(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Gironès) Ruta 1342 el 10/05/2021; 4 km; +30 -30; 2,5 hores. Visita al barri històric de Girona en un dels dies de “Temps de Flors”. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 785 Girona va suposar l’inici de la Marca Hispànica.
Un dilluns de maig m’he desplaçat a Girona per gaudir de jornades de Temps de Flors. No hi ha tanta gent com el cap de setmana, però m’ha coincidit un dia amb pluja al matí (he arribat quan ja ha parat) i un cel gris. Girona sempre és un destí magnífic per visitar i passar-hi un dia, però avui s’hi afegeix la festa anual de les flors.
El primer conjunt floral que trobo és el d’aquestes flors que semblen florir del damunt de la font. Duu el número 64 dels conjunts florals i ha estat realitzat per Jordi Albà i voluntaris del banc BBVA. Diu que s’inspira en la festa de l’arbre. És un homenatge a la natura i a la biodiversitat.
M’apropo al nucli antic i passo per aquest carrer amb tot de casetes temàtiques dissenyades per nens de diverses escoles de Girona. Parlem un mica de Girona i recordem que l’any 785, els gironins es van lliurar a Carlemany el qual suposava un reforç en front les escomeses dels sarraïns. Carlemany va crear el comtat de Girona, nucli inicial de la Marca Hispànica. Cent anys després, el 878, el comte Guifré I va unificar els comtats de Barcelona i de Girona i per tant es creava la base de la sobirania de Catalunya.
Pels carrers, a més dels conjunts florals, hi ha altres grups florals populars o pertanyents a alguna botiga o negoci. Però avui tenim poca llum, amb el cel tapat, per l’expectativa de color que un dia com aquest ens hauria d’oferir. Tot i amb això, espero que qui llegeixi aquesta crònica s’animi a venir l’any vinent. Ho gaudirà.
Arribo al Pont de Pedra que em permetrà passar a l’altra banda del riu Onyar. Hi ha una bonica vista de les cases a llevant del riu i per això és una de les fotografies més habituals.
A la cantonada amb la Rambla de la Llibertat, s’observa la filera discreta de garlandes amb flors o motius grocs. Suposo que el color es relaciona amb els polítics que Catalunya te empresonats i exiliats.
Efectivament la pancarta que s’observa parcialment fa referència als presos polítics. Diguem que Carles Puigdemont, que va ser el 130è president de la Generalitat de Catalunya; actualment exiliat a Bèlgica, va ser alcalde de Girona el 2011. És terrible pensar que hi ha polítics empresonats i exiliats que havien estat votats pels electors catalans. Això no passa en cap altre territori d’Espanya i també és molt trist recordar aquelles imatges de la gent i policies cantant allò de “a por ellos”, que ens fereix només recordar-ho pel que implica de menyspreu i odi.
Segueixo pel carrer Bonaventura Carreras Peralta. És agradable veure noms com el de Bonaventura Carreras, metge, nascut a Santiago de Cuba i que va arrelar a Girona on va ser, sense deixar la seva professió, primer tinent d’alcalde l’any 1891.
No segueixo cap ruta en concret. Aquesta festa d’exposició convida a caminar sense un rumb fix. Crida a caminar per intuïció, al descobriment. Les escales s’han recobert d’un blau que sembla representar un mar sobre el que uns velers naveguen. No només cal llegir el que diuen els seus autors, també cal imaginar el que la nostra sensibilitat ens diu a cada moment.
Un curiós muntatge que, aprofitant un racó sempre verd, hi ha afegit aquests columnes penjants.
Passo pel costat d’una pintura mural (graffiti urbà), amb unes mosques que segur que avui lliguen molt bé amb la profusió de flors. Sento un matrimoni gran que van comentant que aquest any no hi ha els patis interiors que altres anys són adornats amb conjunts florals. La pandèmia i les restriccions han arribat aquí.
Un petit jardinet, darrera d’un tancat, ens ofereix el que pensen els seus autors Lluc Vila i Albert Santaló. “La suspensió de l’aigua”: el moviment de l’aigua és la representació més exacta de com l’instant és passat i futur alhora. Potser hi podem afegir, que el futur sempre és incert i quan hi arribem ja no es repetirà.
Un conjunt artístic al mur. Dues senyores grans s’ho estan mirant i una li diu a l’altra “és tot molt maco, però ho veig trist”. Potser sí que els mesos de confinaments han conduit a uns espais florals impregnats d’una certa tristor o desconsol; o potser és la mirada del passejant que ho veu darrera el tel transparent de la recança. Pel carrer de baix, el de les Ballesteries, el seu nom ens parlaria de la Girona medieval. A partir del 1182, la ciutat va ser la primera de Catalunya a disposar d'una rudimentària organització municipal. El 1285 va tenir un paper de primer ordre en l'enfrontament de Pere II de Catalunya i Aragó amb el papa i la casa d'Anjou de França, el qual després de sotmetre Girona a un setge rigorós, la va haver d'abandonar i retornar derrotats més enllà del Pirineu, a causa de les batalles perdudes de Les Formigues i la pèrdua de la línia d’aprovisionament per mar.
