(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Bajo Aragon, Sierra Albarracín) Ruta 1412 el 4/04/2022; 12 km; +62 -187; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Frias, Barranco de la Hoz, rio Blanco, La Oradada, Fuente del Berro, Molino de las Pisadas, passarel·les de la Hoz, Calomarde. Participants: Narcís, Jordi I, Carles H, Josep Maria, Joan B, Rosa Maria, Dolors dC, Ramon, Josep C, Josep S, Joan C i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil (És fàcil, però pot ser moderada en el cas que plogui o estigui humit).
 |
 |
FA ANYS: El 1773 va néixer Francisco T. Calomarde, a Villel, un personatge obscur.
Avui fem una ruta lineal des de Frias d’Albarracín fins a Calomarde per passar pel congost de les Passarel·les. El rei musulmà va donar Albarrasí i els seus territoris al rei de Navarra qui el va convertir en regne independent cristià, retornant la seva independència a l'antic Regne de Taifes dels Ben Racin. Des de Navarra es va enviar un poderós noble anomenat Pedro Ruiz d'Azagra, amb possessions a Navarra, Logronyo, nord de Burgos i oest de Saragossa. D'aquí és on ve el nom de “Frías de Albarracín” ja que de Burgos eren els Ducs de Frías; pobladors de les terres de Pedro Ruiz de Azagra, vindrien a aquestes terres portant els seus cognoms i costums al fins aquell moment regne musulmà. És a partir d'aquest segle XII quan Frías s'uneix a Albarrasí com a territori unificat.
Sortim del poble de Frias en direcció nord-oest i aviat girem pel barranc de la Hoz. En el moment que la ruta gira a nord hi trobem el Arco de la Oradada. A Frías de Albarracín va néixer el frare caputxí Fra Agustín de Frías d'Albarracin, fundador del poble San José de Areocuar a l'estat de Sucre de Veneçuela.
Inicialment és ample i trobem pineda. El riu que el forma és el Rio Blanco. Aquest riu neix al terme de Frías de Albarrasí, transcorre per Calomarde i Royuela i acaba per unir-se al Guadalaviar abans del seu pas per Albarrasí.
Uns 4 quilòmetres més endavant hi ha la font del Berro. Aquí el camí gira a nord-est.
Arribem aviat al molí de Las Pisadas, nom que prové de la llegenda del pastor i de les petjades atribuïdes al dimoni (que comento després). Estava format per un molí hidràulic i per una teixiduria.
Era molt gran, però està totalment ensorrat i abandonat. Però encara es pot apreciar una de les rodes de molí mig enterrada. En relació amb aquest paratge hi ha una llegenda que compten a la zona. Li va passar fa molt de temps a un pastor, que pasturava amb el seu ramat de cabres proper a la llera de la Font del Berro. Allà estava tranquil·lament tombat tocant la seva flauta quan de sobte es va sentir un enorme estrèpit fugint les cabres espantades. Era el mateix diable que se li va aparèixer al pastor. Aquest, espantat, va arrencar a córrer fins a Calomarde sense que el diable el pogués capturar. Va explicar el que havia passat als seus veïns, però ningú el va creure fins que el pastor els va convèncer perquè l'acompanyessin fins al lloc de l'aparició; allà van trobar unes empremtes. Aquesta és l'explicació popular a les icnites de dinosaure del Molí de les Pisadas (que nosaltres no sabem on són exactament).
Seguidament el riu fa un meandre molt acusat a la dreta (a l’est) i aviat trobem la primera passarel·la de ferro. Aquesta ens fa pujar pel lloc del turó i baixar per l’altra banda.
Prop de riu trobo aquest exemplar de marxívol (“Helleborus foetidus”). És una planta herbàcia perenne i fètida que mesura fins a 80 cm d'alçada i té les fulles en roseta al capdamunt de la tija persistent. Totes les parts de la planta són verinoses; els símptomes de la intoxicació inclouen vòmits i deliri. Amb aquesta planta antigament s'enverinaven les sagetes. Només el contacte amb la pell pot produir lesions cutànies i fins butllofes. En cas d’ingestió pot produir la mort.
