(Barcelonès) Ruta 1569 el 18/4/2024; 6,5 km; +78 -78; 3 hores. Visita al nucli del modernisme a Barcelona. Tipus de sortida: circular; Dificultat: molt fàcil, ruta urbana.
 |
 |
FA ANYS: Nucli del modernisme a Catalunya. Passeig de Gràcia.
Començo a caminar a la Plaça de la Universitat. Em dirigeixo al Passeig de Gràcia. Potser he de començar reproduint el que explica ‘barcelonapaseodegracia.com’: de bon començament, els aristòcrates i burgesos van triar el passeig de Gràcia per construir els seus palauets. I és que ja coneixien l´espai, doncs allà hi anaven a passejar i divertir-se. Abans del Pla Cerdà s´hi van obrir espais verds (Prado Catalán, Camps Elisis, Jardí de la Nimfa, Criadero, Tívoli, Español...) farcits de restaurants i teatres. Aquests últims, això sí, de fusta, davant la possibilitat de ser enderrocats per ordre ministerial. No en va hi havia, aquells temps, una llei militar que prohibia construir extramurs de la ciutat, a una distància corresponent al tret d´una bala de canó. O el que és el mateix, 1250 metres.
La llei dels 1250 metres provenia del Borbó Felipe V i l’objectiu era poder bombardejar còmodament la ciutat de Barcelona quan convingués. A alguna altra ciutat d’Espanya ho va ordenar aquell monarca de negre record?
Giro pel darrera de la Universitat. Vull recordar que el patrimoni modernista ha fet del Passeig de Gràcies un dels carrers d’Europa de cita ineludible. Inclòs a tots els programes turístics internacionals, avui en dia, fer-se un lloc al passeig de Gràcia és una fita per la que lluiten les marques comercials més prestigioses del món. Una tasca no gens fàcil donada la competència i la significació que per a elles té comptar amb un punt de venda en aquest carrer barceloní.
Pel carrer Enrique Granados hi ha varies cases de la mateixa època del modernisme, aquestes potser més senzilles però que ens ajuden a parlar una mica d’alguns trets del modernisme. El modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del XIX i principi del XX, es van esmerçar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d'unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920.
Tot i això, el modernisme català no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art Nouveau o Modern Style; encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tot Europa (el Modernisme), a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix en el modernisme probablement més desenvolupat. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país i recuperar el sentit catalanista, que la pressió i les prohibicions centralistes espanyoles des de mitjans del segle XVIII havien colpejat brutalment.
He girat fins a la cruïlla d’Enric Granados amb Diputació. Fa uns anys l’alcaldessa de Barcelona va fer aquesta cruïlla. Ha quedat molt agradable, l´únic inconvenient és que va també tallar molts altres carrers, a altres llocs, fent de la ciutat un trencaclosques pels conductors.
Paso pel davant de la casa Fargas, situada al número 47 de la Rambla de Catalunya. Realitzada l'any 1904 per encàrrec del doctor Miquel A. Fargas a l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia. Es va construir amb una línia afrancesada i molt més continguda que altres projectes anteriors de Sagnier.
Es pot veure una placa a la façana on aclareix que «En aquesta casa va néixer, va viure i va morir Ramon Trias Fargas (1922-1989) economista i polític que va ser diputat i senador, regidor de l'ajuntament de Barcelona i conseller de la Generalitat de Catalunya».
Deixo a un costat, al carrer Aragó, la Fundació Tàpies que com sabeu és un museu de Barcelona creat per l'artista Antoni Tàpies per promoure l'art modern i contemporani a Catalunya. Segueixo endavant al meu objectiu principal: el modernisme; tot recordant que és un element que defineix molt bé l’esperit creador i innovador d’una ciutat com Barcelona i d’una nació com és Catalunya.
He pujat pel Passeig de Gràcia i ja soc al davant del número 41. Al davant tinc la Casa Amatller. Els propis barcelonins d’aquell temps van batejar tota aquesta illa de cases com la Poma de la Discòrdia, doncs els seus propietaris competien per veure qui la feia més grossa. El resultat no pot ser més espectacular. Qui va obrir via fou l´empresari xocolater Antoni Amatller. Va contractar a Puig i Cadafalch, qui engegaria una reforma de tal calat que, en veure el resultat, qualsevol imagina les típiques construccions dels Països Baixos.
Foto de l’interior de la Casa Amatller. El visitant no pot evitar quedar-se sorprès de la profusió d’art i detalls. No és estrany que el comissari de les exposicions de l’Olimpiada Cultural del 1992 declarés aquesta part central de l’Eixample com “El Quadrat d’Or”, nom que és el títol del llibre d’Albert Garcia Espuche, publicat el 1990.
