(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Garraf) Ruta 1424 el 1/06/2022; 14 km; +410 -410; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Polígon Mas Alba, coll de la Fita, mas Quadrell, Vallcarca, ermita de la Trinitat, Creu de Sant Isidre, Descans El Gafarró. Participants: Vinyet, Candela, Pepa I, Miquel A, Anna P, Santi, Lluis R, Dolors dC, Joana, Toni, Hanny, Assumpta, Esteve, Rosa Ma, Joan B i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada.
FA ANYS: L’any 1924 es va construir el port de Vallcarca.
Comencem a caminar des del Coll de la Fita. Ens hem agrupat dues colles, la del Dimecres nostra i la del company Joan Batet. Un comentari d’entrada: m’he equivocat i hauria estat millor fer-la en sentit antihorari, ja que al final hem tingut un sol potent (de les 12 a les 13:30) des de l’ermita fins al final, amb ombres insuficients. Recomano en qualsevol època fer-la en l’altre sentit (però en ple estiu, evitar-la).
Seguim la pista que va en direcció nord-est i per la qual, al final, s’arribaria a Plana Novella.
Pel camí trobem dos antics forns de calç, el més gran és el segon. Els orígens de la utilització de la calç per a la construcció els trobem en època antiga. No va ser fins a l'època moderna i contemporània que aquesta activitat va adquirir una certa importància, com ho demostra la presència de forns de calç per bona part del territori català. Aquest material era molt emprat en l'arquitectura tradicional, especialment en l'arrebossat de les façanes. El procés productiu començava a les pedreres de roca calcària, un material molt abundant a la zona del Garraf (‘patrimonicultural.diba.cat’).
Es pot pujar fins al dalt, per un costat (aneu en compte amb els nens) i es veu tot l’interior. La pedra era transportada en carros fins al forn, que solien emplaçar-se al marge del camí, per tal de facilitar la seva omplerta. La pedra hi era col·locada de forma precisa i seguia un llarg procés de combustió que donava com a resultat la calç.
Hem seguit endavant dos quilòmetres per girar a la dreta la pista que va al Mas Quadrell. Mas que trobem un quilòmetre més endavant, en un acusat revolt. Les vinyes centenàries del Mas Quadrell es troben al bell mig del massís de Garraf. Els seus vins i caves s'elaboren de manera artesanal i natural i els caps de setmana s’hi pot fer un tast.
Aquí ja comencem una llarga baixada, en pendent suau, que s’orienta a sud cap a la riera de Vallcarca, que només porta aigua en moments de fortes pluges. La pedra calcària és la que compon gairebé la totalitat del massís, la qual, en contacte amb l'aigua i l'aire, ha proporcionat, per fenòmens de dissolució, la formació dels processos anomenats càrstics: és a dir, coves, avencs, dolines i rasclers. Per això, també, les pluges tendeixen a filtrar-se dins la muntanya des d’on l’aigua que s’acumula es va desplaçant a mar per emissaris subterranis, tret d’algunes poques rieres com és el cas de Vallcarca.
Quan ja hem baixat 3 quilòmetres més, arribem a una altura sobre el mar de 38 metres. Estem a tocar de les instal·lacions (que ens queden ocultes) de la cimentera de Vallcarca. Vallcarca havia comptat, antigament, amb les cases d’una colònia de treballadors de la fàbrica de ciment Fradera (1903) i de les pedreres veïnes. El port es va construïr l'any 1924 per donar sortida als materials de la fàbrica de ciment. EIs vaixells mercants que ancoraven al port portaven ciment a les Illes Balears i també a molts llocs de la costa de la Península. A la segona meitat del segle XX molts joves de la colònia de treballadors de Vallcarca van negar-se a treballar en les condicions de semiesclavatge i contaminació que havien acceptat les generacions precedents (‘poblesabandonats.cat’). Actualment, l'empresa Uniland és la concessionària del port de Vallcarca. L'estació del tren es va tancar definitivament l'any 1994 i les antigues residències dels treballadors estan abandonades.
A l’esquerra alguns murs de construccions abandonades i mostres del que s’anomena art urbà. Per cert, donat que hem parlat del tren puc esmentar que ja el 2008 un article a ‘forotrenes.com’ denunciava “Cal ser objectius i veure que la xarxa ferroviària de Catalunya... és la mateixa que van construir MZA i Nord allà pels anys 20 del segle passat. Sense parlar que les màquines 440 que circulen per alguns trams amb carrils anteriors al 1950...” Jo he estat uns dies a Galícia i m’he quedat sobtat en veure els trens moderns que hi circulen, a Catalunya tot és vell. Recomano als catalans que viatgin per Espanya en tren i comparin amb la ferralla que tenim a Catalunya. Algú dubta perquè els catalans volem la independència?
Després de passar per sota de l’autopista, la nostra ruta coincideix amb el GR-92 i es transforma en sender pedregós que s’enfila dret, a l’ombra dels pins, en direcció a l’ermita de la Trinitat.