Aquest blau vibrant sembla animar-nos després del quadre del mur que les senyores veien trist.
Passo al costat d’un cub que, segons els seus autors professors i alumnes de l’Escola d’Arts d’Olot, conté l’essència de la primavera a l’interior. És l’espai sagrat que preserva el cicle anual de la seva existència.
Els carrers del nucli històric estan format dins l’antiga muralla que envoltava el turó i per tant els carrers tenen escales o són costeruts. Qualsevol racó o espai és vàlid per posar-hi una creació floral.
Vista de la plaça dels Jurats i també del magnífic monestir de Sant Pere de Galligants. Els Jurats de Girona va ser el màxim òrgan de govern local de la ciutat de Girona des de l’any 1284 a 1716. Va ser el resultat d’implantar a Girona els grans eixos de la independència política de la ciutat a partir de l'anomenat Privilegi de Prohensal, un privilegi pel qual es fundava el govern urbà, les finances locals i els usatges de la ciutat. Per a la seva configuració es va seguir el model de la ciutat de Barcelona, que ja gaudia d'aquesta autonomia.
Un detall, silueta i flors. El temps de flors, aquí, també és un món d’idees i de creativitat. Per cert, aquell 1284 estava en marxa la croada contra la Corona catalanoaragonesa dictada pel papa Marti IV, seguint interessos del rei franc. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes. Pere el Gran va haver de lluitar contra el poderós exèrcit croat únicament amb les tropes catalanes i valencianes, sense poder comptar amb la noblesa del Regne d'Aragó, que va abstenir-se de participar en el conflicte.
Segueixo una mica més amunt, la fresca del dia és agradable i els murs parlem d’història. Per perspectiva històrica, recordem que hi havia altres nacions o països a la península. A Navarra regnava Juana I, de la Casa de Champagne; a Castella ho feia Alfonso X, que també era de rei de Lleó i que tenia prou problemes amb part de la noblesa que s’hi rebel·lava i sovint passaven a les files enemigues.
He tornat enrere i passo pel davant de la catedral, amb la seva escala profusament florida on també hi ha plantada una porta vermella a l’estil dels “torii” japonesos. Les portes “torii” es relacionen amb la fortuna i els bons negocis. Per cert una de les visites imprescindibles al Japó és la del Fuchimi Inarii Taisha, per on es pot fer una passejada per un camí amb més de 10.000 torii.
Aquesta obra floral fa que m’hi apropi amb precaució. És la número 40 i les seves autores li han posat com a títol “Maternitat invisible”. El cartell parla de la mort quan s’espera la vida. Ja anem acabant i podem ara recordar que el govern local de Girona (els Jurats), va quedar liquidat pel Decret de Nova Planta de Felipe V, que també liquidava les constitucions i totes les altres institucions catalanes; després que abans havia jurat respectar-les. Miquel Manubens diu (veure article a ‘eltemps.cat’) “l'any 1714 va suposar un abans i un després en la història de Catalunya; la derrota de Barcelona va comportar la pèrdua de les llibertats i institucions que havien regit el Principat des de l'Edat Mitjana; no podem parlar de nou país en el cas d'un dels països més vells d'Europa, ja que teníem un vell Estat constitucional”. Ell proposa exigir la devolució dels drets històrics, en canvi de reclamar un referèndum.
Per aquests carrers, on ja estem al call jueu, em sorprèn aquest mural que ofereix la il·lusió de veure a través de la paret un interior que potser ja no existeix. En aquest moment penso en George Edward Moore, el gran filòsof, que proposava (veure “Defensa del sentit comú”) que algú, com jo ara, potser no esta veient aquest graffiti ja que podria estar somiant-ho. Com puc saber si el veig o només somnio que el veig?
L'antic barri jueu, el Call, es trobava al mig de diversos sectors ben diferenciats del que avui és Barri Vell de Girona. Ara camino per l’oriental, l'actual zona monumental, eclesiàstica: el Palau Episcopal, la Catedral i l'inici de l'accés al Passeig Arqueològic per darrera els absis.
Ja vaig tornant avall i deixo alguns treballs com aquesta combinació de plantes, flors i poemes; una bona manera d’acabar aquesta crònica urbana.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/girona-temps-de-flors-ruta-urbana-ruta-historica-72815331