Un detall d’una llum de paret. Una de les magnífiques característiques del modernisme és que qualsevol element útil, a més havia de ser bell, artístic. Actualment qualsevol llum serveix per fer llum i res més.
El concepte de qualitat artística és ben visible en qualsevol aspecte, com en el cas d’aquesta magnífica escala, en tots els seus detalls. El passamà d’una escala ha de ser útil per seguretat, però també pot ser un detall d’admirable sensibilitat artística.
El temps s’escorre entre els dits mentre la vista s’atura en milers de petits detalls, com els d’aquest balcó extraordinari de la casa Amatller. Quin gust tan exquisit.
Just al costat, tenim la Casa Batlló (al número 43). L´empresari tèxtil Josep Batlló va demanar una reforma de l´immoble del costat, en aquest cas a l´Antoni Gaudí. La imaginació de l´arquitecte i l´originalitat del seu ajudant Josep Maria Jujol van fer la resta. La façana, una de les més fotografiades del món, ens explica la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya. Si dediquem un temps a observar-la, podrem trobar el drac, la llança i la rosa.
La Unesco l’ha declarat Patrimoni de la Humanitat. Com sempre al davant és sempre plena de turistes, fent fotografies o també fent cua per visitar-la.
La tercera en discòrdia és la Casa Lleó Morera, al número 35. Els desperfectes que va patir el templet de la terrassa durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) van ser reparats a finals del segle XX per Òscar Tusquets, amb l´objectiu de tornar-lo al seu estat original. Diuen que la Casa Lleó Morera és un Palau de la Música a escala familiar. I si el Palau és considerat com l'edifici més modernista del món per la seva exuberància decorativa, l'esplendor artístic d'aquesta casa és també inqüestionable. Ambdues obres van ser construïdes pel genial arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
Un petit drac ajuda a decorar i embellir uns dels arcs de la façana. L'esforç creador d'un nombre considerable d'artistes i artesans que treballaven en estreta col·laboració sota la direcció de l'arquitecte, va donar com a resultat un conjunt de sorprenent qualitat. Hi van aportar el seu talent creatiu, entre altres, els escultors Eusebi Arnau i Alfons Jujol, els vitrallers Rigalt i Granell, i els mosaïcistes Mario Maragliano i Lluís Bru.
Aquesta és una foto d’un fragment del portal d’accés a la casa Lleó Morera. Les visites guiades a l'edifici permeten conèixer tots els secrets d'aquesta obra mestra del modernisme. Jo no hi entro avui, això quedarà per un dia que coordini un parell de visites concretes.
Passo a l’altra banda del Passeig de Gràcia. Allà hi trobo un treball més senzill, eclèctic i apartat del modernisme, en la Casa Olano (també de l’empresa Elcano), però que té la curiositat de la placa que hi ha a la façana, la qual diu: “En aquest edifici, durant la Guerra Civil de 1936-1939, va radicar la delegació d’Euzkadi a Catalunya, que tant va contribuir a les relacions de fraterna amistat entre ambos països i que va dur a terme una meritíssima tasca humanitària. Els governs d’Euzkadi i Catalunya dediquen aquest memorial als bascos i catalans que van fer possible la realització d’aquella comesa. 25 de novembre del 1983”.
Segueixo amunt i he de destacar que fins i tot en les cases més senzilles, no tan famoses, no tan belles, els “artistes” constructors menys famosos inclouen petits elements modernistes, com el cas d’aquests motius florals a la porta de la casa al número 48.
Més amunt, al número 68 hi ha l’hotel Majestic. És un edifici en estil neoclàssic francès. Però en parlo perquè l'empresari italià Ércole Cacciani el va inaugurar el 1918, anomenant-lo Majestic Hotel Anglaterra, dins de l'anomenat eix del quadrat d'or barceloní, on els arquitectes més famosos del moment rivalitzaven entre si per construir la millor edificació.
En els seus més de cent anys d'història ha allotjat personatges de gran renom: Hemingway, Picasso, Lorca, Machado, estrelles com Claudia Schiffer, Sharon Stone, Belmondo i Catherine Deneuve, mandataris com Jacques Chirac o el Dalai Lama. Actualment és propietat d’un grup familiar.
Al número 66 hi ha la Casa Vídua de Marfà, al xamfrà del Passeig de Gràcia amb el carrer València. Va ser projectat el 1901 per l'arquitecte Manuel Comas i Thos i enllestit el 1905. Es tracta d’un edifici d'estil historicista que combina elements procedents de la tradició constructiva romànica i gòtica. Per tant no és modernista però destaca precisament perquè representa el record dels estils constructors de segles passats i que estan representats en palaus del barri gòtic de la capital.
