(Click on the flag above to have the translation in your Language) (La Selva) Ruta 1282 el 16/11/2020; 11 km; +238 -238; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Lloret de Mar, L’Àngel, Mare de Déu de Gràcia, Sant Pere de Bosc, Santuari Vilar. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil. IBP: 36.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1694, els francesos van calar foc al monestir de Sant Pere del Bosc i els monjos van abandonar definitivament el lloc.
Es comença aquesta excursió al barri, a nord-oest de Lloret de Mar, on antigament hi havia el mas Ca La Mare No Ho Vol. Montse Xirgu, a “Quaderns de La Selva”, diu que l’origen del nom prové del fet que la noia de la casa festejava amb un xicot i un dia, en trobar-la molt trista i preguntar-li què li passava, aquesta va respondre: «És que la mare no ho vol, que vagi amb aquest xicot». D’aquí el ‘Ca la Mare no ho vol’. Però actualment el barri rep el nom de Condado de Jaruco.
De seguida el camí es torna una pista sorrenca. Estem en terra de sauló. Per les seves activitats filantròpiques, des de Lloret es va intercedir perquè Nicolau Font i Maig fos nomenat comte. Malgrat que ell s’hi va oposar, el poble el va anomenar “Comte del Jaruco”. Des de la urbanització Condado del Jaruco, antiga finca de l’indià, la pista enfila cap a Sant Pere del Bosc, el monestir que va reconvertir en habitatge.
Es coincideix amb el GR 92-2, però 100 metres més endavant s’agafa un corriol a la dreta que puja fort.
Al capdamunt de la pujada hi ha el gran monument de l’Àngel. Va ser erigit l’any 1903 per Nicolau Font i Maig. Aquest personatge era natural de Lloret de Mar i va tornar de Cuba, on havia fet una fortuna. Més endavant veurem el que va construir i en tornarem a parlar. Van ser els descendents de Nicolau Font els que van alçar, sobre el turó de Ses Pedres Lluïdores (nom donat a les pedres granítiques que afloren i brillen) el monument conegut per "L'Àngel"; un projecte dirigit per Enric Monserdà. L'Àngel comporta implícitament una doble dedicació: per una banda el monument està directament dedicat a la glòria de la Verge de Gràcia. Mentre que per l'altra és una exaltació directa de la figura del poeta Mossèn Jacint Verdaguer. En el cantó nord el protagonisme principal el té l'escut de Catalunya, coronat i amb inscripció que diu ‘Deo et Pro Patria’ i a sota l'escut la data de 1903.
Es baixa i es torna a la pista del GR. Uns metres més endavant hi ha dues cases, a dreta i esquerra, d’estil modernista, també de Nicolau Font i per tant també construïdes a finals del segle XIX o al començament del XX. Formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, però tot i amb això els depredadors que porten esprais de colors s’han dedicat a malbaratar-les. És trist veure com hi ha gent entre nosaltres amb tanta incultura, a més d’immadurs i amb problemes d’autoestima.
Observo que hi ha molts exemplars d’arboç. És un arbre curiós ja que junt amb els fruits verds, en mostra altres ben madurs però també encara flors. Els fruits es coneixen com cireres d’arboç o de pastor. Els fruits són molt diürètics, però cal esperar que siguin ben madurs per consumir-los.
Hi ha molts senyals i rètols indicadors; és una ruta sense pèrdua. Especialment els indicadors fan referència a Sant Pere del Bosc.
Estem també en territori surer i per tant hi ha moltes alzines sureres. Recordem que antigament era creença popular i molt estesa que la nit de sant Joan, al punt de tocar les dotze, alguns arbres prenien unes propietats miraculoses fins a l'extrem que podien guarir els infants herniats. Entre els arbres que esdevenien sanadors o miraculosos la nit de sant Joan hi havia el roure, l'alzina surera, la figuera i per la costa i Balears, el vímet.
A quasi 3 quilòmetres des de l’inici s’arriba a l’oratori de la Mare de Déu de Gràcia, una petita capella o oratori obra de Josep Puig i Cadafalch. Entre els anys 1880 i 1920 Lloret de Mar va viure un canvi radical que va transformar el municipi de dalt a baix. De ser un poble de pagesos i pescadors que es veien obligats a emigrar, va passar a ser una vila pròspera. Molts d’aquests lloretencs que varen emigrar a Amèrica a la recerca de fortuna eren els indians, que a Lloret de Mar eren anomenats ‘americanos’. Les fortunes que van acumular alguns d’aquests fills de Lloret de Mar es van traduir en millores en l’urbanisme, la sanitat, l’educació i el nivell de vida en general.
Just aquí s’ha passat el pont de la riera d’en Passapera. Aquest topònim podria provenir d’un mas documentat l’any 1320, propietat de ‘Petrus de Pera’, qui declarava ser home propi i sòlid de la pabordia de Novembre de la seu de Girona. Sembla lògic, doncs, que el cognom Passapera, ja documentat al segle XVIII, provingui de la contracció de “Pere sa Pera” (Informació d’Elvis Mallorquí, a Quaderns de La Selva).
