1630, Sant Pau Segúries, Sant Pau Vell, Santuari Remei de Creixenturri

(Ripollès) Ruta 1630 el 3/12/2024; 12 km; +139 -139; 3,5 hores.    Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Pau Segúries, Santuari Remei de Creixenturri.   Tipus de sortida: semi circular;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  L’origen de Sant Pau de Segúries és del 898.

     Tercera crònica del viatge per provar la Dreamer. Avui estic aparcat a un ample aparcament de Sant Pau de Seguries. He començat a caminar en direcció al dipòsit d’aigua, actualment decorat amb graffitis d’art urbà. Els orígens del poble es remunten a l’edat mitjana tal com ho evidencia que entre finals del segle IX i primers anys del segle XI es troba documentat el topònim Segúries amb diverses variants: Seguriliis (898), Segurilias (904) o Segurilies (1054).

     Segueixo pel davant de la Casa de la Vila. Aclareixo que no m’agrada dir “ajuntament”, ja que aquesta és una paraula imposada pel règim totalitari de Felipe V quan va decidir destruir totes les institucions i cultura catalanes ara fa tres segles. I ara hi ha un rei que ens mana que és descendent d’aquell Borbó i que també es diu Felipe.

    Deixo a l’esquerra un plànol del poble. Des de la primera meitat del segle X aquesta contrada va estar sota la jurisdicció del monestir de Sant Joan de les Abadesses; l’any 1127, l’abat Berenguer Arnau obtingué del comte Ramon Berenguer IV permís per establir un mercat setmanal a la població.

    Deixo a l’esquerra el càmping dels Roures i arribo a la cruïlla amb el GR-1. Un pal senyalitza la direcció per la ruta de la Via Romana. Hi vaig fer una excursió fa 4 anys i deixo el vincle a aquella crònica a baix. Allà parlo una mica d’aquesta històrica via; les referències més velles d’investigacions fetes d’aquesta via daten del segle XVII. Segons aquestes, es tracta d’una via romana secundària important que cobreix el trajecte Iuncaria – Besalú – Vall de Bianya – Coll d’Ares.

    De la primera església de Sant Pau, hi ha notícies en el segle X; en el segle XII se'n va construir una altra, la durada de la qual va arribar fins al 1688, en què és enderrocada per a construir-hi l'actual, que es va beneir l'any 1693. Tot i amb això, dins del poble n’hi ha una de moderna que funciona com a parròquia.

    Ara torno cap a la cruïlla per seguir la ruta en direcció nord, seguint sempre el vessant esquerra del riu Ter. Lluny es veu el cim destacat que crec que és el Costabona (2465m).

    A la meva dreta hi ha els prats on es situa el gran mas del Mariner. La llegenda del Mariner de Sant Pau és una llegenda catalana de la qual va ser transmissor mossèn Jacint Verdaguer.

Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per gaudir les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb fúria la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem, i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell. I va arribar a Sant Pau de Segúries on van pensar que el rem era una pala de forner (‘ca.wikibooks.org’).

    El camí sempre a nord. El Ter a sota meu, a la vall. I un tram on s’ha esllavissat, obliga a desviar-se una mica, però el camí segueix sent perfecte.

    He anat veient algun tram curt d’un aqüeducte. Aquí, ara, veig el canal que fa estona anava observant (i seguirà) que fa estona circulava sota terra.

    El caminet baixa una mica i va a parar a la pista a prop d’un pont (per sobre el Ter), que es conegut com el Pont del Carbur; ara explicaré el perquè del nom.

      Un tram en baixada i que passa pel costat de l’aqüeducte. El Canal comença dins el municipi de Camprodon i acaba el recorregut a Sant Pau de Segúries, on l’aigua es utilitzada per generar energia elèctrica a través de la Central Mariner d’Estabanell Energia. La societat Estabanell i Pahissa, el 1911, va demanar poder instal·lar una línia elèctrica de Sant Pau a la fàbrica que la societat tenia a Centelles. La línia, de 3.000 volts, va ser aprovada el juliol del 1912. El 1923 es va instal·lar una línia entre la central del Mariner i la fàbrica Matabosch.

    Entre els pilars puc veure el que va ser la Pedrera de Carbur. Es poden veure els diferents estrats que, tal com ens indica un dels panells informatius a la pròpia mina, varen formar-se fa uns 50 milions d’anys, en ple període Eocè i en diferents etapes de sedimentació. Del carbur de silici s’obtenia una sorra que s’incorporava en un aparell amb dos recipients: un pel material i l’altre per l’aigua. L’aparell, dit carburador, permetia deixar que aigua i carbur es barregessin per emetre gas acetilè i així aquell aparell produïa una flama lluminosa que els nostres avis havien fet servir per il·luminar llurs habitatges.

    El camí segueix envoltat de fageda, ara vestida dels bonics colors de la tardor.

    He caminat uns 3,5 quilòmetres quan passo pel davant de Can Peric. Aquesta masia, així com El Mariner, han estat transformades en cases per a turisme rural. 