Després arribo a la Pedrera, com s’anomena a la Casa Milà, un dels edificis emblemàtics de Barcelona. És un edifici modernista obra d'Antoni Gaudí, que es troba al Passeig de Gràcia, 92. Una anècdota és que Gaudí va anar molt més enllà de l'estimació pressupostària prevista i, a més, l'edifici excedia el volum màxim permès a part de les golfes i el terrat, i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del passeig de Gràcia. Això va costar una multa de 100.000 pessetes. L'octubre del 1911, els Milà s'instal·laren al pis principal.
Es tracta d’un edifici amb molta història. El juliol del 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els Milà estaven de vacances a Blanes. Alguns locals de la planta baixa de la Pedrera varen ser col·lectivitzats pel PSUC i els Milà van fugir a la zona franquista, abandonant casa seva després de salvar algunes obres d'art. Durant bona part de la guerra, Joan Comorera, secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat es va instal·lar al principal. L'any 1937, Comorera va patir un atemptat sense conseqüències a la porta de la Pedrera i es va construir un refugi al soterrani per a protegir-se dels bombardeigs. Quan varen entrar les tropes franquistes a la ciutat, els Comorera varen haver de fugir i els Milà varen retornar a casa seva (‘wikipedia’).
El 24 de juliol del 1969, la Pedrera va ser declarada monument historicoartístic, i el 1984 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. L'Ajuntament de Barcelona va intentar llogar el pis noble per a instal·lar l'oficina de la candidatura olímpica per als Jocs Olímpics de 1992, però finalment, el dia abans de Nadal del 1986, la Caixa de Catalunya la va adquirir per 900 milions de pessetes. A partir d’aquell moment es va posar en marxa un pla de restauració i rehabilitació.
Actualment, és la seu del centre cultural de la Fundació Catalunya-La Pedrera, on es pot visitar el terrat, amb les xemeneies i els badalots; les golfes, amb els seus arcs parabòlics de maó on s'ubica l'Espai Gaudí, un centre d'interpretació de l'obra completa de l'arquitecte, el seu context històric i cultural, els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva arquitectura; el vestíbul amb els dos celoberts; el pis principal, on es fan exposicions temporals, i el soterrani, antic aparcament dels carruatges, on hi ha l'auditori.
Per tot al Passeig de Gràcia, ens hi estaríem hores mirant i buscant detalls en qualsevol edifici, Detalls, com aquest cas, en els detalls escultòrics d’un balcó.
També convé observar els famosos bancs del passeig. N’hi ha més de trenta i són un element determinant del mobiliari urbà del famós passeig. Realitzats el 1906 per l'arquitecte municipal d'aquell moment, Pere Falqués i Urpí, han esdevingut una de les seves obres més conegudes. No és cert que haguessin estat dissenyats per Gaudí. Van ser restaurats els anys 80 i és molt habitual veure-hi turistes (i no turistes) fent-se una fotografia en un dels bancs.
En el modernisme trobem obres d´Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner o Enric Sagnier. Aquest mostrari arquitectònic de primer ordre no convencia a tothom. Se´l va titllar de massa recarregat i artificiós... com sempre el pensament conservador és un fre per l’evolució de l’humanitat.
Un altre detall molt interessant: els fanals de llum. Recordem però que a Barcelona va ser el 24 de juny de 1826 quan es van instal·lar els primers fanals de gas (‘lavanguardia.com’); però això va ser abans de la instal·lació dels fanals de llum que formen part dels famosos bancs dels que hem parlar fa pocs moments. Per cert, Barcelona va ser la primera ciutat de la península on s’hi va instal·lar un fanal de llum de gas. El primer fanal encara es pot veure a la paret de la Llotja de Mar. Londres va ser la primera del món, el 1812.
A dalt de tot del passeig hi ha la cruïlla amb l’avinguda Diagonal, nom que rep del fet de ser precisament una “diagonal” que travessa tot el gran Eixample de la ciutat. Aquí és forma una plaça (però només pel transit), amb un monòlit al centre. Ha rebut diverses denominacions com Pi i Maragall, de la Victòria (franquista) o de Juan Carlos I, però la gent li ha dit la Plaça del Cinc d’Oros o bé la Plaça del Llapis.
