(Baix Empordà) Ruta 1636 el 28/12/2024; 4 km; +7 -7; 1,5 hores. Visita cultural i històrica del poble. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: En un precepte de l’any 878 és citat el lloc anomenat Palatii Murorum; l’inici de Palau Sator.
Arribo de bon matí a Palau Sator, on es pot aparcar just abans d’entrar en un ample aparcament al costat de l’església que va ser construïda extramurs. Palau és una població que manté l’antic aspecte feudal; al centre, a l’interior del recinte emmurallat medieval, en la part més alta del puig, s’alça la torre del castell.
Un convenient mapa orientatiu per organitzar la visita d’un poble de curt recorregut a peu però molt interessant pel que fa a història i cultura.
Una creu gòtica, no gaire alta, destaca al davant de l’església. Podríem pensar que és una creu funerària, ja que està situada en el que havia estat el cementiri, però es troba a la dreta de l'església de Sant Pere i està classificada com una creu de terme. Situada damunt d'un pòdium de construcció moderna, és ben visible.
L’església de Sant Pere de Palau-Sator és d’un romànic senzill i agradable, humà, honest, assequible... lluny dels posteriors estils exuberants del gòtic, o de l’afectat i aparatós barroc o del rococó. Els comtes Ramon Borrell i Ermessenda l’any 944 feren donació a la seu de Girona de la Torre de Palau i l’església de Sant Pere que havien posseït Oliba i el seu germà Sunifred, i que aleshores tenia Sunyer; donaven, a més, uns alous situats a la parròquia de Sant Feliu de Boada. Aquest document, copiat al Cartoral de Carlemany de la catedral de Girona, demostra que des de feia un cert temps ja existien la torre i l’església de Palau-sator.
Al cementiri hi queda una làpida, la de Sebastià Pous Saguer, traspassat el 12 de juny de 1815. Tot un testimoni d’un cementiri totalment desaparegut.
L’estil magnífic del romànic brilla en una façana lliure d’artificis i ens diu que l’important no és a fora, sinó a l’interior: el lloc sagrat, de serenor i reflexió. L’església romànica ha sofert diferents modificacions en èpoques posteriors, com l’afegitó de capelles laterals i sagristies i d’una obra de fortificació sobre els murs. L’any 1939 fou destruït el retaule major barroc, que datava de l’any 1707, i altre mobiliari. Posteriorment, foren renovats els arrebossats i l’encalcinat de l’interior del temple.
Cent passes més i ja soc al centre mateix. La vista és molt agraïda: el pou i font al mig, la torre a l’esquerra i els murs de les cases construïdes amb blocs escairats de color daurat del to de la mel. En un precepte de l’any 878 és citat el lloc anomenat Palatii Murorum. L’any 904 el bisbe de Girona Servus-Dei donà les dècimes i primícies de la villa Palatio Maurore a les esglésies de Santa Maria de La Bisbal, Sant Joan de Salelles i Sant Miquel de Cruïlles, en consagrar-les.
El Pou és un element molt destacat. Hi ha una font de pou artesià restaurada. Forma una curiosa estructura, gairebé semiesfèrica, feta amb maçoneria de pedra i amb una obertura que permet veure l'interior de la volta, just damunt de la pica.
Més a la dreta, la Torre de les Hores. El poble de Palau-sator conserva bona part dels murs i torres de l'antiga muralla medieval. Actualment, el seu traçat es pot resseguir gairebé en la seva integritat. El recinte clos tenia dues portes; aquesta és la porta sud, sota la Torre de les Hores, del segle XIV. Em fa l’efecte que l’etimologia del nom del poble prové d’aquesta torre: Palau de Sa Torre, després de Satorra i finalment Sator. El nom actual ja consta des del 1338.