La calor i l’esforç ens fan suar. Quasi dalt del tot ja es veuen els murs de la construcció de l’ermita.
El primer és anar a la glorieta que hi ha sobre mar i que, als quatre vents, ens ajudarà a recuperar l’aire. Revisant la història trobo que l’any 1924 (quan es va construir el port), es va consolidar el Cop d’Estat (setembre de 1923) del Capità General de Catalunya Miguel Primo de Rivera. Va tenir com a conseqüència la instauració de la dictadura gràcies sobretot al fet que el rei Alfons XIII ho va acceptar. Després el 1924 es va fundar Unión Patriótica (amb el lema: por España y por el Rey) com a partit únic, un cop prohibits tots els altres. Un partit nacional catòlic conservador de dretes que va caracteritzar alguns dels trets de l’extrema dreta espanyola. Així doncs, per a la constitució del partit únic del règim el dictador va recórrer a una formació política en gestació que venia del món catòlic antiliberal i antidemocràtic no carlí, més concretament el vinculat a l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes que encapçalava Ángel Herrera Oria.(‘wikipedia.com’).
Ja tenim al davant l’ermita de la Trinitat, l’origen cal buscar-lo en algun ermità que hauria escollit aquest lloc desert i feréstec per dedicar-se a la pregària i la penitència. Consta que durant els segles XVII i XVIII l’ermita prestà bon servei als habitants de Sitges, alertant del perill de les naus pirates que aterrien les costes.
És el lloc per fer-nos una foto de grup, aprofitant que hi ha altre visitants i que algú ens la pot fer. L’ermita té una façana molt original en forma de porxada, realitzada amb pedra “corcada” del país. Dins la porxada hi ha la font del Remei amb una imatge d’aquesta marededéu.
El conjunt d’edificacions està molt ben cuidat. Un cop dins de l’ermita (no hi podem entrar perquè ara està tancada), a mà esquerra es venera la imatge de l’Ecce Homo, coneguda popularment pel Sant Crist del Mal de Cap, pel fet que hom l’invoca contra aquesta malaltia i els devots s’emporten una agulla de cap de les que hi ha en un coixinet i n’hi deixen una altra.
Després de descansar una mica seguim més amunt fins a les antenes i a les vistes de Sitges des d’aquest mirador. Cal saber, com escriu el cronista de Sitges, el bon amic Joan Yll, que una enquesta revela que Sitges es troba entre les cinc ciutats més cares de la península. El preu de l’habitatge va agafat de la mà de ciutats com Zarautz, Barcelona, Donosti i Eivissa.
Ara ens toca seguir una pista que s’orienta a nord i sobre la qual cau un sol de justícia. Si abans era la Trinitat, això deu ser el Purgatori.
Hem fet uns dos quilòmetres més i ens hem desviat de la pista, a l’esquerra, per pujar a la Creu de Sant Isidre per un camí molt costerut. És dalt el Puig d'en Boronet, un turó de 315 m. Al cim es dreça la Creu de Sant Isidre, bastida entre 1953 i 1955 per un grup de membres de l'Agrupació Excursionista de Sitges "Amunt". El monument, de vuit metres d'alçada, té una base de tres graons, sobre els que s'alça un tronc cònic rematat per una creu, tot en pedra. L'escultura està decorada amb l'escut de l'Agrupació Excursionista i vuit terracotes, dues de grans (representant el Sant Crist i la Mare de Déu del Vinyet), i sis de menors (Sant Llorenç i Sant Isidre, noms de cims veïns, Sant Bernat de Menthon, patró dels excursionistes, Sant Bartomeu i Santa Tecla, patrons de Sitges, i Sant Sebastià, nom molt vinculat a aquesta població).
A mi m’ha agafat una forta calorada i m’assec a una curiosa trona a beure una mica i refrescar-me. Però no soc l’únic que està suant. Mentre estic escrivint aquesta crònica surt la noticia (‘ccma.cat`): Desenes de joves han fet aquest matí una acció de protesta a l'estació d'Arc de Triomf de Barcelona per denunciar la situació "greu" al servei de Rodalies, operat per Renfe; "Si Madrid no paga, no paguem". I és que les noticies de retards, accidents, anul·lacions... és realment un desastre.
Després ens toca una llarga i dreta baixada per la Serra del Gafarró.
Per la baixada arribem al Descans del Gafarró, un indret del que en tenen cura els Amics del Gafarró, de Sitges. Una estona més de forta baixada, amb molta pedra irregular, incòmoda i sotmesa al sol potent i arribarem al coll on hem deixat al matí les cotxes.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sitges-coll-de-la-fita-vallcarca-ermita-de-la-trinitat-creu-sant-isidre-104410010
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garraf/1007-can-grau-puig-de-la-mola-puig-escampador-puig-morer