La pista continua en direcció a ponent, ample i saulosa i s’arriba al quilòmetre 3,6 on hi ha aquesta magnífica creu modernista. La Creu de Terme de Sant Pere del Bosc era el penúltim esglaó d’una comitiva en format de Via Crucis o viaducte. Obria la processó Les Casetes de l'Àngel, seguides immediatament pe l’enorme Monument de l'Àngel. Posteriorment la comitiva feia una aturada a l'oratori de la Mare de Déu de Gràcia. A partir d'aquí ja venia el punt àlgid de la processó, amb la Creu de Terme i culminava al Santuari de Sant Pere del Bosc.
Poc més endavant hi ha la porta d’accés al recinte de Sant Pere del Bosc. Està obert i per tant s’hi pot passar. El conjunt patrimonial de Sant Pere del Bosc té mes de mil anys de història. Els seus orígens com a monestir benedictí daten de l’any 986 després d’un atac al convent de Blanes. Va ser llavors quan es va formar el que avui coneixem com a Sant Pere del Bosc.
Al davant es forma una gran plaça amb un monument a Nicolau Font i Maig. L’any 1694 els francesos invasors hi van calar foc i va provocar que, després d’haver-s’hi estat prop de 700 anys, els monjos decidissin marxar de Lloret i unir-se a la congregació de Sant Pere de Galligants. L’any 1759 es va reconstruir la capella, finançada per la confraria de pescadors de Lloret de Mar. L’any 1855, la monarquia espanyola (regnant Isabel II) es va apropiar dels bens de les comunitats religioses i les va posar en venda (se’n va dir desamortització, però queda clar que va ser un espoli). L’alcalde de Lloret va contactar amb Nicolau Font i Maig, que havia anat a viure de ben jove a Cuba en heretar la fortuna d’un seu oncle i aquest va acceptar fer-se càrrec dels diners que demanava la reina. En l’actualitat Sant Pere del Bosc, que continua en mans dels descendents de Nicolau Font i Maig, acull un restaurant i un hotel, inaugurats el 1981 i el 2011 respectivament.
Cal tornar a la pista per la qual caminàvem, mentre ens envolta el magnífic entorn. Hi destaca una gran palmera, símbol permanent en totes les cases dels que van tornar de Cuba. Per perspectiva històrica recordem que en sessió de les Corts de Catalunya, a Barcelona, l’any 1702, els catalans obtingueren de Felip V de Castella, que els fos permès d’enviar dos vaixells anuals a Amèrica (a través de Sevilla). També recordem que des de la conquesta de les terres de l’Amèrica del Sud, els drets d’explotació estava reservat als nadius de la Corona de Castella i Lleó per especial desig de la reina Isabel I, que n’era la reina (Ferran ‘El Catòlic’ no era rei de Castella). Les Corts a Barcelona van ser possibles ja que Catalunya comptava amb les seves Constitucions, les Corts i la Generalitat; compartia sobirà amb Castella i Lleó en la figura de Felipe V. Això vol dir que el rei va jurar les Constitucions catalanes i també pot suposar que quan va dictar el Decret de Nova Planta, el 1715, aquest faltava del dret jurídic ja que significava l’incompliment del jurament.
Més endavant en una cruïlla que hi ha al costat del turó de Sant Pere del Bosc, hi ha aquesta fita termenal que declara la partició dels termes entre Blanes i Lloret de Mar. Una dita antiga diu “Entre Blanes i Lloret no hi ha un pam de net”, tot fent referència a la rivalitat entre les dues viles. La pista de l’esquerra baixa cap a Blanes, però cal seguir per la dreta, endavant.
Pel camí, un exemple d’erosió de la pluja. Aquesta erosió del terreny de sauló es el que crea la sorra que forma part de les pistes i de tot el territori. El sauló és l'arena que resulta de la descomposició dels granits que es produeix dins l'àrea climàtica mediterrània. L'acció de les aigües carregades de gas carbònic converteix el feldespat en argila, la mica en productes ferruginosos i el quars en masses de sorra silícia.
Arribem al punt d’accés al santuari del Vilar, però una cadena barra el pas. Sembla que com que hi ha un restaurant i berenador al santuari i ara està tancat pel covid-19, doncs han tancat el pas. Per tant no m’hi puc apropar. Puc dir, però, que la primera notícia és de 1323, quan el Bisbe de Girona Pere de Rocabertí esmenta l'obligació del rector de Blanes a oficiar misses al Vilar durant les festivitats del lloc.
Des del Vilar toca desfer el camí de tornada per on s’ha vingut. Al final s’arriba un altre cop a la urbanització del Condado de Jaruco. Aquests terrenys formaven part de la gran finca de Nicolau Font i Maig i d’aquí ve que actualment rebi aquesta denominació. Recordem, però, que Jaruco és un municipi de la Província de Mayabeque, Cuba. Està situat a uns 30 km al sud-est de La Havana. Hi devia passar a prop quan el mes de gener vaig anar de l’Havana fins a Trinidad. Deixo un vincle a l’excursió que vam fer al sud.
Crònica excursió a Trinidad (Cuba): http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/cuba/840-cuba-05-trinidad-topes-de-collantes-sendero-caburni-vegas-grandes
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/lloret-de-mar-langel-mare-de-deu-de-gracia-sant-pere-de-bosc-santuari-vilar-60625901