(Pla de L’Estany) Ruta 1521 el 3/10/2023; 9,5 km; desnivell inapreciable; 4 hores. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El monestir de Sant Esteve, va ser fundat l’any 812.
He estat al càmping El Llac i aviat em poso a caminar amb el sol que ja comença a oferir la llum càlida del matí. Hauria pogut anar a visitar l’església de Santa Maria de Porqueres (que tinc a 15 minuts a l’esquerra) però ja la vaig visitar l’altre dia. Si voleu una crònica on en parlo podeu anar al vincle que insereixo al final.
Prenc en direcció a sud, pel costat de l’Estany i passo pel davant de la font del Vilar. La salinitat de l’aigua de l’estany és molt alta ja que conté sals minerals dissoltes, principalment carbonats i sulfats. A les capes profundes hi ha més concentració de sals i a la superfície més oxigen. Cal afegir que al fons també s’hi concentra la major part del gas sulfhídric dissolt.
Pel camí hi ha diversos grans àlbers magnífics. L'àlber o àlber blanc (“Populus alba”) és una espècie de pollancre. És un arbre de la família de les salicàcies originari del centre i el sud d'Europa i del Marroc fins a l'Àsia Central. El terme Populus alba prové del llatí, de manera que rep el nom de Populus (del llatí: popular) per ser abundant i en gran quantitat.
Poc a poc, passejant, arribo a la font del Ferro, a l’esquerra. El nom Banyoles està documentat ja des del segle IX com Balneolas, nom llatí derivat de balneum, «bany».
I encara una mica més endavant, cal desviar-se uns metres també a l’esquerra per fer una foto de la Font de la Filosa, just a sobre de l’aigua mateix, dins el paratge dels Desmais. Abans era coneguda com la font de la Carpa. La font està dedicada a les goges de les Estunes i al frontal hi ha reproduït un vers extret del Cant VI del poema Canigó, de mossèn Cinto Verdaguer: “ Tota la nit he filat / vora l'estany de Banyoles / al cantar del rossinyol / al refilar de les goges /...”.
Caminant i mirant, segueixo pel costat de l’estany. El camp de futbol ja ha quedat enrere a la dreta. També tinc a l’esquerra les diverses pesqueres. Les pesqueres són un conjunt de vint edificacions lacustres amb forma de casa semblants a un palafit. Van evolucionar (segle XIX) de les antigues passarel·les que, per la poca fondària de les ribes de l'estany, es construïen per practicar la pesca.
Sembla que aquest matí els ànecs de coll verd no tenen massa interès en mullar-se les potes i la panxa. El sistema lacustre de Banyoles compta amb uns 250.000 anys d’antiguitat, però amb només 15.000 en el seu estat actual. En la formació dels inicis previs (fa 1 milió d’anys) l’aigua inundava bona part de les terres del nord i de l’oest de l’Estany, molts metres per damunt del nivell actual.
Seguim el passeig que ara ja duu el nom de Darder en honor de Francesc Darder i Llimona (1851–1918) va ser un veterinari i metge que va exercir la seva professió complementant-la amb l'afició per la història natural, el col·leccionisme i la taxidèrmia.
Des del passeig hi ha una bona vista de l’església romànica de Santa Maria de Porqueres. Ja sabem que l’aigua arriba carregada de sals minerals. Amb el pas dels anys dins de l’estany es forma una roca molt especial: el travertí. És de consistència variable i de gran porositat i, sovint, apareix amb laminacions horitzontals. A les vores de les sortides i desguassos de l’Estany es formen acumulacions de carbonats i es precipiten. Com que el carbonat de calci és el més comú, els seus cristalls s’incrusten en molses, troncs, pedres o fulles: es forma el travertí.
He fet un cinquè de volta de l’Estany i arribo al davant del rec Major. He caminat doncs 1,5 km i aquí giro a la dreta per endinsar-me a la ciutat. El rec Major és un dels cinc de la ciutat. El 1557 s’anomenava rec Major o de la Forca i és el més gran i el que porta més aigua.
Al rec Major hi ha una construcció en forma triangular curiosa que li diuen El Límit i del que hi ha constància des del 1832. Servia d’indicador per saber el nivell de l’aigua del llac i també podia evitar inundacions.
Una mica més enllà, seguint la vora del rec, arribem a Can Quim del Rec, on el flux d’aigua sembla sorgir de dins. Es tracta d’una masia del segle XVII. Cal donar una part de la volta al Camp de futbol Vell fins arribar a la bonica plaça Major, arbrada i amb cafeteries per fer un refresc.
Cal seguir voltant i anar a donar un cop d’ull al que queda de la muralla. Aquest és un tram notable de la muralla medieval al lloc conegut com Parc de la Muralla. Tota aquesta part correspon segurament als segles XIII i XIV. Hi ha dues glorietes situades una a cada extrem de la muralla que podrien ser de finals del XIX o principis del XX i són d'inspiració gòtica. També hi ha altres vestigis de muralla identificats en els carrers Sant Pere, Santa Maria i Canal.
