(Barcelonès) Ruta 1625 el 25/11/2024; 2,5 km; +26 -26; 1,5 hores. Volta urbana pel cementiri de Montjuic de Barcelona, amb algunes tombes destacades com Bonnemaison, Guimerà, Rusiñol o Malagrida... i alguna d’estil egipci. Participants: Toni, Biel i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El cementiri de Montjuic es va obrir el 1883.
Avui he proposat una volta curta i tranquil·la, de descobriment, al cementiri de Montjuic. El cementiri de Montjuïc va ser inaugurat l'any 1883 per l'alcalde de Barcelona, Francesc de Paula Rius i Taulet. El projecte del cementiri formava part del programa de millores que aquest alcalde va emprendre per engrandir la ciutat, les quals van desembocar en l'Exposició Universal de 1888.
Comencem a caminar des del davant del Museu de Carrosses Fúnebres, l’única col·lecció de carrosses fúnebres d’Europa. Potser val afegir que com a innovació, al cementiri es reservà uns espais perquè poguessin ser enterrats aquells que tinguessin altres confessions religioses, com ara protestants o jueus.
La visita a un cementiri és sempre una experiència molt personal. Caminar pel cementiri de Montjuïc és, a més, un passeig per una ciutat en miniatura, la ciutat dels morts i el silenci. Encimbellat a la muntanya davant del mar, aquesta necròpoli de Barcelona conserva obres d’arquitectura funerària de gran valor, especialment si considerem que es va construir en els moments de gran creació arquitectònica (amb el modernisme).
Comencem per la Via Santa Eulàlia i només en veure la filera de tombes excavades a la roca, ja ens fa pensar que estem en un cementiri especial. Serà un caminar irregular, buscant, observant, llegint... un descobriment pas a pas.
Tenim al davant del panteó Batlló i Batlló, un panteó arc cova construït el 1889 per a la segona generació d'una de les famílies més reconegudes dins la indústria tèxtil del moment. El projecte va ser obra de l'arquitecte Josep Vilaseca, conegut per molts perquè és l'autor de l'Arc de Triomf per a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888.
El panteó és un monument en pedra de Montjuïc situat al replà de l'escala i excavat a la roca, com els hipogeus egipcis. Hi van intervenir els escultors Manuel Fuxà a la façana, realitzant els dos grans àngels, i Enric Clarasó a l'interior, a la cambra funerària.
Les al·lusions a l'art egipci són moltes, una evidència del procés de colonització del Pròxim Orient que també s'estava duent a terme en aquella època. Amb els dos àngels perfectament abillats, portadors d'una creu alada al tocat, es forma un conjunt molt unitari, i no gaire comú al cementiri. A la web ‘cementiris.ajuntament.barcelona.cat’, hi ha descrita una ruta específica titulada “L’antic Egipte al cementiri”; jo la faig servir per algunes dades que escric en aquesta crònica.
Aquesta tomba no sé de qui és, però veig que va ser obra de Franzi Hermanos, taller marbrista amb nombroses obres funeràries. Presenta una clara intenció egipcizant.
L'antic Egipte ens remet a unes creences sobre la reencarnació i l'eternitat equiparables a l'esperança en la resurrecció dels cristians, i precisament aquesta coincidència ontològica en la concepció de la vida i de la mort tindrà la seva plasmació en un signe benefactor com és el disc solar alat.
Tenim aquí la tomba d’una dona extraordinària: Francesca Bonnemaison, pedagoga, escriptora i promotora de l'educació femenina popular catalana. Va ser la mecenes i creadora de la Biblioteca Popular de la Dona el 1909. Casada amb Narcís Verdaguer, entre 1894 i 1898 el matrimoni va publicar a La Veu de Catalunya, setmanari catalanista que havia fundat Narcís. Amb la proclamació de la República s'implicà en la vida política participant, el 1931, en les campanyes a favor del vot femení.
A l'esclat de la Guerra Civil es refugià a Territret, a Montreux, Suïssa, on va restar durant tot el conflicte, i no retornà a Barcelona fins al 1941. Des d'aleshores i fins a la seva mort es desvinculà de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, ocupat per la Diputació de Barcelona, en absència seva, i transformat en un centre de la Falange Española (partit d’ideologia feixista), central en les polítiques de Franco. Algunes informacions les he obtingut també de ‘wikipedia’.
Pugem unes escales. La tomba d’Angel Guimerà és una de les senzilles, però d’un gran valor històric. Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), fill de pare català i mare canària, va ser dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a l'acabament del segle XIX.
