(Maresme) Ruta el mes de gener de 2017; 12 km; +620 -620; 4 hores. Excursió del Grup Perú amb el següent itinerari: Argentona, camí de les fonts, Font del Camí, Font del Ferro, castell de Burriac, turó de l’Infern, Font Picant. Tipus de sortida: entre circular i lineal. Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Quan l’any 1480 les poblacions de la Baronia del Maresme s’alliberaven de la pressió feudal, Ferran V El Catòlic s’aplicava a resoldre els desordres de Castella i Lleó.
Els amics que vam anar al Machu Pichu ens hem trobat a Argentona per fer aquesta caminada. El Maresme fa de mal caminar a l’estiu, per la calor; ara és la bona època. Sortim des del costat de l’església de Sant Julià. L’església parroquial de Sant Julià, bastida entre 1515 i 1539, és un exemple de l’estil gòtic tardà, ja en un període de decadència d’aquest art. Va ser restaurada l’any 1897 per Puig i Cadafalch, que va afegir, a la capella del sagrament, nou gàrgoles d’estil gòtic.
Travessem l’eixample d’Argentona i comencem a veure el turó dalt del qual s’endevina la torre del castell.
Per poder trobar el punt de sortida del camí del castell ens cal donar la volta al torrent de la Pastanaga. Al costat del qual hi ha uns jardins amb pins on destaca, a tocar del mur que llinda amb el torrent, aquest templet modernista.
El primer nucli poblacional es formà a la cruïlla del camí de Granollers i el camí de Burriac. Se sap que la referència més antiga és la de l’església de Sant Martí, prop del riu d’Argentona, documentada el 878 (confirmada el 987 al monestir de Sant Cugat del Vallès) i que estava ja derruïda el 1315; en resten vestigis a la masia de Can Martí de la Pujada, al N de la població. L’eixample del segle XIX, amb motiu de l’aprofitament de les aigües minerals, comportà el creixement de la població cap a ponent.
Deixem les cases al darrera i aviat trobem la font del Camí. Fem dos revolts i prenem el camí de la dreta que va a les fonts i deixa la pista per la que anàvem. Entrem al torrent de Burriac.
Respecte de l’etimologia de Burriac, autors com Coromines consideren que es tracta d'un topònim àrab, que significa "petit pujol". El primer document escrit on es cita el topònim Burriac data del segle XIV .
Hi ha moltes fonts en aquest torrent: la de l’Esquirol, la de l’Esquirolet, la del Grup i finalment arribem a la font del Ferro.
Seguim torrent amunt, envoltat de vegetació. La població va passar a formar part dels dominis del veí castell de Sant Vicenç (dit després de Burriac). Primer van ser els Santvicenç i després, des del 1352, els Desbosc els qui van disposar del domini civil i criminal del castell i d’Argentona. Des de la fi de la guerra contra Joan II (que va ser una guerra civil interna entre el sobirà Joan i la Generalitat), el castell esdevingué centre d’una important baronia atorgada pel rei al seu fidel Pere Joan Ferrer, amb la jurisdicció sobre les poblacions i parròquies del voltant. Argentona intervingué activament en la resistència d’aquestes poblacions a suportar el jou feudal, fins que l’any 1480 obtingueren la revocació de la donació.
Quasi una hora després d’haver començat (3,7 km), arribem al collet de Burriac on hi ha una cruïlla de pistes.
Poca estona després ja estem als peus del castell de Buriac. Els substrat geològic explica la forma d'aquest turó. Tota aquesta part del Maresme és de naturalesa granítica, però els diferents complexos granítics generen erosió diferencial. El bloc que constitueix el cim de Burriac està composat per leucogranits, que són de naturalesa més dura que les granodiorites que l'envolten. L’erosió posterior ha fet la seva feina.
El castell té vàries plataformes i en la primera (el primer recinte) hi ha uns rètols d’informació. Aquest és un esquema del castell. Es tracta d'un recinte murat de planta irregular que s'adapta al terreny escarpat. El recinte inferior presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem. La part superior, o sobirana, era per la residència i comptava amb la torre mestra i altres dependències.
