1554, Vallbona de les Monges, monestir

(Urgell) Ruta 1554 el 20/2/2024; 5 km; +40 -40; 3 hores.     Visita i passeig per Vallbona de les Monges i visita guiada al monestir.   Participants: Hanny i Miquel.    Tipus de sortida: circular;  Dificultat: molt fàcil.  

FA ANYS:  La fundació del monestir és de l’any 1157.

   Hem aparcat a l’àrea d’autocaravanes i des d’aquí comencem a caminar per fer aquesta visita a Vallbona de les Monges començant per la visita guiada al monestir. El monestir de Vallbona de les Monges és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya, el qual —juntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus— forma la trilogia dels grans monestirs cistercencs de la Catalunya Nova.

    Pel passeig de Montesquiu ja es veu el cimbori gòtic que corona l’església. Després, sempre va bé entrar a l’oficina d’informació turística.

    Uns esglaons amunt i tenim la vista de l’església de Santa Maria de Vallbona, ara tancada. El seu origen cal cercar-lo en el segle XII, en una petita comunitat d'anacoretes, homes i dones, fundada per Ramon de Vallbona i documentada des del 1153.

     A la plaça del Monestir hi ha diversos sarcòfags medievals. Tots són del segle XIII, tret del principal, situat dins un nínxol ogival, que ocupa l'espai d'una antiga porta de comunicació amb el cementiri. Es coneix com la Tomba Blana (que podria significar tomba dócil, suau al tacte) i es podria datar a cavall dels segles XV i XVI. Pel que fa als sarcòfags més antics, un d'ells té esculpit l'escut dels Cardona i podria haver acollit el cos de Berenguera de Cardona, morta l'any 1211.

  Pel carrer del costat s’arriba a la porta d’accés al monestir, on començarà la visita guiada. La primera documentació que se’n té és del 26 de maig de 1157, quan Ramon Berenguer IV dona el seu permís a l'eremita Ramon de Vallbona i als seus companys per crear un monestir consagrat a Déu i a Santa Maria, sota l'observança de la Regla de sant Benet.

    La guia ens acompanya a una sala on veurem un audiovisual que permet fer-nos una idea clara, amb molta informació, del que després visitarem. En primer moment entrem a la sala de la farmàcia. Ocupant una part dels antics dormitoris del monestir ha estat habilitat un espai expositiu on es poden contemplar els armaris i estris que s'han conservat de l'antiga farmàcia monacal.

    S'hi poden veure des d'uns excepcionals pots de ceràmica i capses de fusta policromada, fins als motlles (molt interessants) que s'empraven per a l'elaboració de píndoles. Aquest espai, integrat en un de més ampli denominat "El Monaquisme Femení" va ser inaugurat l'any 2018. Ara entra un altre matrimoni i després encara entraran una parella d’holandesos. Avui serà una visita quasi privada.

    Des de la farmàcia, la guia ens convida a anar a l’escriptori. Mentre hi som, un audiovisual també ens parla i així, a mitja llum, podem veure una representació filmada de les monges treballant en la còpia de manuscrits.

La seva biblioteca juntament amb el scriptorium van aconseguir gran fama. Copiats i il·lustrats per les antigues religioses es conserven catorze còdexs del segle  XIII, que es conserven a l'arxiu amb gran quantitat de documents antics de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional.

    Després anem a l’església. És de creu llatina, no gaire gran. El creuer marca la cruïlla clau del temple, entre la nau principal i el transsepte. L’església és un exemplar fidel de l’estil de transició que l’Orde difon arreu. Té la planta de creu llatina i d’una sola nau, amb el creuer molt pronunciat i els absis carrats. La coberta de creueria ogival, fou construïda probablement al principi del segle XIV, en substitució de la volta romànica. La porta principal (segle XIII) és decorada amb un dels primers relleus de Santa Maria que surten en un timpà a Catalunya.

    Damunt dels caps tenim el cimbori. El cimbori té per finalitat fer l’efecte de llanterna i deixar entrar la llum al creuer. Diguem que l'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190.

    A un costat del presbiteri  (el de l’Evangeli) hi ha, destacat, el sarcòfag de Violant d’Hongria, filla del rei Andreu II d’Hongria i segona muller de Jaume I el Conqueridor. La reina morí de febres al monestir de Salas (Osca) però va ser enterrada aquí per pròpia voluntat. Una curiositat: la tomba va estat restaurada recentment pel govern hongarès i per això hi ha una placa que identifica el sarcòfag escrita en català i en hongarès.

    Al costat hi ha un altre sarcòfag, menys senyalat, de la seva filla Sança, morta durant un pelegrinatge a Terra Santa. Les seves despulles van ser portades el 29 d'octubre de l'any 1275. És venerada com a beata, especialment per l'Orde de la Mercè. La seva festivitat és el 19 d'octubre.