La història és que el 1915 es va decidir aixecar-hi un monument dedicat a Francesc Pi i Margall, president de la I República Espanyola. El 1917 es va suspendre l’acord, per la dictadura de Primo de Rivera. Finalment, el 1936, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va inaugurar un conjunt format per una escultura dedicada a la República, l’obelisc i un medalló dedicat a Pi i Margall. Però, clar després de la Guerra Civil, Franco va fer retirar els elements identificatius i es van substituir una al·legoria de la Victòria amb l’escut franquista. Amb l’arribada de la democràcia, només queda l’obelisc, sense que tingui cap dedicació específica.
Cal donar la volta i girar avall. A l’altra vorera hi ha el Palau Robert. D’arquitectura neoclàssica, el Palau Robert el van construir del 1898 al 1903 els arquitectes Henri Grandpierre i Joan Martorell, amb un estil poc relacionat amb el modernisme de l’època que s’estenia per tot l’Eixample. Propietat de la Generalitat de Catalunya des de finals dels 80, funciona com a centre cultural i inclou, a més, un centre d’informació turística.
El palau té un ampli espai enjardinat a l’interior, que val la pena passar i seure una estona per descansar.
Després baixo passeig avall i torno a ser a la Casa Amatller on avui s’hi presenta una experiència audiovisual sobre Sorolla. La reserva que tinc és per aquesta hora després del viatge pel modernisme que acabo de fer.
A l’interior hi ha projeccions audiovisuals de quadres famosos de Sorolla. Recordem, potser, que Joaquim Sorolla i Bastida va ser un pintor nascut a València el 1863. Els seus treballs, un total de més de 2.200 obres catalogades, mostren retrats, paisatges i monuments de temàtica social i històrica, caracteritzades per la capacitat de captar la personalitat i essència dels retratats i els paisatges sota la llum del sol. La seua obra (diuen a ‘wikiloc’) ha estat erròniament catalogada per alguns d'estil impressionista, però en realitat el seu estil es defineix millor com a “luminista”. És considerat un dels pintors més importants de la pintura de la península de finals del segle XIX i principis del XX.
També hi ha una sala immersiva amb projeccions en 360 graus d’aspectes i pintures diferents de l’artista. També hi ha una altra sala amb ulleres per seguir una projecció de realitat virtual. Força interessant.
Després segueixo baixant i passo pel davant d’altres cases i palaus modernistes. Només hi deixo un parell de fotos, com aquesta del Palau Malagrida, de Joaquim Codina Matalí, al número 27. Destaca la decoració escultòrica que presideix el pas d'entrada, obra de l'escultor Pere Ricart i Marés, que representa l'àguila pirenaica i el còndor andí, elements que simbolitzen els dos països, Espanya i Argentina, que foren determinants en el desenvolupament industrial i econòmic del promotor, Manuel Malagrida.
Al número 24 del Passeig hi ha l’arabitzant casa de Pere Llibre. Construït l'any 1872, anys abans de l'arribada del Modernisme, però potser precursor. Va ser projectat, juntament amb la desapareguda casa Vilomara, pel mestre d'obres Domènec Balet. Tot l'aparell ornamental de la façana s'inspira en l'arquitectura islàmica, des dels arcs lobulats de ferradura fins al dibuix de l'esgrafiat o el disseny de les baranes de ferro. Balet començava a trencar motlles i abandonar l’immobilisme dels estils conservadors.
Finalment arribo a la Plaça de Catalunya. A la cantonada, al número 2 del Passeig de Gràcia, hi ha aquesta joia d’estil neogòtic; és la Casa Pascual i Pons. En realitat són dos edificis pertanyents a les famílies homònimes. Es van construir entre els anys 1890 i 1891 i crida l’atenció la seva façana amb les dues torres diferents, una en cada cantonada. Mentre una és de disseny semicircular, l’altra és de caràcter poligonal.
Per concloure aquest viatge pel modernisme pel Passeig de Gràcia, deixo aquesta foto que he fet del llibre “El Quadrat d’Or” que he esmentat. És una foto de Bragulí, amb un tramvia i un autobús a la Plaça de Catalunya el 1906.
Aquí s’acaba aquesta ruta que feia temps volia caminar amb tranquil·litat. Una més de les diverses caminades urbanes que he fet per Barcelona, una ciutat amb tanta història que mai no acabaries de caminar-hi i investigar. Si vols fer la ruta, et desitjo que la gaudeixis. Per cert trobareu més informació a la web que indico més a baix.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1569-barcelona-ruta-urbana-passeig-de-gracia-ruta-modernista-172007777
Aquí, una altra crònica anterior per la ciutat: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/584-barcelona-ruta-urbana-barri-de-gracia