(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Bajo Aragon, Sierra Albarracín) Ruta 1411 el 3/04/2022; 17 km; +290 -290; 5,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Bronchales, Laguna del Cerro, Rio de Piedra, Fuente del Canto, Fuente Ojuelo. Participants: Narcís, Josep C, Josep S, Carles, Josep Maria, Jordi, Joan B, Rosa Maria, Dolors dC, Ramon, Joan C i Miquel. Tipus de sortida: parcialment circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 1629 es va acabar l’església de Bronchales.
Hem aparcat en un dels carrers del poble de Bronchales. Sobre etimologia diguem que Manuel Vilar Pacheco cita a L. Zabildea que relaciona el terme amb borrocal, berrocal pel nombre de tarteres que s’observen, és a dir la peculiaritat geològica a través de formes com broncales, borocales, que en aragonès es dirien ‘bronxales’.
Trobem un rètol amb rutes on es veu, més o menys, la que anem a fer. El 21 de juny de 1257, per privilegi del rei Jaume I, donat a Terol, aquest lloc passa a formar part de Sesma de Bronxales a la Comunitat de Santa Maria d'Albarrasí, que depenien directament del rei, perdurant aquest règim administratiu sent l'única que ha estat viva després de l'aplicació del Decret de Dissolució de les mateixes, en 1837, tenint la seva seu actual a Tramacastilla.
Sortim del poble en direcció oest-sud-oest per seguir la direcció del barranc de la Rambla Cavera. Per perspectiva històrica, recordem que 300 anys després d’acabar l’església de la Concepció de Bronchales, Espanya estava en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, mentre els partits dinàstics acceptaven la suspensió de la Constitució.
Encara anem trobant neu, però en trobarem més a mida que pugem d’altitud. De moment estem a 1530 metres i passarem pel punt més alt a 1770. Per tancar la nota històrica, recordem que la mala gestió de la política monetària va impedir desenvolupar el programa d'obres públiques, i les dificultats econòmiques es van sumar a la pèrdua de popularitat del dictador, cada cop més criticat per una oposició creixent, especialment entre la joventut universitària, els intel·lectuals i el moviment obrer; mentre es forjava una conspiració política entre els partits republicans i el socialista. Davant la falta de suports, la situació de Primo de Rivera es va fer insostenible, i va optar per renunciar i sortir a l'exili el 28 de gener el 1930 (‘wikipedia’).
Ens hem endinsat en una plana de pi rojal amb pistes i desviacions. Una aturada per comentar-ho va bé. De fet, Bronchales és conegut per la seva massa de pinedes (una de les millors conservades del país), la qual cosa fa que s'erigeixi com a centre de vacances per a nombroses famílies, tant de la pròpia comunitat d' Aragó, com de la veïna València .
Una hora després de començar (uns 4 km) trobem la cruïlla que porta, a la dreta, a les fonts; de cara, a sud-oest, a la Laguna. Seguim de cara. Tenim al davant, a la dreta, a l’esquerra i al darrera, una plana que sembla que no s’acaba. Pla total, entre bosc, neu a la pista i entre els arbres i sobre el cap un cel blau espectacular.
La plana continua endavant. A la dreta tenim uns suaus turons (que ni ho semblen, ni es veuen) dits Los Callejones i a l’esquerra la Hoya de Carrasco, que només sabem si mirem el mapa.
La pista té roderes de cotxe que fan que hi hagi gel, així que és més segur caminar per la neu del bosc.
Més endavant, fets uns 6,3 quilòmetres, arribem a la Laguna del Cerro i que rep el nom del fet d’estar a 1770 metres. Ens queda el dubte d’on ve l’aigua si estem a la parta alta d’aquesta plana arbrada. Només mirant el mapa topogràfic s’observa que aquest “turó” és la part alta d’una plana envoltada de tres parts més altes (que no es veuen): Cerro Carrasco, Cerro de los Toriles i Puntal del Hornillo. Per tant, és una preciosa llacuna endorreica proveïda únicament per les aigües pluvials i els desglaços primaverals.
