(La Gomera) Ruta 1558 el 7/03/2024; 8 km; +260 -260; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ermita Santa Clara, ermita Coromoto, Punta Alcalà, Chijeré. Participants: Maria G, Miquel A, Jordi I, Vinyet C i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’ermita actual de Santa Clara prové de l’any 1888.
Ahir, en aquest viatge, vam fer una excursió al PN Garajonay, avui doncs farem una amb vistes d’altura. Demà en farem una altra també pel parc nacional. Així combinem dies de bosc amb dies de vistes panoràmiques. Per tant aparquem davant la de l’ermita de Santa Clara, pel davant de la qual unes quantes gallines i un parell de gats s’hi passegen. L'ermita de Santa Clara és el temple dels veïns del caseriu d'Arguamul. Situada als peus de la Muntanya de Teselinde, envoltada de monteverde, és una construcció senzilla envoltada per una plaça i una zona de pícnic.
L’interior és molt fosc, però la sensibilitat de la càmera de fotos em permet veure el seu estil senzill. L'ermita actual data del 1888, segons inscripció a la paret, però els textos històrics de finals del segle XVII fan esment a un temple anterior. La història és peculiar. La tradició oral explica que la imatge de Santa Clara va ser trobada a la Platja de Santa Catalina (Hermigua) per uns pescadors d'Arguamul. Aquests van decidir fer-li una ermita a Chijeré, on va estar durant anys. Però l'exposició directa als vents regnants en aquesta zona van fer que la construcció se'n ressentís de forma permanent. Per això van determinar edificar una nova ermita a Teselinte, una zona més arrecerada, a la muntanya, on la trobem ara.
L’ermita està a prop dels penya-segats a l’extrem nord-oest de l’illa, per damunt del que en diuen Playa de Negrín. El torrent que hi davalla és el Barranco de la Barca. Estem a 734 metres d’altitud. L’ermita és molt venerada entre els veïns de Vallehermoso, ja que es diu que Santa Clara intercedeix a favor que hi hagi bon temps per a les collites dels pagesos.
Iniciem la ruta pel costat esquerra de l’ermita, per un camí ample, sorrenc i orientat a nord-nord-est que anirà seguint, més o menys, les sinuositats de la cordal que en direcció sud va a connectar amb Las Hayas (on hi anirem, per l’excursió, demà).
El camí, que alterna el sol amb les escadusseres ombres d’alguns arbres, està protegit, a la nostra esquerra, per un tancat amb troncs. Arribem a un mirador; aquest està sobre la Playa del Remo. Al davant tenim el blau intens de l’Atlàntic. En direcció nord-oest hi ha l’illa de La Palma, encara que no la veiem per la boirina; hi vaig estar l’any 2012.
Seguim endavant, ara en baixada suau, per sorres blanques derivades de les margues torrades que decoren el camí amb tons pastel.
Aquesta foto és una lliçó de natura. La roca es va erosionant per l’efecte hídric i del vent. La veiem sòlida i trencadissa, també es podem veure els fragments en forma de pedres més petites; també aquestes es desfan en altres de menor mida i a sota, sobre el camí, ja trobem les fraccions que formen la sorra. Als torrents i barrancs passa el mateix i les sorres van a parar a les platges. Caminar, observar i pensar.
Una fita clara: el sender del GR 132. Una mica d’informació: El GR-132 és un sender circular que recorre tota l'illa canària de La Gomera, en un trajecte de 140 km. El punt d'inici i final és la capital, Sant Sebastià de la Gomera. Durant el seu recorregut, cal tenir en compte que es creuen diversos barrancs (Juan de Vera, La Guancha, La Rajita, La Negra, etc.) que poden causar problemes en cas de pluges fortes o crescudes inesperades, per tant és important informar-se abans de començar i durant el recorregut.
Uns rètols, al costat, són senyals més antigues que ja indicaven camins i rutes a peu. Cal recordar, però, que sembla que a La Gomera hi ha un total de 650 km de senders senyalitzats.
Per aquí es troben diversos afloraments de formacions oviformes. Fa dos milions d’anys que no hi ha fenòmens eruptius però aquests relleus bolars per la meteorització d’un sistema tridimensional de diáclasis entre laves i gredes alterades ens parlen d’èpoques mogudes. Aquí el paisatge esdevé totalment marcià amb laves del segon cicle molt alterades a òxids ocres i beige en un entorn àrid molt interessant.
Imagino que deuen ser el resultat d’erupcions molt explosives que llençaven a l’aire boles de magma rogent, que en anar caient anaven refredant-se per la seva superfície exterior, mentre que la interior seguia endurint-se encara després d’haver topat al terra. Ara veiem el que sembla una erosió superficial de diverses capes mentre a sota queda el nucli realment dur. Això devia passar al final de la vida efusiva de l’illa.