Aquí tenim una planta opiàcia. A Egipte, l’opi era utilitzat com a anestèsic i els arqueòlegs han tret a la llum un recipient amb la forma del capoll de la planta datada a l’Imperi Nou (segles XVI-XIII aC). Hi ha evidències de cultiu en abundància en època del faraó Akhenaton (segle XIV aC). Cal esmentar també que els metges grecs creien que la planta era d’origen diví i se li donava diversos noms prou eloqüents. Molien la planta sencera i n’utilitzaven l’extracte. Heràclides de Tàrent, metge personal del mateix Filip II de Macedònia (pare d’Alexandre el Gran), en defensava obertament l’ús com a calmant (‘historiesdeuropa.cat’).
Topem ara amb un panteó modernista molt interessant. De la família de Mariano Regordosa, va ser dirigit per Francesc Berenguer, el 1895. L’escultura és de Joan Vives. Ocupa un gran espai flanquejat per uns grans canelobres de ferro forjat, de quasi 4 m d'alçada i unes cadenes del mateix material que s'amarren als extrems. El sarcòfag, situat a bona alçada, està esculpit amb relleus de putti i les inicials de la família. I al front, un àngel amb un llibre a les mans i en actitud extàtica. Marià Regordosa va ser propietari d'una important empresa de filats de cotó al Pont de Vilomara.
Ara tenim una obra de l'any 1886, de caràcter monumental amb una marcada influència de l'art egipci. Consta d'una capella presidida per un gran medalló amb el rostre de Crist coronat d'espines. Damunt la capella s'alça un obelisc, estriat i decorat amb medallons de bronze, que fa de pedestal de l'escultura: una figura femenina que alça una creu a la seva mà dreta, obra de l'escultor Josep Reynés. Els Bonaplata van ser una gran nissaga d'industrials tèxtils durant vàries generacions.
La fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, també coneguda com El Vapor, era situada al carrer dels Tallers del Raval de Barcelona, i marcà l'inici de la industrialització moderna a Catalunya amb les màquines de filar i els telers mecànics de fosa, a més de les tècniques metal·lúrgiques per a construir-les i reparar-les. També fou la primera a l'estat espanyol en fer servir la màquina de vapor com a força motriu. Potser afegir, també, que Salvador Bonaplata, en concret, va ser un dels fundadors de La Maquinista Terrestre y Marítima, l'any 1855.
L'interès d'aquesta sepultura radica en l'àngel esculpit per Clarasó, amic íntim de Santiago Rusiñol, l'any 1893. La figura té les ales desplegades i està assegut a la roca, amb una expressió serena i reflexiva. Però parlem de Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona 1861 – Aranjuez 1931): nascut en el si d'una família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu, on eren propietaris de la colònia tèxtil Rusiñol, també coneguda com a Can Ramissa, va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d'un extens nombre d'articles, el situa com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps. Però, afegeixo, Santiago Rusiñol està enterrat en un altre sepultura, on avui no hi hem arribat.
El panteó De La Riva, és obra realitzada per Gallissà l'any 1894, després de guanyar el concurs que la família havia convocat a tal efecte i tenia la novetat d'haver posat un ascensor per descendir a la cripta!
El conjunt és un destacat templet de planta octogonal profusament ornamentat dins els paràmetres neogòtics. L'escultura va ser realitzada per Eusebi Arnau, en la part figurativa, i pels germans Juyol en l'ornamental. Els forjats van anar a càrrec d'Esteve Andorrà i els repussats de Francesc Tiestos. A la base del monument hi veiem la presència de quatre mussols.
Panteó monumental que transmet una idea de poder i de domini, creant una base massissa i compacte que s'enlaira mitjançant un obelisc coronat amb l'escultura d'una figura femenina, vestida a la manera clàssica, que assenyala el cel i que representa la Religió, obra d'Eduard B. Alentorn. Quatre àligues, que semblen començar a alçar el vol, la protegeixen. Va ser projectat l'any 1910 i enllestit el 1914.
L'olotí Manuel Malagrida Fontanet va ser un important empresari tabaquer que, després d'enriquir-se a l'argentina va instal·lar-se a Barcelona, on va fer construir-se un edifici modernista al Passeig de Gràcia, 27. A partir de 1916 va impulsar l'eixample urbà d'Olot (l'Eixample Malagrida). Va morir l'any 1946.
Com deia al principi, anem sense rumb concret, al descobriment... i és que hi ha molt per descobrir. Resulta interessant la sorpresa, la troballa, allò inesperat. Ens fem una foto els tres “investigadors”.
Projectat l'any 1902 i enllestit el 1906, aquest panteó és un remarcable exemple de capella funerària neogòtica, d'estil semblant a moltes d'altres situades ben a prop. La referència al gòtic florit es fa evident a la portada ogival, als pinacles, als dossers que protegeixen les imatges femenines i al destacat cimbori que corona una creu de bronze. Les escultures femenines són obra de Josep Reynés, d'un accentuat realisme que l'allunya del simbolisme modernista.