Com és lògic ens fem una foto de grup, ara que estén al punt més alt de la nostra ruta. Si es vol fer la volta a la llacuna no hi ha sender, però tampoc no cal; la vegetació del lloc és tipus gespa, molt baixa, així que es pot caminar per on vingui més de gust.
Desfem el camí fins a la cruïlla i comencem una volta circular que passa per varies fonts, el que sembla confirmar diversos rius subterranis. Ens aturem en la primera que trobem, encara que no en sabem el nom ni hi ha cap rètol que ho digui. És estrany, ja que és normal que a les fonts se’ls hi posi nom.
Després, la pista (carretera del Canto) segueix per un lloc on un rètol diu que és el Monte Puerto de Bronchales. Probablement aquesta zona forma part dels Montes Universales que són una serralada que es troba a la zona sud-oest del Sistema Ibèric i formen part, administrativament, de la comarca de la Serra d'Albarrasí.
Seguim endavant, i deixem a l’esquerra tot un ample pedregar que és conegut com a Rio de Piedra de Tremedal. A mi em recorda el fet geològic i curiós de Ses Fonts Ufanes a Mallorca. Imagino que, com aquelles fonts mallorquines, provenen d’un flux d’aigua subterrani que corre per sota de les roques i de tant en tant (per excés de pluja) afloren per damunt. Quan afloren sobtadament crec que poden expulsar els espais de terra que si han depositat i potser algunes herbes que hi arrelen i s’ho emporten tot. Així d’aquesta manera les roques (i tantes pedres) queden sempre netes d’herbes, tal com les veiem.
Així seguim, en direcció oest fins que girem a nord; aquí trobem la zona recreativa de Fuente del Canto. Toca una altra foto de grup. El berenador està envoltat d'una densa pineda i compta amb tres casetes per fer brases durant tot l'any, un bar que està obert a l'estiu; hi ha nombroses taules fixes per poder menjar.
Més endavant trobem una altra font, també sense nom tot i que es veu ben treballada. Sabem que Bronchales es troba a 1569 metres d'alçada sobre el nivell del mar i és per tant un dels pobles més alts d' Espanya . Als seus paratges podem trobar gran quantitat de fonts naturals, les aigües de les quals són de reconeguda qualitat i extraordinàries propietats, diuen els del país.
Ens faltava la última: la Fuente del Ojuelo i la trobem. Potser el nom podria significar una afluència festiva, contenta o alegre.
La pista va girant cap a est i després cap a sud fins a coincidir amb el track que hem fet abans en la primera meitat de l‘excursió. Només cal seguir la traça i anar tornant a Bronchales que, en aquesta foto, ja comencem a veure.
Finalment ja estem a Bronchales i passem pel costat de la seva església de l’Assumpció, originària del segle XVI i acabada, a l’interior, entre 1624 i 1689. Recordem que Aragó era un regne (o estat o nació) totalment independent, encara que compartia sobirà amb Catalunya, València i Mallorca. Però els Decrets de Nova Planta del Regne d'Aragó van ser dos decrets dictats per Felip V d'Espanya el 1707 i el 1711, en plena Guerra de Successió Espanyola, pels quals van quedar abolides les lleis i institucions pròpies del Regne d'Aragó (en el primer, conjuntament amb les del Regne de València), que es regiria a partir de llavors per les lleis de Castella. Aragó va perdre la seva independència i va quedar sotmesa a les lleis de Castella. Així va anar perdent el seu idioma que, actualment, és minoritari. En defensa de les llengües trobo que és trist que molta gent ha acceptat que la llengua pròpia és la del rei que els hi va liquidar la independència.
Una fotografia de la façana de l'ajuntament d'Ulmn (Alemanya), construït el 1370, mostra com apareix l'escut de Catalunya, acompanyat del nom del país. A la façana hi apareix també, entre d'altres, l'escut de Castella. La façana és, doncs, un clar exemple que al segle XIV era ben sabut, a nivell internacional que, d'una banda, Catalunya i Castella eren dos regnes o nacions diferents. Com també sabem, per l’existència de constitucions i institucions pròpies i independents, que ho eren Aragó i València.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/bajo-aragon-bronchales-laguna-del-cerro-rio-de-piedra-fuente-del-canto-fuente-ojuelo-99344297