    Seguim després a la sala capitular. Amb portal gòtic molt destacat, és l’espai ample on la congregació es reuneix per llegir un capítol de la Regla i decidir sobre els aspectes que li corresponen. Els tres primers segles la comunitat tingué una extraordinària força expansiva.

    Com és habitual la sala capitular és també cementiri de les abadesses. Just davant de la porta hi ha les sis abadesses més rellevants, on s'hi poden observar els bàculs, símbols d'especial autoritat. He destacar un fet molt important, que em va explicar l'amic Capell: les abadeses eren 'mitrades' (un fet no gaire habitual) el que vol dir que tenien la mateixa autoritat que els bisbes. 

    L’escut de la nissaga dels Caldes es veu sovint i això prové del paper destacat de l’abadessa Blanca de Caldes. Fins al començament del segle XV hi havia permanentment unes dues-centes religioses, entre monges, converses i donades, dedicades a la contemplació i al treball manual. Fou sens dubte el monestir femení més important de la corona de Catalunya i Aragó.

    En un passadís puc veure aquest plànol del monestir.

    Sortim un altre vegada al claustre per visitar-lo bé. El claustre forma un quadrilàter de costats desiguals i correspon a diverses èpoques i formes constructives que es van succeir entre el segle  XII i el XV . L'accés es fa per la porta situada a meitat de la nau de l'església i que coincideix amb la galeria de la part est. Les voltes a tot el recinte del claustre són de creueria .

    Aquest lateral que ara veiem és també romànic, però l’interès prové que va ser una còpia del monestir de Fontfreda.

    Cal  destacar especialment que els òculs damunt dels arcs van arribar directament també de Fontfreda. 

    Al mig del claustre tenim un bonica vista del lateral gòtic i al seu damunt el cimbori. Cal destacar la torre campanar de planta octogonal que s'eleva com un segon cimbori sobre el tram segon de la nau; és marcadament gòtic i d'una sorprenent originalitat i audàcia arquitectònica ja que baixa als murs laterals directament, va ser construït durant el mandat de l'abadessa Elisenda de Copons entre 1340 i 1348, (germana de l'abat de Poblet Copons).

    Un claustre està pensat per caminar-hi tranquil·lament fent la volta, així que seguim ara cap aquí i després cap allà.

    Sortim del monestir amb la intenció de fer una volta pel poble. No és gaire gran i de moment pugem pel carrer de la Costeta. El poble de Vallbona nasqué més de 300 anys després de la fundació del monestir, és a dir, al segle XV. Entre les males anyades en les collites, la pesta i les guerres que colpejaven el territori, alguns poblets de la zona van trobar refugi dins les muralles del monestir. Si a aquest fet li sumem les disposicions que dictava el Concili de Trento l’any 1573, que prohibien l’aïllament dels monestirs cistercencs per perill de saquejos i vandalisme, és quan sorgeix pròpiament el municipi gràcies en part també a la contribució administrativa que en va fer l’abadessa d’aquell moment, Estefania de Piquer (1563-1576).

    Afegim que especialment els habitants del nucli poblat de Montesquiu (des d’aquells temps, abandonat), van acceptar establir-se al costat del monestir i d’aquesta manera Vallbona deu el seu origen, en part, a aquests habitants. Pel camí trobem una cruïlla i dos senyals: un del GR i un altre del Camí de Sant Jaume de Galícia que podria ser la tercera etapa que va des d’aquí a Rocafort de Queralt, en uns 23 quilòmetres, en el Camí que ve de Tarragona.

    Una altra cruïlla i un rètol que ens explica que aquest GR-175 va fins a Santes Creus en 44 quilòmetres. Els tres monestirs cistercencs més importants no estan a prop l’un de l’altre. No hem d’oblidar que Catalunya era una nació independent, amb les seves Corts, institucions i constitucions (de les primeres conegudes a Europa). Catalunya només va perdre la independència el 1714 amb el Decret de Nova Planta del rei Borbó Felipe V de Castella i Lleó (Felip IV, de Catalunya), en un acte evidentment il·legal ja que havia jurat i estava obligat a respectar les constitucions i institucions de Catalunya.

    Des d’un extrem del poble tenim un vista general del monestir i les cases. Abans parlàvem de Violant d’Hongria. Es va casar amb Jaume I (1208-1276) l’any 1235. Finalment cal acabar dient que des del segle XVIII, Catalunya ha estat reclamant la devolució, del govern espanyol, de la independència que tenia quan el rei Borbó la va liquidar incomplint la seva obligació.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1554-vallbona-de-les-monges-monestir-162296605

Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/urgell/155-santuari-del-tallat-a-vallbona-de-les-monges