(Les Garrigues) Ruta 1633 el 13/12/2024; 6 km; +84 -84; 2 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Tarrés, església de Santa Maria, ermita Santa Creu Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’origen del poble de Tarrés és del llunyà 1149.
Començo a caminar des de l’àrea camper del poble. Una àrea perfecte i tranquil·la. Un exemple per molts altres pobles. Tarrés és un poble de la comarca de les Garrigues situat a la zona de contacte amb la Conca de Barberà. El terme, amb una extensió de 13,2 km2, és una continuació de la serra del Tallat i la serra de Vilobí, aquesta orografia accidentada conforma un terreny ple de desnivells, encara que suaus.
Entro de seguida al poble. Es veu molt ben endreçat i mantingut. Fa goig. Durant el període romà, pel terme hi passava la via Augusta que unia Lleida i Tarragona, pel mateix motiu es troben restes romanes properes a aquesta important via de comunicació.
Pel que fa a la història, cal situar-nos a l'any 1149, quan el Ramon Berenguer IV va conquerir aquestes terres i les va donar a Ramon de Boixadors, que en va ser el primer senyor.
A l’esquerra deixo una font, de l’any 1992, que parla de l’arribada de l’aigua a diversos pobles de Les Garrigues.
Passo pel costat de l’església de Santa Maria Assumpta. està documentada des de la fi del segle XI i va dependre, inicialment, del bisbat de Vic fins que, a mitjan segle XII, va passar a l'arquebisbat de Tarragona. La seva primera església devia ser la capella del castell. Posteriorment, es va construir una església gòtica. El temple actual va ser construït entre 1793 i 1799.
Els porxos de Cal Magre, mereixen una fotografia. La bonica façana porxada és del 1809.
I també l’actual Casa de la Vila, antiga Casa del Comú, que data del segle XVII. Els noms esmentats (Casa de la Vila i Casa del Comú) sempre havien estat els històrics i propis de Catalunya (quan érem independents), però la guerra de Felipe V que va dominar la nostra terra va comportar, entre altres desgràcies, que aquests llocs històrics passessin a dir-se “ajuntaments” per seguir la tradició de Castella on així és com es deien: “ayuntamiento de regidores”. Personalment, crec que s’hauria de recuperar la denominació històrica de la nació catalana, com fan a Tarrés, i abolir el nom d’ajuntament.
Al costat, una placa diu: “1 d’octubre de 2017. Als que van fer possible i van participar al referèndum d’autodeterminació. La llibertat i la democràcia són dos dels pilars de la nació catalana. Tarrés, 1 d’octubre de 2018”.
Deixo els carrers i pujo fins a prop de la carretera on, en un punt alt, hi ha el dipòsit d’aigua corrent pels vilatans.
Des d’aquí dalt i entre les boires d’aquest dia que es va obrint, hi ha una vista màgica de la vila.
Ara començo la volta que em portarà a l’ermita de la Santa Creu. Tot deixant aquest ametller que amb el magnífic color, viu, del troncs i les branques sembla il·luminar-me el camí.
A l’extrem oest del poble. A tocar de la carretera, hi ha l’accés normal i per tant la creu de terme i el gran rètol amb el nom. Aquesta creu de terme es troba al peu d'un camí avui secundari, però que antigament era el camí ral.
Des del costat de la creu de terme puc fer aquesta altra fotografia. El poble restà sota el domini del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet fins ben entrat el segle XIX. Precisament fou en aquest segle que el municipi arribà al màxim de població sobrepassant els 350 habitants. La fil·loxera serà el fre definitiu a la puixança econòmica del poble i des d'aleshores fins ara la població ha anat disminuint progressivament.
Traspaso la carretera i pujo amunt per una pista còmoda. Els estrats que es poden veure per arreu mostren una estructura de calcàries i de conglomerats, amb els corresponents origen diferents: del mar i dels rius.
I deixo a la meva esquerra el que havia estat la vella bassa d’aigua.
La pista segueix a ponent i pel vessant sud (esquerra) del que al poble coneixem com la Costa de Morers. La pista ofereix unes magnífiques i resistents murades de pedra seca, sovint ban fetes amb grans blocs treballats.
He fet uns 2,5 quilòmetres (una hora si compto que m’he entretingut molt pel poble) i trobo una cruïlla que em fa girar a l’esquerra. Un pal indicador, que mostra el pas del temps, ens explica les direccions, però també que ja fa anys que es van preocupar per senyalitzar aquests camins rurals.
Arribo a una construcció. És una petita bassa coneguda com Bassa de la Creu del Tarressà. Aquesta bassa, de poca fondària, donava servei al conreu de vinyes que encara es veuen. És evident que el propietari havia de sulfatar els ceps i pe això li calia aigua. Aquesta bassa docs era útil per aquesta funció.
Més endavant, les poques restes de l’antic hostal de Tarrés queden a la nostra esquerra i avui ningú diria que aquí hi havia un hostal. Per aquí passava el camí ral, era el pas natural per superar el coll de Tarrés, venint de Vimbodí i l’hostal de Tarrés era al peu mateix del camí.
Una llegenda explica que els enginyers que havien de fer la nova carretera van anar a dinar a l’hostal amb l’idea que els hi convidarien, però l’hostaler no hi va estar d’acord. Així que els enginyers van fer posar la nova carretera més apartada de l’hostal, la qual cosa va suposar la pèrdua de clientela i finalment el tancament definitiu.
És una caminada curta però molt agradable. Aviat arribem a la Pallissa del Ton. Al centre del que devia haver estat l’era, hi ha una font de les característiques de la Ciutat Comtal. Doncs bé, va ser donada el 1978 per l’Ajuntament de Barcelona, sent alcalde Josep Maria Socias Humbert.
Al davant de la pallissa hi trobem la curiosa construcció de l’ermita de la Santa Creu. L'ermita es va construir l'any 1977 aprofitant una antiga pallissa, a la qual pertany la porta, formada per una gran llinda monolítica i brancals de pedra ben escairada. El frontis original es va enlairar formant un rectangle sobrealçat en relació amb la teulada, amb un petit forat on hi ha la campana. La nau, adossada a aquest frontis i adaptada al desnivell, està feta amb pedra irregular, tret dels marcs de les obertures. Una part de la nau està adaptada com a habitatge de l'ermità.
Un cop he menjat una fruita i gaudit de l’entorn tan tranquil, segueixo la pista que m’ha de portar un altre copo al poble. Pel camí hi ha una gran bassa actual, en les aigües de la qual s’hi reflecteixen les cases de la vila.
Ara acabaré també l’excursió a l’àrea camper. Penso que qui té una moto, pensa en els llocs d’aparcament per a motos, qui te un cotxe pensa en llocs per a cotxes i qui té una furgoneta o una camper pensa en llocs per a furgonetes o per a campers. Però i un alcalde? Que en què ha de pensar un alcalde? Doncs crec que un alcalde lògic hauria de pensar com tots aquests que he esmentat, tingui el tipus de vehicle que ell personalment tingui. Felicitats a l’alcalde de Tarrés, pel seu bon criteri.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1633-tarres-esglesia-santa-maria-assumpta-vall-de-vinaixa-ermita-santa-creu-195755753
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garrigues/736-la-pobla-de-cervoles-sant-miquel-de-la-tosca-serra-de-penya-alta
Comentaris
Al lloc que diu "en les aigües... " jo posaria "on".