Recordem que Ferran V era fill de Joan II i la seva segona esposa, Juana Enríquez. Era germanastre del príncep de Viana, Carles. En aquell moment, Isabel I (la dona de Ferran i reina) era l’hereva dels regnes de Castella i de Lleó. Navarra tenia com a sobirà Francisco de Foix. El rei Ferran V disposava dels títols de sobirania dels varis regnes o estats de la Corona d’Aragó: rei d’Aragó, comte de Barcelona i per tant sobirà del Principat de Catalunya, rei de València, rei de Mallorca i rei de Sicília, tots entitats independents amb les seves Corts i sistema de govern (encara ara i des de la democràcia s’han reinstaurat tant la Generalitat de Catalunya com les que hi havia a València i a Mallorca.
El turó de Burriac és un magnífic mirador de la plana del Maresme i de Mataró. La riera d’Argentona havia estat el camí de comunicació natural amb les poblacions de la costa. La proximitat de Mataró, que era la segona ciutat de Catalunya al principi del XVIII, va afavorir el creixement d’Argentona.
Cal pujar al recinte superior per una escala. El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior; la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda.
Respecte del que dèiem al principi, respecte dels desordres a Castella, segons la història era difícil transitar per les terres castellanes sense ser segrestat o robat i els Reis Catòlics van tornar a activar l’antiga “Santa Hermandad” per transformar-la en una eina de govern. La creació de l’organisme va ser un cop dur per a la noblesa ja que els propis nobles eren en part responsables de la situació d’inseguretat i la nova “Hermandad”posava a disposició dels reis una força poderosa.
Per una finestra es veu la senyera a l’altre costat. També podem veure Argentona. L’origen etimològic de la vila d’Argentona, d’acord amb el recull de Assumpció Zapata del 1995, prové d’un topònim d’arrel cèltica amb la traducció literal de “turó de la gran font”, teoria mantinguda per August Le Flamanc i que avala Joan Coromines.
Baixem refent un tros de la pujada. Cal saber que al costat de la porta d’accés al recinte, a la dreta, hi ha un camí evident que baixa dret. Després fa un parell de curtes llaçades, però, segueix molt més vertical i cal fer servir les mans. Però el track de la ruta no va per aquest camí (o vam començar i ho vam deixar estar).
Més avall es troba aquest monòlit que conté la següent inscripció: “1480 – 1980 Vè Centenari de les municipalitats de la Baronia del Maresme”. Precisament el passat any 2016 la Generalitat va restaurar un pergamí, de quasi dos metres, de l’any 1485 que explica el procés que va viure el territori de la Baronia durant el segle XV.
Quan hem baixat seguim la pista que trobem cap a l’esquerra i més o menys, entre els quilòmetres 6 i 7 de l’excursió trobem aquesta creu. Aquí ens enfilem al Turó.
Des de la pujada puc fer aquesta fotografia del turó del castell de Burriac. El turó del castell està a 388 metres.
El camí puja més, però és molt fàcil i en pocs minuts s’arriba a dalt.
Estem arribant a 325 metres. Entre les roques s’endevina la mà humana en la forma de diversos forats. Alguns eren els que van fixar una de les forques del domini de Burriac. Les forques de la jurisdicció del castell de Burriac, han estat documentades des del segle XIV per Coral Cuadrada i es trobaven situades al puig del Montcabrer, al pujol d’en Bera, a un camp sobre el mar, al camp d’en Berenguer d’en Pou, també al costat del mar i la que estava plantada aquí dalt perquè tothom ho veiés des de lluny.
Ja som dalt del Turó de l’Infern.
Anem baixant i passem pel davant del Berenador de la Font Picant, un lloc per fer carn a la brasa i passar un bon dia amb amics o amb els nens.
La baixada es va fent tombant tot el turó de Burriac, fins que arribem un altre cop a Argentona. Els nombrosos boscos que cobreixen les muntanyes del terme són bàsicament de pins i alzines, els quals han ocupat progressivament moltes de les terres que fins ben entrat el segle XX havien ocupat vinyes i altres terres de conreu. L’agricultura ha disminuït força en els darrers anys i la que resta és molt intensiva: hortalisses i floricultura són els principals conreus actuals.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16160495