Sent la torre de les hores, no hi pot faltar el rellotge de Sol. Els rellotges ens parlem del temps. Així que anem per exemple uns 400 anys enrere (‘palau-sator.cat’): a la plaça pública de Palau assistim a una cerimònia especial. És l’1 de gener de 1606 i com cada 1 de gener els homes de Palau, els capa de casa, estan a punt de triar els càrrecs municipals, els càrrecs del consell o de la universitat. Al centre del grup hi ha un infant de 5 anys d’edat que treu rodalins de fusta, amb un paper a dins, de set bosses diferents. Al paper que hi ha a dins el rodalí figura el nom d’una persona i així, un a un, es van elegint els càrrecs.
Entro pel bonic Portal de la muralla, per enfilar el carrer estret que s’hi endinsa i que antigament devia ser l’element de seguretat. Amb l’acte públic que esmentava fa un moment, quedaven escollits els càrrecs, que ho serien només per 1 any. Hi havia 2 jurats, 10 persones pel consell estret, i 12 més pel consell general i en la seva elecció sempre es buscava un equilibri entre Palau (la vila) i els altres quatre nuclis que sempre s’esmentaven per aquest ordre: Fontclara, Boada, Sant Feliu i Pantaleu.
Cases senzilles per carrers amables.
Antiga casa de la Vila, o casa consistorial. No hem d’oblidar mai que el terme ”ajuntament” va ser obligat (contra el nostre “casa de la vila”) després de la destrucció de les institucions i constitucions catalanes pel maleït Felipe V. Crec que hauríem d’eliminar el nom d’”ajuntament” i recuperar el terme “casa de la vila”.
Bloc travesser superior amb la data: 1702. He pensat en el significat dels anys i puc dir que l’any 1702 era també el 1114 islàmic, el 4398 xinès, el 5462 hebreu, el 4803 l’hindú Kali Yuga, el 1080 persa, el 1152 armeni i el 1952 rúnic.
Balcons i terrasses, prop de l’antiga casa de la vila. Cal afegir que l’elecció dels càrrecs es feia a la plaça pública, algunes vegades es concreta “davant el portal principal”. Les reunions es feien sempre allà. Normalment el consell es reunia els diumenges al matí, sortint de missa primera, el moment més fàcil perquè la gent que en formava part es trobés. Les reunions es feien sempre al carrer, perquè en èpoques reculades la casa de la vila no tenia local propi.
Un llum que reprodueix els medievals on s’hi posaven les teies. I a què es dedicaven els del govern municipal? A poca cosa: al dia a dia, a resoldre els problemes que anaven apareixent, la gestió dels béns comunals... Els càrrecs només duraven 1 any i s’entrava a formar part del Consell no per portar a terme un programa o aconseguir uns objectius, sinó només per atendre les necessitats col·lectives més elementals (segueixo fent servir la web ‘palau-sator.cat’).
Entre les coses de cada dia la més important era tenir ben proveïda la població. El Consell de Palau-sator adjudicava cada any tres establiments: la fleca i la taberna, la carnisseria i la gabella. Qui explotava la fleca-taberna coïa pa i el venia. Venia vi i de tant en tant glaç. El que explotava la carnisseria matava l’aviram i el bestiar i hi venia carn. El que portava la gabella era l’únic que podia vendre oli, sal, aiguardent, peix salat, castanyes, pebre, canyella i altres espècies.
El Consell cobrava per endavant l’explotació d’aquests tres establiments. Així aconseguia un ingrés i s’assegurava, al mateix temps, el proveïment de productes. Per adjudicar-los es feia en subhasta pública. De tant en tant el Consell també treia a subhasta l’adjudicació per un any de 16 vessanes de terra de la seva propietat. Per exemple el 1706 el corredor públic, en Joan Badia, ho havia subhastat l’últim dia de juliol i des de l’1 d’agost s’ho havien adjudicat un grup de pagesos (Pere Nadal, Miquel Balaguer, Salvi Cornell i Salvi Roca) per 51 lliures.
Torre de les Hores pel darrera, o millor dit des de l’interior el recinte. Els comptes sempre portaven maldecaps. Sovint es trobaven que hi havia veïns que deixaven de pagar i aleshores els jurats i els cònsols s’havien d’espavilar com podien.
