(Vallés Occidental) Ruta 1651 el 26/02/2025; 10 km; +189 -189; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Terrassa, Sagrat Cor, Can Cardús de les Orioles, Serra de les Aimerigues, Riera de Gaià, Orgues, St Miquel de les Gonteres, Camí Romeu de Montserrat. Participants: Josep Maria PG, Carles H, Maria G, Candela, Anna P, Jep, Miquel A i Miquel G. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. ATENCIÓ: EVITAR EN CAS DE PLUGES FORTES.
 |
 |
FA ANYS: El 844 ja consta documentada la vila de Terrassa.
Comencem una excursió en que el principal interès seran les formacions geològiques dels Orgues. He aparcat molt a prop de la ermita del Sagrat Cor. És una ermita de petites dimensions, d'una nau i amb coberta amb volta parabòlica de maó pla. L'absis, hexagonal, està cobert amb tres voltes apuntades que s'uneixen amb la nau mitjançant arestes. Situada vora la masia de Can Boada del Pi, és una obra modernista de Josep Maria Coll i Bacardí realitzada el 1910.
Aprofitem que hi passa una senyora amb el corresponent gos i li demanem que ens faci una fotografia a tots. Avui som vuit, que ve a ser la xifra que ens acostumem a trobar, tot i que avui s’hi ha afegit alguns que no sempre poden venir. Ja que estem a Terrassa, una breu informació: el primitiu nucli medieval de la vila de Terrassa s'ha de relacionar amb l'existència documental l'any 844 del “Terracium Castellum”.
Com que estem a l’extrem oest de la ciutat, aviat som en territori rural per camí que va a nord-oest a prop del Torrent del Batlle que es confon en aquest entorn. Segons el DCVB el terme prové del llatí “bajulu” (bastaix), que en el llatí medieval passà del significat de ‘carregat materialment’ al de ‘carregat d'una funció delegada d'un superior’.
No triguem gaire a trobar un gran roure. Té cinc branques i és un arbre vigorós, que dóna nom a aquest pla: Camp del Roure. Antigament devia estar envoltat de conreus i ja existia quan es va construir la línia de ferrocarril Terrassa-Manresa, inaugurada l’any 1859.
Des d’un revolt a l’esquerra, que ens durà al pas soterrat per on passa la B-40, veiem el mas de Can Cardús de les Orioles. Es una construcció del 1580, d’estil arquitectònic d’obra popular i de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dos vessants. El terme Orioles prové del llatí aurèola («daurada»). Potser cal afegir que Oriola és un municipi del Baix Segura a l’àrea de llengua castellana del País Valencià, situat a la plana al·luvial del Segura i als relleus àrids immediats penibètics i subbètics extrems. Oriol és també un nom propi i el que identifica un ocell: l’oriol, d’intens color groc.
Després la pista puja una mica, pel que es coneix com Serra de les Aimerigues. Estem a 368 metres d’altitud, ben poca cosa per un territori, el del Vallès, que aquí, no puja gaire. Però podem veure molt bé la Mola de Sant Llorenç de Munt.
Uns metres més endavant, seguint el camí, podem gaudir d’una vista limitada de la Serra de Montserrat, sempre molt agradable d’observar. Per cert, durant aquesta ruta veurem, en alguna oportunitat, sagetes grogues; són el Camí Romeu de Montserrat i per tant també Camí de Sant Jaume de Galícia.
Seguim la pista tranquil·lament i xerrant d’això i d’allò, activitat aquesta molt escaient en l’excursionisme. L’activitat excursionista és especialment sana ja que al no incorporar la competitivitat, històricament ha esdevingut un sa exercici que ha promogut la cooperació i l’ajut mutu. Fixeu-vos que és just el contrari de moltes activitats competitives en que es promou la distinció entre el “nosaltres” i els “altres”. En alguns esports és especialment acusada, com per exemple el futbol.
Només fa 2,5 quilòmetres que caminem i arribem al punt del nord on haurem de girar, però primer passem un pontet per damunt del Torrent de la Xoriguera que recull les aigües pluvials de les serres Llarga i del Troncó i de la Carena de la Pineda. Suposo que ja teniu clar que xoriguera és la femella del xoriguer. I un xoriguer és un dels falcònids més interessants; molt petit però té la virtut de, movent les ales intensament, mantenir-se quiet al cel observant fixament un punt de terra determinat. És molt bonic quan el veus fent el vol esmentat.