Ens anem endinsant al barranc que es fa congost sobre les aigües clares i tranquil·les del riu. Per cert, ja que al principi hem citat a fra Agustín de Frias potser cal afegir que a Veneçuela es va signar l’acta d’independència el 5 de juliol de 1811. En aquella data, formalment i a través del document "Acta de declaració de la independència", Veneçuela es va separar d'Espanya. La Societat Patriòtica integrada per Simón Bolívar i Francisco de Miranda va ser la pionera a l'impuls de la separació de Veneçuela de la corona espanyola. Com podeu veure els noms no són d’indígenes, són d’espanyols o fills d’espanyols; perquè? Doncs per que estaven farts de la monarquia absolutista centralista (‘venezuelatuya.com’).
Hi ha passeres llargues que es passen amb molta comoditat i no crec que siguin gaire problemàtiques encara que estiguin una mica humides, excepte alguna (que també trobarem) que farà molta pujada o molta baixada.
Més passeres, aquesta ens fa passar a l’esquerra. Per cert, la nota a Veneçuela ens fa pesar en el que escriu Jaume Sobrequés (‘inh.cat’) sobre Catalunya: “...afirmar que és una colònia d'Espanya sembla una exageració dialèctica... però l’anàlisi històrica comparativa dels trets que van caracteritzar el colonialisme del segle XVI al segle XX permet tipificar la realitat catalana contemporània com a inequívocament colonial”.
El barranc, quan es fa congost, te unes parets molt verticals que mostren els seus estrats.
Trobem una passera que puja amunt. N’hi ha moltes de passeres i aquí les fotografies que publico només en són d’algunes.
Després cal baixar, com en aquest cas amb unes cadenes i uns esglaons de troncs per assegurar el pas. Des del 2017 s'ha condicionat un tram d'uns dos quilòmetres amb la col·locació de passarel·les, ponts, escales i baranes, que permeten recórrer aquest tram del riu sense haver de submergir-nos-hi i mullar-nos.
La baixada es torna més forta. Anem cap a la part més espectacular del congost. Portem fets uns 9 quilòmetres. El nou sender travessa el riu en diverses ocasions, permet avançar sobre l'aigua en estrets a través de les passarel·les, i ascendeix i descendeix en diverses ocasions sobre els dos vessants, oferint unes vistes del Barranc de la Hoz espectaculars.
Al nivell de l’aigua encarem el tram més interessant amb racons i forats que són el resultat de l’erosió i tenim la sensació d’entrar en un túnel màgic.
Jo he sortit per l’altra banda i veig els companys que van venint. Les passarel·les permeten passar per sota del Pont de Toba, un pont natural de roca amb formacions calcàries que podrem observar just sobre els nostres caps.
Ens hi fem una fotografia de grup. Aquestes obres de condicionament del sender ens han facilitat poder fer el recorregut; sense aquestes passarel·les hauria estat pràcticament impossible continuar la ruta, perquè les primeres passarel·les ens han endinsat a la zona més estreta del congost, entre les parets erosionades per l'aigua.
Després i pocs minuts més enllà, arribem a l’última passera que té al costat un conjunt de mates de sarga, la qual forma com uns joncs amb un borrissol a la part alta. La sarga (“Salix elaeagnos”) es troba en salzedes de les ribes de rius i rieres.
El congost s’eixampla i ens fa l’efecte que ja s’ha acabat de gaudir d’aquest paisatge tant curiós, però ara en aquest entorn càrstic sobresurt aquesta mola rocosa del Moricacho; una enorme roca allargada similar a alguna dels Mallos de Riglos.
Però que encara ens que per veure aquesta gran foradada uns quants metres per damunt dels nostres caps, a l’esquerra. Ens apropem a Calomarde, poble que era conegut anteriorment amb dos noms, Peñascales i Valle Hondillo. El seu canvi de nom s'atribueix al senyor Francisco Tadeo Calomarde, ministre de Gràcia i Justícia del senyor Fernando VII.
Finalment, entrem al poble de Calomarde. Ara anirem a dinar i després farem l’operació d’anar a buscar els cotxes que s’han quedat a Frias. El nom de Calomarde es creu que és preromà i derivat de l’arrel euskera ‘cala’ (significat de ‘pedra’), com els casos de Calahorra o Calamendi. Per cert, un article de ‘elpais.com’ parla del ministre Tadeo Calomarde de Justícia esmentat, de qui diu que va ser l’inventor de les ‘cloaques de l’Estat’ i afegeix que va dirigir la policia política, va assassinar a Mariana Pineda, va afusellar lliberals i va intentar penjar a Goya. Però s’ha de concretar que no era fill d’aquí; va néixer a Villel, a uns 15 km de Terol, el 1773.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/bajo-aragon-frias-barranco-de-la-hoz-pasarelas-de-la-hoz-calomarde-99671386