(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Tarragonès) Ruta 1392 el 26/11/2021; 12 km; +145 -145; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: El Catllar, castell, can Tarrés, pantà riu Gaià, Alzina Gran, ermita Sant Ramon. Participants: Maria G, Anna P, Hanny, Jep, Dolors dC, Rosa Ma, Joan B, Toni, Joana i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1344 el castell del Catllar va passar als Requesens.
Fem la trobada al poble d’El Catllar, per fer un cafè (després hi tornarem a dinar). El nom del Catllar prové del llatí tardà “castellare”, ‘lloc defensat per un castell’. En realitzar les obres d'excavació del fossar del castell es va descobrir un poblat pre-ibèric.
Dediquem un moment per anar a la part alta a visitar el castell. El castell va estar en mans dels Montoliu fins el 1344, moment en que va passar als Requesens. Aquell any era rei Pere III de Catalunya (i IV d’Aragó). El rei Pere, va començar amb fort rebuig dels catalans pel fet que es va voler fer coronar primer a Saragossa (cap noble català va anar a aquell acte). Després va venir a jurar les constitucions catalanes a Barcelona. Va ser aliat de Portugal i de Castella-Lleó davant de l’amenaça d’un nou intent d’invasió musulmana de la península. Perquè Castella Lleó, Portugal, Aragó i Catalunya eren nacions independents.
Esta tancat però es pot fer una foto de l’interior des de la porta (a la web diu els horaris de les visites guiades).
Baixem i passem pel davant de l’església de Sant Joan Baptista. L'estructura d'aquesta església i especialment la façana recorden el temple de la Mercè de Barcelona (1756-1775) , tots dos dins un corrent neoclàssic amb trets barrocs; més sobri i simple el del Catllar. El 1776, la vila del Catllar va encarregar el temple a l'arquitecte Josep Carafí, que va dirigir les obres i va obrar ell mateix els elements escultòrics. Sembla que es va acabar el 1790.
Més avall, a l’est, passem per l’entorn arbrat del Gaià. El Gaià és un riu típicament mediterrani de 65 quilòmetres de longitud. Dins del terme municipal de Santa Coloma de Queralt, recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt. De manera simbòlica, es diu que neix a les Fonts de les Canelles de Santa Coloma de Queralt.
Seguim un tram de carretera i deixem a la dreta uns estrats calcaris originaris d’una gran badia marina que va inundar gran part de la regió fa entre 16 i 12 milions d’anys. Com explica molt bé David Rabadà i Vives (‘terresdelgaia.cat’) “entre aquells esculls i platges també hi nedaven uns mamífers parents dels manatís americans, els sirènids. Mentre, i pels fangs arenosos, s’hi soterraven eriçons de mar dels gèneres Clypeaster i Parascutella. Donada la gran producció d’aquells ecosistemes, l’acumulació de closques i sediments esdevenia molt elevada i inestable, ...exemples d’això els trobem a El Catllar i a la Torre de la Mora.”
Hem seguit una pista asfaltada, sense trànsit, que arriba fins al pas del pantà. (NOTA: anem veient una pista entre bosc a sota nostre. Sembla que s’agafa com a ruta BTT a prop d’on, al poble, hem passat el riu; crec que estalviaria la part asfaltada que hem fet, però no ho puc assegurar). Després de 4 quilòmetres, a l’esquerra queda Can Tarrés. He trobat molt poca informació: sembla que és edifici del segle XVIII i actualment es lloga per trobades i esdeveniments. A la seva web no hi ha cap informació de qui va ser que va decidir aquesta estranya construcció.
Arribem a la presa del pantà. Les comportes estan obertes i es veu molt buit. Aquest embassament va ser inaugurat l’any 1976 per alimentar la petroquímica de Tarragona i les dues comunitats de regants. Actualment, segons he llegit a ‘riugaia.cat’ i mitjançant un conveni entre l’Agència Catalana de l’Aigua i la propietat de l’embassament, Repsol, hi ha un compromís per a garantir un cert cabal ambiental. Aquest acord encara s’ha d’ampliar perquè aquest cabal sigui més adequat a la realitat del riu Gaià.
Ens fem una foto de grup, així sempre ens podrem comptar millor.
La vista del pantà permet observar que està molt buit. A partir d’aquest moment ja no tornarem a trepitjar asfalt fins que, al final, entrem al poble.
De moment la pista de terra es coneguda com el camí del Pantà. Un article de Juan Cruz, l’abril d’aquest any (‘elpais.com’), deia: “Felip III va condemnar milers dels moriscos a l’expulsió, a la pèrdua de tot i a l’exili. Tres-cents anys després Franco va provocar l’exili de milers de persones (aragonesos, catalans, castellans, andalusos) a l’exili”, uns i altres van anar a parar al pantà de la misèria. Si existeix la justícia divina, els responsables deuen estar cremant a l’infern.