Hem girat en direcció a sud, ara els torrents es diuen Riera de Gaià i a la dreta comencem a veure les curioses formacions de terra que es diuen orgues, però que aquí encara no els veiem “coronats” (ja en parlaré més endavant). Recordem que hi ha un poble, al Tarragonès, que es diu Riera de Gaià.
Una estona més endavant passem per sota del viaducte del tren de la Renfe que va a l’estació de Sant Miquel de Gonteres / Viladecavalls. Sí, ja ho sabeu aquells trens que sempre tenen problemes, en que l’entitat estatal no compleix les inversions que hi hauria de fer, amb sistemes elèctrics que s’espatllen i trens vells que no es renoven. Doncs per aquí passen... quan funcionen.
La ruta ara va per la llera de la riera. És molt ample i fa l’efecte que en moments de grans pluges es deu omplir molt. Per això fèiem l’ADVERTIMENT: No feu l’excursió si hi ha risc de fortes pluges.
Ara sí, ara arribem a un revolt on podem veure les formacions d’Orgues o “Coronats” que volíem visitar en aquesta excursió. Un bon amic nostre i company de caminades, l’Alfred Montserrat, va escriure un interessant article a la revista Muntanya, del C.E.C., parlant dels orgues (“Les Orgues d’Illa; un paisatge que desapareix”). Escriu el company: “La seva formació es deu a l’actuació erosiva de cursos d’aigua que s’estructuren sobre una superfície com a conseqüència, generalment, de factors tectònics (falles, diàclasis). Les aigües van obrint-se camí en profunditat en funció de la litologia i l’estructura del material erosionat (erosió diferencial) donant lloc a talussos molt verticals”.
Tampoc està malament una altra fotografia, aquesta per iniciativa de l’Anna. Segueix explicant en Montserrat que “Cal destacar que un cop els solcs excavats per l’aigua travessen els estrats més durs i arriben als sediments més tous, la incisió en aquests solcs és molt més intensa i la formació de xaragalls augmenta amb certa celeritat. Això dona lloc a una morfologia abrupta formada per una densa xarxa de drenatge normalment en condicions d’alta energia fluvial i sota un clima àrid (badlands)”.
De l’article esmentat he fet una còpia d’un interessant esquema (A. Martínez – Base R Linares) que permetrà entendre millor el procés d’aquestes formacions i comprendre la raó per la qual hi queden uns ‘barrets’ o ‘corones’ al damunt de cada agulla. Corones que protegeixen, lògicament, l’erosió per pluja de la columna terrosa de l’agulla. Però a mida que la corona es vagi erosionant, l’agulla també ho farà.
Una altra imatge dels més destacats. A l’article també parla d’un tema interessant que jo coneixia molt poc: “Fa uns sis milions d’anys la mar Mediterrània va patir un període de salinització degut al descens del nivell de les seves aigües. Va ser una època en que la Mediterrània va perdre la seva connexió amb l’oceà Atlàntic. Els motius de l’inici d’aquesta dessecació parcial de la Mediterrània encara es discuteixen, però el que sembla més clar és l’efecte d’un aixecament tectònic de l’anomenat arc de Gibraltar (serralada Bètica i muntanyes del Rif) que va tancar la comunicació entre aquest mar i l’oceà”. Moltes gràcies per les explicacions, Alfred.
Després seguim la riera per anar a buscar l’extrem sud de la urbanització de Sant Miquel de Gonteres, que seguirem pel límit nord per tal de tornar al punt on hem deixat els cotxes.
Del que dèiem de les inversions, potser es pot afegir que “Es cronifica l'incompliment: l'Estat executa només el 45% de les inversions previstes a Catalunya el 2023. Catalunya és el segon territori on es van destinar menys recursos per habitant, menys de la meitat que a Madrid. Hi ha qui pensa, i ho diu, que des d’aquest Estat centralista, se’n riuen de Catalunya”. A Catalunya hi ha independentistes, el que no s’entén és com la meitat de la població catalana continua votant partits (PP i del PSOE) els governs dels quals són els que han manat a Madrid des de fa molts anys i són els responsables d’aquest maltracte.
L’últim tram ens espera amb una pujada, però no gaire lluny ja tornarem a veure les cases de l ciutat de Terrassa.
L’excursió s’acaba quan ja tornem cap el cotxe i anem mirant els graffiti. Un dels artistes, en aquest cas, va deixar un dibuix creatiu de la capella del Sagrat Cor. Algunes de les fotos són de la Candela i de l’Anna.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1651-terrassa-sagrat-cor-can-cardus-riera-de-gaia-orgues-203200478
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-occidental/422-terrassa-parc-vallparadis-castell-cartoixa-conjunt-de-sant-pere