(Lanzarote) Ruta el 4/02/2019; 8 km; +310 -310; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ermita de la Caridad, Guardilama. Participants: Vinyet, Joan C, Carme, Joan S, Neus, Jordi i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada (veure notes).
 |
 |
FA ANYS: L’any 1570 ja existia la finca de La Geria dedicada a l’explotació de vinya.
F254 Aparquem al km 19 de la LZ-30. Avui anem a veure un paisatge realment sorprenent i extraordinari.
Aquí tenim la ermita de la Caritat. Estem en terrenys de la finca de La Geria una finca que ja existia el 1570 i que a principis del segle XVII era un de les més valorades i riques de Lanzarote, època en que pertanyia a Diego Laguna, que és qui va fer construir l’ermita.
Diguem que el nom de Lanzarote prové del mariner genovès Lanceloto Malocello, que va visitar l’illa a inicis del segle XIV. Amb 148.000 habitants és la tercera illa més poblada de les Illes Canàries.
La distribució de la terra va quedar concentrada, després de la conquesta, en les poques mans dels nobles, cavallers i eclesiàstics que hi havien participat. De fet cal imaginar que amb els anys es deu haver seguit el manteniment de la concentració de propietats en mans dels grups de poder insular.
La població original, com passa sempre en aquests casos, senzillament va ser espoliada i els que encara van quedar vius van passar a treballar pels nous amos. També els va tocar treballar pels amos els homes i dones que van arribar de la Corona de Castella, és a dir castellans; però també hi havia andalusos, conversos, bascos, portuguesos i genovesos, entre d’altres.
Originalment es va produir molta marginació. Una causa important van ser els esclaus que provenien dels que ja estaven a l’arxipèlag durant la conquesta o importats des de la península, de tal manera que (com diu Eduardo Aznar Vallejo) a més dels habitants originaris, podien ser berberiscos o negres, comprats en mercats castellans o portuguesos.
Les plantacions de la Geria destaquen per la curiosa forma que tenen d’aprofitar la humitat nocturna que es concentra al mig de cada con de plantació. A cada con de grava hi ha només un cep. La varietat que planten és la malvasia. Cada con o forat està pensat per aprofitar la humitat de l’alba i amb un petit muret de pedra en el perímetre superior evita l’evaporació i protegeix del vent.
La sorra on s’hi planten les vinyes, negra i de gra petit, es coneguda com ‘picón’. Quan la sorra és més fina i de color clar aleshores és coneguda com ‘zahorra’. La història geològica de Lanzarote es divideix en tres èpoques: de la primera, fa 11 milions d’anys, es troben les restes més antigues al nord (Famara) i al sud (Ajaches). Aquelles formacions originals s’han fos per l’erosió.
Les muntanyes del Timanfaya, negres i vermelloses ocupen una part de l’horitzó. Cal afegir que hi ha dos territoris de vulcanisme més jove: la regió de Timanfaya, en el centre-sud de l’illa i el volcà i malpaís de Corona al nord (on hi vam estar en la primera excursió). D’altra banda cal destacar les zones de sorres d’origen marí que s’escampen pel centre i que són conegudes com ‘Jable’, nom que prové del francès ‘sable’ (amb el significat de sorra).
Tot el que veiem de la Geria està protegit com Espai Natural de Canarias, des del 1994. La Geria compren terrenys en els municipis de Yaiza, Tías, Tinajo, San Bartolomé i Teguise.
Arribem al coll suau i ample, on un pal del PR indica el camí que evident puja dret pel llom del volcà de Guardilama. Nosaltres portem una ruta que ara baixa al sud a buscar la pista que hi ha 50 metres més avall, però per error seguim el camí del PR que s’enfila fins al cràter.
Buscant informació de la història de les Canàries, n’he trobat una que m’ha sorprès i no coneixia en un article d’Alberto Vazquez Figueroa a ‘blog.20minutos.es’ i diu: “Tenerife bullia de rumors, ja que allà hi estava destinat el general Franco, al que el govern havia destinat lluny...” I segueix (sintetitzo): “Quan el general es va dirigir als comandaments de l’exèrcit reclamant el seu suport, només es va revoltar un dels vuit capitans generals que manaven les regions militars”. Resulta que l’autor acaba concloent que “de cinquanta nou generals de brigada només disset es van rebel·lar i van ser afusellats els setze que no van abandonar el territori que controlaven, per això (afirma Vazquez Figueroa) es podria assegurar que la primera víctima va ser el propi exèrcit”. En fi, dades de la història que no sabem o no ens hem preocupat de saber. Ara, el govern del PSOE es proposa traslladar les restes de Francisco Franco fora del seu enterrament actual.
Intentant no seguir el camí dret de la forta pujada del PR mirem d’anar flanquejant i evitar el fort ascens, però no és un camí còmode ja que a mida que gira el pendent és més inclinat i sorrenc. Per tant, incòmode de fer. Una recomanació: el millor és baixar i seguir la pista de baix un cop s’ha arribat al coll; però si es vol pujar és millor seguir amunt directe pel PR i no la ruta que es veu en aquest track.
Finalment he fet tot el flanqueig i des del coll del vessant est es veu el cim del Guardilama on és fàcil pujar-hi des d’aquest punt.
Tornem a baixar des de dalt del Guardilama i tenim de cara el vessant de ponent de la Caldera de Gaida, que hi ha al davant. Els dibuixos dels murets de protecció dels ceps, vists des d’aquí, semblen una misteriosa escriptura pensada pels extraterrestres.
La nostra ruta ens ha portat, pel barranc de l’Obispo, fins a la carretera i a la Bodega de Diama, des d’on seguim a l’altre vessant de la vall. Passem per entre unes poques cases i un bonic jardí de cactus es deixa fotografiar.
Parlant d’història, a l’article de Marc Bataller a ‘elpuntavui’ de fa un any, es pot llegir que “la Generalitat de Catalunya va ser creada el 1359. L’autogovern de Catalunya no neix a la Constitució espanyola. El precedeixen més de 600 anys. Durant els últims 100 anys, 9 dels 11 presidents de la Generalitat han estat destituïts, exiliats, empresonats o executats”.
Els petits jardins deixen molt espai als horts. Ens sorprèn que aquesta terra de sorres i graves negres ofereixin l’aliment que cal als verds espais d’horta.
Finalment tornem a ser a l’ermita de la Caritat. Quan es va produir l’erupció del segle XVIII que va afectar a tot el centre de l’illa, l’ermita va rebre gran quantitats de piroclasts que la van sepultar totalment, però es va poder retirar tot el material i es va comprovar que l’ermita estava intacta; com és natural, el fet es va considerar miraculós.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-geria-ermita-de-la-caridad-guardilama-32811998