’Àustria i el fet que eren monarques de Castella i Lleó, d’una banda, i de la Corona d’Aragó, d’una altra, però tenien com a seu central a Castella, es va anar imposant l’ús del castellà. Per exemple, el 1641, el conde-duque de Olivares va dir: “S’ha de reduir Catalunya als usos i costums castellanes”. I això ho deia quan Catalunya tenia constitucions i institucions pròpies que el rei havia jurat respectar. El mateix va passar amb Aragó.
Per entre els arbres podem encara veure la curiosa Punta dera Cochata, si no vaig errat. Un flam que em recorda algunes escenes de l’antiga pel·lícula de ‘Encuentros en la Tercera Fase’. Només per tancar el tema: A Aragó, la pressió i domini va ser tant gran que una bona part dels mateixos aragonesos van anar substituint la seva parla per la de Castella fins al punt que s’ha arribat a la situació actual en que, sembla, que molts no es preocupen de la seva identitat idiomàtica històrica, fora d’un percentatge que encara lluiten per mantenir-la. Manuel Castán Espot, president de l’Estudio de Filologia Aragonesa, ha escrit “tinc la gran tristesa de saber que la meva llengua materna desapareixerà, però amb el consol que jo no ho veuré”.
Baixem un altre cop, encara seguint el PR. Ens plou una mica però no massa. No sé que deuen pensar les formigues. Anem girant a nord-est, fent la volta per l’extrem sud-est del Pazino.
A la dreta, a baix, veiem molt buit l’embassament de Lanuza, un dels més grans de Tena i que va deixar sense les millors terres de cultiu als pobladors de Sallent i de Lanuza. El poblet de Lanuza destaca al costat de l’auditori que es deu fer servir a l’estiu per activitats musicals o de teatre.
Entrem a la Selva de Lanuza formada per una densa fageda. En un replà hi ha una cruïlla. Els senyals del PR marxen avall, cap a Sallent on al final hi arribaran per la carretera. Uns senyals blancs i blaus continuen de cara: són els que acaben fent la circular i que ens portaran just a l’aparcament on hem deixat els cotxes.
Seguim doncs els senyals blaus i blancs i fins que acabem l’excursió. Molt recomanable.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://www.wikiloc.com/hiking-trails/sallent-de-gallego-cuello-pazino-pr-hu-91-selva-lanuza-40830402