(Maresme) Ruta 1638 el 31/12/2024; 12 km; +400 -400; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Dosrius, Bosc Escultòric, Cova prehistòrica, Tomba funerària. Participants: Josep C, Josep Ma PG i Miquel G. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Dosrius està documentat des del 963.
Comencem a caminar des de l’aparcament a l’entrada del poble. Dosrius és un municipi del Maresme, al límit amb el Vallès Oriental, en plena Serralada Litoral a la capçalera de la riera d’Argentona, que pren en aquest sector el nom de riera de Dosrius.
Des de la cafeteria es veu l’edifici de la Casa de la vila i el campanar de l’església. Els Cartellà compraren el 1453, als Casserres, el domini directe i alodial del castell i la baronia de Dosrius i s’intitularen barons de Dosrius i Canyamars, i en aquesta mateixa època el llinatge es fusionà amb el de Sentmenat, que mantingué la jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim i que encara avui són propietaris de les restes del castell. Fèlix d'Oms i de Santa Pau en època de Felipe V (qui va maltractar Catalunya destruint les institucions i constitucions), va rebre el títol de “Grande de España” i actualment una descendent és la propietària: Ágatha Ruiz de la Prada y Sentmenat, que no crec que sigui gaire catalanista ja que la majoria dels que han estat a prop de l’oligarquia del poder, acostumats a tenir les oportunitat de l’estat, també acostumen a ser espanyolistes, però ves a saber.
Sortim en direcció sud, per pista que deixa a l’esquerra una canalització d’aigua. L'Aqüeducte Dosrius és una conducció que transportava aigua des de la localitat de Dosrius (Maresme) fins a Barcelona on arribava a uns dipòsits situats al Guinardó. Va entrar en funcionament al 1871 i va estar operatiu fins a mitjans del segle XX, quan el sistema va quedar obsolet.
Aviat estem als afores, envoltats de prats i natura i de la gran gebrada d’aquesta matinada que ha deixat un dia realment gèlid.
A mida que ens allunyem al darrera queda una bonica vista de l’església ben il·luminada pel sol de llevant.
La pista és ample i planera però aviat començarem a pujar. Ara estem a 140 metres d’altura però avui hem d’arribar fins a quasi 400. Ens va bé caminar ja que així entrem una mica en calor.
Ens endinsem al Bosc d’En Gavarra. Noms com aquest ens fan pensar en la sentència arbitral de Guadalupe (1486), que possibilitaria l'alliberament dels pagesos de remença i la consolidació del contracte emfitèutic, que establia un nou marc jurídic de possessió dels factors de producció i permetria l'inici d'una etapa de prosperitat al camp català que es materialitzaria en el sorgiment d'una poderosa aristocràcia pagesa. Una pagesia benestant que s'hauria format als darrers segles de l'Edat Mitjana gràcies l'assimilació de terres i masos abandonats i a la consolidació patrimonial que va impulsar la institució de l'hereu.
Aquest any amb les pluges sembla que s’han tornat a fer bolets. No en veiem gaires, però ara trobo, al costat, un bonic peu de rata (“Artomyces pyxidatus”). Són bolets ramificats en forma de corall, de textura carnosa, coriàcia, tenaç o gelatinosa, no cartilaginosa; anuals. Les seves característiques varien molt amb l’edat del bolet i la manipulació.
Atenció amb la varietat ‘peu de rata bord’ que té el tronc gruixut i la carn fràgil, i és de color de carn o rosa ataronjat, amb les puntes de les branques groguenques. Es fa en boscs caducifolis, en grups. No és comestible, i la seva ingestió té efectes purgants nocius.
Al costat de la ruta trobem una escultura de ferro. Un senyor que passa ens explica, em sembla entendre, que és en terreny de la institució CITA. Al costat un parell d’obres semblants més.
També al costat hi ha la Font de Sant Nicolau. La font s'alimenta amb l'aigua del sot de les Canals (o Canals d'en Rovira). Va ser construïda entre els anys 1945 i 1950 per Nicolau Guanyabens, antic propietari de casa de can Pol, situada a ponent.
Hem seguit per entre bosc i ja estem a 274 metres d’altura, quan ja veiem el rètol indicatiu del Bosc Escultòric d’Ernest Borràs i Berta Julivert. Ernest Borràs artista, músic i compositor català va néixer el 1928 i en els anys 80 es va establir a Dosrius. Va voler, amb la seva dona, fer del bosc que envoltava la seva casa un museu a l’aire lliure.
Ens hi endinsem i fem una volta interessant veient diverses demostracions que l’autor en diu Retaules. Se’ns atura un cotxe amb una parella, que ens semblen argentins, que diuen que són els propietaris d’aquest finca (potser deuen ser de les cases Can Salvi o Can Borràs) i ens expliquen que l’autor de les obres considerava el bosc com una catedral i per això moltes de les seves obres són “retaules”, com si es tractessin dels retaules d’altars en les capelles laterals. Aquesta primera foto que hi poso, segons el rètol, és el Retaule del Sol.
Aquesta altra foto és el Retaule Gregorià, amb cinc cares esculpides. Ernest i Berta, durant 30 anys van anar col·locant escultures de manera que hi ha una fusió entre l’art i la natura. L’Ernest deia que la natura l’inspirava.
Seguim caminant, fins al Retaule del Sermó”· Entre els materials que va utilitzar hi ha ferro, acer i llambordes i molt material reciclat.