    Més endavant a l’esquerra, a l’altra banda del Ter i de la Vall hi veig un mas que deu ser La Rovira, un mas del segle XVIII. Sembla que a prop es van descobrir els vestigis d’un pont medieval de gran interès històric i arqueològic. Aquest pont, conegut popularment com el Pont vell de la Rovira, representa un dels valors més interessant en el patrimoni de Sant Pau juntament amb la coneguda Via romana.

    Segueixo la pista que, prop del mas Salelles, abandona el GR i es desvia camí amunt. Les vaques i bous de l’explotació ramadera, senzillament segueixen menjant mentre jo camino.

    Ja començo a veure el meu objectiu. L’actual Santuari del Remei fou construït al segle XIX, on antigament es trobava la parròquia romànica del segle X de Sant Cristòfol de Creixenturri, destruïda pel terratrèmol de 1.428.

    Reformada contínuament durant el segle XIX (1815 altar i 1843-49 absis i creuer). A final de segle es van fer reformes fins a configurar-la tal com avui la coneixem. El temps passat registrava gran afluència de malalts i penitents per les curacions de la Verge del «Forat»

    La construcció és eclèctica i té cert estil francès del segle XIX. La veritat és que l’edifici imposa i és molt gran per estar allà aïllat. Està en un lloc anomenat Creixenturri, on abans hi havia diverses cases i on ara en queden unes quantes de nova construcció bastant disperses. A darrera, s’hi conserva un petit cementiri on es donava sepultura als habitants d’aquest veïnat.

    He llegit que al cambril de la Verge, la gent que ha sigut sanada de diverses malalties, hi deixa exvots en forma de la part del cos: cames, braços, intestins, cor… També hi ha penjades crosses, diverses peces d’ortopèdia, fotos de gent, radiografies… Tot i amb això l’edifici està tancat, com és lògic, i no hi puc entrar.

    A l’esplanada hi ha aquest extraordinàri auró. És un arbre classificat (“Acer campestre”) amb una alçada de 18 metres i una volta de canó de 3,22 m.

    A prop hi ha una font (que no raja) amb un llarg banc. Un lloc perfecte per menjar una mica i gaudir d’aquests prats. Cèsar August Torras proposa que de l’original torre sepulcral romana, Turris Crescentis, prové el nom de la contrada (Creixenturri). Per cert aquella torre posteriorment, en el segle VII, fou convertida en torre-guaita o bé de defensa i avui ja no hi és.

    Durant el segle XIV, el veïnat de la Ral, adscrit al municipi de Sant Pau, va tenir més importància que aquest per motius administratius. L’explicació és que el rei Jaume I volia fundar una vegueria a Camprodon, però davant la negativa del monestir de Sant Pere de Camprodon a cedir la vila perquè passés a ser de domini reial, el monarca aconseguí, de l’abat de Sant Joan, el pla de Miralles el 1248. En aquest indret establí un nucli urbà, anomenat la Reial, en què situà la vegueria. L’any 1206 la jurisdicció s’estenia per Sant Joan, Sant Pau, el Riberal de Sant Joan, Surroca, Ogassa, Sant Pere Espuig, Santa Llúcia de Puigmal, Sant Salvador de Bianya, Tregurà i Salarsa.

    L’activitat econòmica predominant era l’agricultura, amb el conreu de cereals, patates, blat de moro i farratges, i la ramaderia amb explotacions de bestiar boví i oví. També s’establiren molins fariners al costat de cursos fluvials.

    Torno a entrar a la població. Sembla que aquesta patí els efectes dels terratrèmols esdevinguts el 1152 i que l’abat Pere Soler (1203-1217), n’ordenà la reconstrucció. L’abat que el succeí, Arnau de Cursavell, concedí carta de poblament i franqueses el 1217.

    Estic al costat de la central elèctrica del Mariner. La central, reedificada en el període 1941-1944, va substituir l'antiga central, que tenia decoració modernista al seu interior i que va ser malmesa per l'aiguat del 1940. No serà fins a les darreries del segle XIX i la primera meitat del segle XX quan el sector econòmic es diversificà amb una explotació de fabricació de ciment i dues centrals hidràuliques (El Mariner i Brandia) de producció d’energia elèctrica per mitjà de l’aprofitament de l’aigua del riu Ter.

    La paremiologia popular coneixia als habitants de Sant Pau i de la Ral amb la dita: “Per golluts, Sant Pau i la Ral”, probablement en referència que el goll o augment de volum de la glàndula tiroide era habitual a les contrades muntanyenques, sobretot per la ingesta escassa de iode.

     Arribo finalment a l’entrada sud de Sant Pau de Seguries i puc fer aquesta foto del monument al Mil·liari. Per l’etimologia, he de dir que ja en vaig parlar en la crònica de la Via Romana, que deixo al final.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1630-sant-pau-seguries-sant-pau-vell-santuari-remei-de-creixenturri-194077086

Aquí, una altra crònica anterior:  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/ripolles/913-sant-pau-de-seguries-mirador-pedroses-via-romana-capsacosta-font-de-l-arc-rectoria-st-pau-vell