Arribem a una cruïlla i girem a la dreta, al nord. Afegeixo que l’article citat feia referència a un llibre de la periodista Ritama Muñoz-Rojas que recupera en un llibre les cartes de patiment i de temor a l'oblit a l'exili arribades per la seva àvia. “Gent oblidada, anònima, que no va tenir qui en parlés. Sols, a França, a Argentina… És una brutalitat i una injustícia avui no reconèixer la realitat i ser generosos amb la gent que ho va patir. Quin perill ideològic suposava aquesta pobre gent per merèixer la mesquinesa que és continua practicant contra l'exili? Què feien sinó sobreviure i treballar per viure? Quin mal feien el món? Per què els oblidem? Per què ara, amb l'oblit, carreguem contra ells?” Hi són, retratats a les seves cartes, lluitant contra la solitud i l'oblit, al camí que no va tenir retorn”.
Pels costats es veuen unes mates d’estepa negra (“Cistus monspeliensis”), un arbust que es distribueix per la Regió Mediterrània i la Macaronèsia. Sembla que s’havia utilitzat com antiasmàtic, expectorant, tranquil·litzant i desinflamatori en cas d'haver passat una torçada. La decocció de les fulles s’utilitzava per rentar ferides del bestiar. Precisament ha sortit la notícia, fa pocs dies, que els arqueòlegs han fet una troballa única al Mediterrani dins les àmfores del segon vaixell romà enfonsat a les Illes Formigues, a Palamós. Hi han trobat resina d'estepa negra, del què no constava cap document de que s'usés per revestir l'interior d'àmfores que s'omplien amb salses o peix en salaó.
La pista ens ofereix alguns bassals d’aigua de les pluges intenses d’aquesta setmana.
Ens hem desviat (quan ja portàvem 6km) per un sender dins de bosc, molt agradable. Hem arribat a una alzina enorme, però no he pogut tampoc trobar informació. L’indret és molt agradable i relaxant.
Al costat mateix hi ha una magnífica cabana de pedra seca.
S’hi pot entrar i comprovar que l’interior és molt més gran que la majoria que coneixem. Molt gran és també l’obsessió contra el català de les dretes espanyoles; fa pocs dies la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, va dir que la decisió del Suprem (condicionant el sistema d’ensenyament català) és un atac a la llengua catalana. "L'estat espanyol no vol la immersió, sinó la submissió lingüística". Això recorda que l’any 1755 en l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'orde parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. La pena per parlar en català era viure a règim de pa i aigua.
Les orenetes es veu que s’enfilen a les gruixudes branques de l’alzina. Per tancar el tema de l’article esmentat, recordem que el 1768 el comte d'Aranda va promoure una reial cèdula per la qual es prohibia l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragitava el català de tots els jutjats, i es recomanava que ho fessin també les cúries diocesanes. Recordeu que l’any 2001 (‘elpais.com’) els diaris parlaven que el rei Juan Carlos I (avui ‘emèrit’ i que viu a l’estranger) havia aixecat un escàndol quan va dir que “mai es va obligar a parlar en castellà”? Així anem.
Després la pista segueix en direcció migdia, on destaquen profundes roderes. Impressiona aquest tram del Fondo de Mas Pasqual, amb aquestes roderes, al rocallís, per encarar els carros que pujaven des del Catllar camí de Valls.
Tres quilòmetres després (des de l’alzina) passem per sota de la via del tren i arribem a l’ermita de Sant Ramon. Edificada l'any 1605 i dedicada a sant Ramon de Penyafort, se sap que fins als inicis del segle XIX en tenia cura un ermità. La desgraciada gestió pública dels monarques espanyols (que de fet van ser de nissagues austríaques o franceses), els va portar a l’espoli de convents, monestirs i esglésies amb la mal dita ‘desamortització’ que comportava la seva venda (i els ingressos anaven a la Corona”). L’any 1885 consta que era propietat del fabricant de paper Josep Pujadas. Restaurada, ara és el centre d’interpretació del riu Gaià.
Un edifici tancat, a la nostra dreta, te una placa a la paret on s’hi pot llegir “Cuartel del Norte”. És el Mas de la Farga i el rètol no te res a veure amb un edifici militar. La curiositat l’explica Josep Gironès Descàrreg i diu: “La realitat és que l’agost de 1857, l’aleshores governador de Tarragona, Ildefonso de Alcaraz, va ordenar un seguit de mesures que permetessin identificar tots els edificis urbans i rurals, per facilitar el cobrament d’impostos. Per això es retolaren els carrers i es numeraren les cases que no ho estaven prèviament. En els nuclis disseminats l’opció va ser dividir el municipi en quatre ‘cuarteles’ i numerar els masos que quedaven en cadascun dels àmbits”. Per tant aquest era el mas número 1 de la quadrícula del nord.
Una mica més endavant, a l’esquerra, una alta xemeneia fa de fita per un edifici abandonat que havia estat una fàbrica de paper, propietat de l’esmentat Josep Pujadas.
Poca estona més endavant ja estem quasi a l’entrada d’El Catllar.
La ruta ens fa entrar per la part del castell i caminem per dins del que era el fossat. Després anem a dinar al Bar Cooperativa Elena, on menjarem prou bé.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen el lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/el-catllar-castell-can-tarres-panta-riu-gaia-alzina-gran-ermita-sant-ramon-89677430
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/tarragones/366-torredembarra-altafulla-gaia-castell-de-tamarit