I, entre altres, més endavant hi ha el Retaule del Vitrall. Nosaltres ens ho hem trobat tot molt bé, però realment crec que és molt necessari trucar i reservar una visita guiada per tal de poder gaudir de totes les escultures i entendre el seu sentit i significat. Ens ho reservem per un altre dia.
No segueixo incloent més fotografies, però trobo que és una magnífica manera de caminar per un bosc.
Quan ja sortim, més amunt de Can Barraquer, ens trobem a dues dones que van amb una quinzena de gossos. Sembla una excursió de gossos. Interpretem que deuen ser d’una “guarderia canina” i que els treuen a passejar.
La caminada ara s’allarga, passem pel punt més alt i comencem a baixar fins que arribem a la Riera de Can Rimbles, que seguim a trams, amb alguna, però breu, errada sense importància. Sembla que l’origen etimològic prové de la deformació de “Ribelles”.
Ara la nostra direcció és a ponent i el mas que veiem crec que deu ser el de Can Martorell. Consta que tant l'any 1632 com el 1897 ja existia una casa coneguda amb aquest topònim dins del veïnat de Dosrius. De fet, el cognom Martorell està present en bona part de la documentació consultada dels segles XVIII i XIX.
Arribem a la Cova de la Costa de Can Martorell. La Cova Sepulcral de la Costa de Can Martorell, o de la Vinya d’en Tit, és un espai d’enterrament col·lectiu de fa més de 4.000 anys, de l'època del Calcolític. La cambra funerària i el corredor eren excavats a la roca del vessant sud del turó i l’accés era per un vestíbul construït amb lloses de pedra clavades a terra i arrenglerades. Exteriorment, el sepulcre recordava l’aspecte que devien tenir els dòlmens, tot i que actualment la coberta no es conserva.
Una foto del cartell on s’hi veuen puntes de sagetes. Enmig dels enterraments també es varen localitzar fragments de ceràmica del tipus campaniforme, una petxina foradada (potser utilitzada com a penjoll), un possible pes de xarxa de pesca fet d’argila i dos molins manuals de pedra. Entre les restes òssies es varen localitzar fins a 68 puntes de fletxa de sílex, que confirmen un conflicte bèl·lic entre grups que va comportar la mort d’un volum important de la població.
Una altra amb un detall, no gaire clar, on s’endevinen ossos i alguna calavera de l’enterrament. La recerca arqueològica ha permès d’identificar entre 195 i 205 individus enterrats, d’ambdós sexes i de totes les edats, però majoritàriament adults (entre 20 i 40 anys), aparentment sans.
També hi ha un dibuix esquemàtic del que devia ser la cova sepulcral. El jaciment va ser descobert de manera fortuïta l’any 1994 i dos anys després la Secció Arqueològica del Museu de Mataró hi va portar a terme una excavació. Poques vegades s’ha localitzat un jaciment d’aquestes característiques en tan bon estat de conservació. La troballa i la recerca científica han convertit la Cova Sepulcral de la Costa de Can Martorell en un dels jaciments de referència del nostre país (‘dosrius.cat’).
Finalment tornem a ser a Dosrius i al davant tenim l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, esmentada d’ençà del 1304 i engrandida al segle XVI. És un ampli edifici d’estil gòtic (probablement del pas del romànic al gòtic) amb campanar de torre quadrada.
Una foto potser més clara del campanar. El terme de Dosrius és documentat des del 963, en que hi apareix amb la forma ‘Duorios’ el 990 i el 1017. El castell de Dosrius es repartí a mitjan segle XI les terres de l’efímer castell de Montalt amb el castell de Mataró i passà (1114) sota la jurisdicció del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres; n’era feudatària per aquest castell (que comprenia en les seves terres Canyamars, però no el Far) la família cognomenada Dosrius, que el 1277 passà per matrimoni als Cartellà.
He llegit que el 22 de desembre de 2020, es va debatre a l’ajuntament de Dosrius la moció presentada pels grups municipals de JxCAT, ERC i LAPAC-CUP, per declarar persona non grata al rei Felip VI de Borbó. Aprovada per l’Ajuntament Ple, en sessió realitzada el dia 22 de desembre de 2020, per majoria absoluta per 7 vots a favor. Cal recordar que hi van votar en contra els 4 membres del PSC.
Això em fa recordar que com deia el diari ‘elpuntavui.cat’: deu dels últims dotze presidents catalans han estat destituïts per l'Estat espanyol, exiliats, empresonats, executats o condemnats (a la foto, això queda clar). Molts catalans es senten humiliats per aquesta terrible realitat.
A veure, una pregunta: Si tu visquessis en un país on els ciutadans voten democràticament el seu president. Si aquest país, formés part d’un estat federal o d’un estat més gran. I si les autoritats d’aquest estat més gran del que formes part, sistemàticament s’ha dedicat a represaliar els presidents que el teu país ha triat en eleccions democràtiques, què pensaries de la salut democràtica (o autoritària) de l’estat al que pertany el teu país?
Si sent espanyol i Espanya formés part d’una Federació Europea amb un govern central (com és a Estats Units) i aquest govern central es dediqués a reprimir els presidents que haguessis votat democràticament ¿t’agradaria seguir formant part d’aquella Unió?
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1638-dosrius-bosc-escultoric-cova-prehistorica-tomba-funeraria-196631275
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/maresme/1031-pineda-de-mar-montpalau-ermita-de-sant-rafael-ermita-de-sant-jaume