Seguim a la placeta del Teatre i girem a l’esquerra pel carrer de l’Església. De seguida estem a Santa Maria de Turers. Segurament, el primer temple de Santa Maria de Turers hauria existit durant la segona meitat del segle X. Però de segur se sap que va ser edificada en temps de l'abat Benet i va néixer com a església filial de la de Sant Esteve del monestir benedictí. Ja es troba documentada el 1017 i es tractava d'una petita església d'estil romànic.
L'església de Santa Maria de Turers, des dels seus inicis, va ser promoguda pels prohoms banyolins en contraposició al poder religiós i feudal de l'abat del monestir de Sant Esteve. No va ser fins a la desaparició del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, a la dècada dels trenta del segle XIX, que l'església de Santa Maria dels Turers no va esdevenir oficialment església parroquial. Probablement d’aquest punt, sent una mica elevat, deriva el nom de Turers (“Turario”).
Després, pel carrer Nou, es va a la plaça del Monestir on hi ha aquest curiós monument dedicat als 50 anys del Centre Excursionista de Banyoles. La columna té, a cada una de les seves cares, tot de pedres, cada una obtinguda d’alguna de les muntanyes de Catalunya;
Al davant mateix hi ha la forta presència del monestir de Sant Esteve de Banyoles. El monestir de Sant Esteve, fundat l’any 812, és un dels cenobis benedictins més antics de Catalunya i l’origen de la ciutat de Banyoles. Va ser bastit al damunt d’un antic temple tardoromà, del qual encara es conserven vestigis al subsòl. La primera referència documental coneguda és un diploma del rei Lluís el Pietós de l’any 822, que atorgava immunitat al monestir i li confirmava la propietat de l’estany i de les seves aigües.
Al costat del monestir hi ha l’accés a l’Arxiu municipal i també al claustre, que es presenta totalment restaurat.
També podem veure un dels rètols explicatius dels Espais de Memòria, en aquest cas explica que el monestir, durant la Guerra Civil, va ser dedicat temporalment com a caserna militar i també, després, com a lloc pels refugiats. El gener de 1938 ja va començar a fer funcions d’hospital militar, dirigit pel Dr. Jimeno Vidal, tal com es detalla a l’interessant llibre “La xarxa hospitalària a Catalunya durat la Guerra Civil”, del doctor i historiador Carles Hervás i Puyal.
Ara toca anar desfent el camí i passem pel carrer Escrivanies, que rep aquest nom per estar-hi localitzades, fins al segle XIX, la notaria i les escrivanies públiques. Escriu Jaume Farriol a “Banyoles vora el llac” que cal remarcar l'actual casa Lavall, que durant els anys 1874 i 1875 va ésser residència del general carlí Savalls.
I arribem al Museu Darder, que convé visitar. És un dels més antics de les comarques gironines ja que es va inaugurar el 1916. Amb els anys va patir pocs canvis fins la seva remodelació total, iniciada el 2003. A més de les col·leccions d’història natural hi ha una part dedicada a explicar el fenomen hidrogeològic de la conca lacustre de l’Estany de Banyoles, un fet que s’havia intentat des de molt temps enrere.
De les diverses exposicions hi ha aquests diversos cranis humans. Durant uns anys va disposar del que es coneixia com “Negre de Banyoles”, un home de Botswana que fou cap de tribu. Sembla que el taxidermistes francesos Verraux, el van dissecar el 1830 per a enviar-lo a Europa. El 1916 va ser adquirit pel museu Darder de Banyoles, amb finalitats antropològiques. El cos va restar exposat al museu sense cap controvèrsia fins al 29 d'octubre de 1991, quan un metge d'origen haitià, resident a Cambrils, va iniciar una campanya de denúncia contra la situació del boiximà. Va ser enviat en un taüt a Botswana el 2007, on va ser soterrat.
La ruta ja va acabant i si es torna a passar per la Plaça Major per fer un refresc, podem veure actualment, en una façana, una pancarta: “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara o mai”. I es que els continus processos judicials contra els que van participar en el Procés del 1 d’octubre, la manca d’inversions, els condicionants a la llengua catalana, el dèficit fiscal i les declaracions de polítics i altres espanyols que semblen (a dir d’alguns articulistes) atiar la catalanofòbia, potser condueixen a un increment de l’independentisme. La web ‘diario16plus.com’ publicava fa un any un article amb el títol “cataluña-la-ultima-colonia-del-imperio-español”.
Un cop retornats en direcció a l’estany, hi arribem i la mirada sobre el llenç blau ens permet relaxar l’esperit.
Dins del llac, destaquen, en alguna raconada, plantes aquàtiques. Concretament aquest delicat nenúfar blanc (“Nymphaea alba”). Es troba a tota Europa i a parts d'Àfrica del Nord i el Mitjà Orient sempre en aigües dolces. Com alcaloides actius conté nupharina i nymphaeïna, que segons alguns es considera sedant i segons uns altres afrodisíaca, però atenció ja sabeu que aquesta informació que jo escric l’obtinc d’internet i per tant cal ser molt prudents, si no s’és un expert.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1521-banyoles-urbana-monestir-sant-esteve-santa-maria-de-turers-museu-darder-149476389
Crònica on es parla de Santa Maria de Porqueres: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/pla-de-l-estany/1288-1520-banyoles-les-estunes-la-puda-sta-maria-de-porqueres