Després d’haver caminat uns dos quilòmetres, hem baixat uns 100 metres i arribem a l’ermita de Coromoto. Un emigrant retornat de Veneçuela, Aurelio Darias, la va fer construir, l’any 1985, dedicada a la patrona d'aquell país americà. És una petita nau rectangular amb una teulada a dues aigües. A la seva façana es va fer una peculiar decoració amb lloses de basalt de la zona i un petit campanar.
La ruta continua baixant i 1,5 km després arribem a la muntanya d’Alcalà, o mirador Bellavista. Aquí estem al punt més baix de la caminada, a 558 metres. Estem en un gran balcó natural des d'on observar, en tota la seva amplitud, la costa nord de l'illa i la conca de Vallehermoso. A l'extrem nord, des de la Punta d'Alcalá, sabem que hi ha, encara que no ho podrem veure, la Zona de Conservació Costa de Los Organos, un penya-segat de bloc basàltics verticals que només es pot gaudir des del mar.
Girem la mirada al sud, al barranc Del Valle, on hi ha les cases de la població de Vallehermoso, per on hem passat amb el cotxe. Aquest municipi es troba situat a l'extrem nord de l'illa, encaixat en una caldera d'enfonsament que configura la gran vall. La ciutat s'assenta renovant i donant continuïtat al cantó dels gomers vells d'Agana. Així, Vallehermoso es va fundar sota aquest nom i sota el Patronatge de Sant Joan Baptista a finals del segle XV.
També seiem una estona per menjar una fruita aprofitant les taules i bancs del mirador de Bellavista. Aquí és final de la ruta i caldrà tornar enrere pel mateix camí que hem fet.
Des del mirador es pot tenir aquesta perspectiva de la costa nord abrupta de La Gomera. La Gomera és una terra de llegendes. El passat aborigen i colonial ha portat fins als nostres dies l'Hirguan. Aquesta mena de dimoni meitat boc meitat humà es fa adorar i voler si un se'l troba per algun dels senders de la Gomera. Les primeres cròniques parlen d'aquesta encarnació del mal que anava per les altures de l'illa robant bestiar i espantant homes, dones i nens. Així que per aquestes solitàries altituds potser que els caminants anem en compte.
Certament és una costa molt vertical i no hi ha cap camí proper a l’aigua. Per aquí sota hi ha d’haver, encara que no ho sàpiga identificat, La Jaqueta, Los Caballetes i El Cabo de las Playitas, tots topònims d’un origen desconegut per a mi.
Davant, no gaire lluny i mirant a l’est destaca la piràmide del Teide (el cim volcànic més alt de l’Estat amb 3715 metres), on hi he estat un parell de vegades. Per sota hi ha la costa, coberta per núvols, dels Penya-segats de Los Gigantes, Adeje i Los Cristianos, on hi ha el port des d’on vam venir, en ferry, a La Gomera..
Comencem a tornar i em sembla veure a la vall de Vallehermoso un roque que em fa l’efecte que deu ser el Roque Cano, però no ho puc assegurar (Foto amb zoom).
De tornada arribem a la cruïlla que indica Chijeré a la nostra dreta (nord). De lluny es veuen uns bancals i anem a veure-ho. Es tracta d’un poble abandonat format per unes sis cases de sostre a dues aigües. La majoria estan en ruïna, encara que dues encara es troben restaurades per al seu ús. Lo curiós d’aquest poble és que durant la Guerra Civil estaven tan aïllats que els escassos habitants no es van assabentar dels tres anys de batalles. Això demostra que l’aïllament no sempre és negatiu.
Els camps estan abandonats. Les palmeres no estan treballades i les branques seques estan al terra. Tot confirma l’abandonament.
Tornem al camí per on hem vingut i ja anem de tornada, tot i que pel camí hem pogut veure unes construccions curioses. Captar minúscules gotes d’aigua de la boira i utilitzar-les per recuperar zones afectades per sequera extrema i desertificació és l’objectiu del projecte europeu LIFE Nieblas. El trajecte comença a les crestes de les muntanyes de les Canàries, on els vents alisis afavoreixen el mar de núvols que genera la preuada boira i les pluges horitzontals característiques de les illes atlàntiques.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1558-la-gomera-ermita-santa-clara-ermita-coromoto-punta-alcala-chijere-163753526
Aquí, una altra crònica: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/canarias-gran-canaria/1320-1559-la-gomera-p-n-garajonay-las-hayas-raso-de-la-bruma