Josep Gener Batet va néixer a l'Arboç l'any 1831 i amb 13 anys va ser enviat a Cuba on en pocs anys va convertir-se en un important empresari tabaquer. L'any 1861 es va casar amb Francisca Seycher de León, rica criolla nascuda a Lousiana. Va tornar enriquit a Catalunya i es va fer construir un gran palau al seu poble natal (1873). Va morir a Barcelona l'any 1900 i va ser la seva dona qui va promoure la construcció del panteó.
Un àngel majestuós davant un sarcòfag presideix el panteó de l'indià Baltasar Fortuño Ferrús, originari de Benissanet (Ribera d'Ebre), que va exercir de metge cirurgià a Puerto Rico des del 1850. Quan va tornar d'Amèrica va encarregar a l'arquitecte Ubaldo Iranzo el projecte funerari en col·laboració del reconegut escultor Josep Campeny el 1902. L’àngel custòdia el sarcòfag que es troba darrere seu i vetlla l'ànima del difunt. Porta una llarga túnica de tall clàssic i mostra uns braços musculosos. També flexiona lleugerament la cama esquerra, cosa que, mitjançant la caiguda dels plecs de la roba, confereix a la figura ritme i moviment. Tot i que no mostra cap expressió de consol, dirigeix la mirada cap al cel per complir la missió d'àngel que guia les ànimes. Sosté amb la mà esquerra un pom de flors i fulles d'adormidera que simbolitzen el somni etern, mentre que amb l'altra mà subjecta el palmell, considerat universalment símbol de la victòria i d'immortalitat.
Seguim caminant, pel camí ens deixem moltes obres d’art... certament és un cementiri inabastable.
Sabíeu que hi ha una piràmide dins del cementiri de Montjuïc? Doncs ara ja ho sabeu. Pertany a una dona, la Pilar Soler. L'estil neoegipci va gaudir de gran predicament en l'escultura funerària de finals del XIX i són nombroses les sepultures i panteons de Montjuïc on hi podem veure la seva empremta. Però és en aquest panteó on es materialitza d'una forma més clara. És una recreació idealitzada de les piràmides d'Egipte, feta amb grans carreus de pedra de Montjuïc. Com a motius decoratius veiem un disc solar alat amb dues serps i un fris amb elements geomètrics que ens remet també a l'arquitectura egípcia.
És molt interessant perquè les piràmides en teoria havien de contenir l'essència del faraó per tota l'eternitat. Eren grans construccions consagrades a la recerca de la immortalitat. I complien amb el seu objectiu en realitat, pensant que aquestes enormes tombes van ser construïdes per a faraons que van viure fa més de 4500 anys i encara en parlem.
Aquesta piràmide va ser construïda per a Pilar Soler. Per més que busquem, no vam poder trobar qui era, però aquí n'estic parlant.
A la tomba, trobem la representació del Sol Alat i també les flors de nenúfars. Afegim que l'origen del sol alat es troba a l'Antic Egipte. El primer sol alat conegut es troba al taüt de la reina Heteferes I, mare de Keops i esposa de Sneferu, de la dinastia IV (segle XXVII aC) Aquesta forma, en aquest cas de disc solar alat, està col·locat a dalt del cartutx se Sneferu amb l'ala dreta sobre el nom d'Horus, del rei i la fórmula de protecció "La protecció de la vida està al voltant d'ell per sempre" sota el ala esquerra.
Acabem aquesta volta fent referència a Can Tunis. El barri es trobava sobre terres pantanoses dessecades i recuperades per a l'agricultura entre 1711-1809 per la família Antúnez, propietària dels terrenys. Aquest fet i una incipient industrialització a partir de la segona meitat del segle XVIII (Fàbrica dels Ossos, Shell, Arsenal, el Vidriol, etc.) configuraren la barriada.
L'escriptor Paco Candel, que descriuria abastament el fenomen de la immigració, hi arribà en aquells anys, els anys de la dictadura de Primo de Rivera. La forta industrialització de la zona, la creació de colònies per als obrers i de barris de barraques, canvià la fesomia de la zona i van marxar els pagesos i els pescadors. Durant la Guerra Civil del 1936, la barriada patí molt els bombardejos i s'anà despoblant. L'estiu del 2004 se’n van enderrocar les darreres cases i la barriada ha quedat absorbida per les infraestructures industrials i portuàries.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1625-barcelona-urbana-cementiri-de-montjuic-192965719
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/1304-1541-barcelona-montjuic-boscos-i-historia
Comentaris