Una rajola en una paret, i un ofici, el de ferrer. Vet aquí l’origen d’un cognom, Ferrer; com d’altres: Fuster Forner, Mestre, Moliner, Mariner, Bové, Oller, Sastre... Per exemple, ara a Catalunya hi ha 14900 persones que porten el cognom Ferrer com a primer; i 14300 que el duen com a segon cognom. Ah, i del meu que és Garriga he trobat que hi ha 4300 persones que el portem com a primer i 3900 que el duen com a segon.
Rètol amb rutes a peu per fer des del poble. El 25 de juliol de 1704, amb les vares que representaven el seu poder a la mà, els dos jurats, el clavari, el batlle i alguns homes del consell estret se’n van anar a l’era del Mas Requart de Fontclara a qui havien demanat moltes vegades que pagués el deute i li van prendre, de l’era, 5 quarteres de blat forment. Així doncs, havien esperat que en Requart tingués ja el gra a l’era per cobrar d’alguna manera el deute.
Surto en direcció al proper nucli de Fontclara. Lluny tinc la vista del Montgrí.
Deixo conreus a dreta i esquerra. Vaig pensant que no he pogut entrar a l’església de Sant Pere de Palau-Sator, però ha trobat un article de Josep Torroella (juliol 2024 a ‘emporion.org) que parla d’un mural de l’església que he vist al principi. “Nicolau Moncunill i Cirac fou rector de Palau-Sator durant els anys seixanta del segle passat. Era una persona senzilla, afable, un capellà de ment oberta, molt diferent dels mossens preconciliars de l’època. Però l’any 1968 se li va ocórrer una idea que canvià la seva vida. La idea consistia a decorar l’absis de l’església parroquial de sant Pere amb un mural i encarregà la tasca a l’artista gironí Lluís Bosch Martí, un pintor que mai renuncià a l’activisme polític.
Ja m’apropo a Fontclara. Del que parlava, deixeu-me afegir que el mural de Sant Pere l’he deixat per ara, cap al final. Explico doncs (en paraules de Josep Torroella): “Com era d’esperar, aquell fresc fou qualificat aviat per alguns de revolucionari, de comunista fins i tot. Els crítics d’art nazis dels anys trenta l’haurien qualificat d’art degenerat. El franquisme encara era ben viu, semblava no tenir fi. La ultradreta espanyola, a través de Fuerza Nueva, El Cruzado Español y altres publicacions, exigien una ràpida desaparició del mural. El capvespre del 4 de febrer de 1969, uns radicals arribats de ves a saber on tancaren la porta de l’església, lligaren i emmordassaren el pintor i el rector i els apallissaren de valent. A l’artífex del mural li tallaren els cabells, a mossèn Nicolau l’amenaçaren amb una pistola i amb una cigarreta encesa. També li trencaren les ulleres. Tot seguit, esquitxaren el mural amb pintura negra i vermella tot cridant Viva Cristo Rey, ¡Kaput! i Abajo los herejes!.
Abans de visitar Sant Pau de Fontclara, aquí teniu la imatge del mural de Sant Pere. I del que va passar, com es pot imaginar, aquella agressió restà impune. Mossèn Moncunill explicà fil per randa aquells fets a “Un crit a Palau Sator”, un llibre que va veure la llum pública ara fa trenta anys (Publicacions Alt Camp, 1994). Com que algú havia fet una diapositiva de l’obra, gràcies a la tècnica del mapping, mig segle després dels fets fou possible tornar a veure el mural. Encara avui dia sorprèn la gosadia de l’obra. Per al règim i per a l’Església allò era tota una provocació.” Vull destacar el treball de l’historiador Josep Torroella, gràcies al qual he pogut gaudir, des de fora, d’un aspecte interessant de Palau-Sator.
Bé, torno doncs a Fontclara i entre les cases d’aquest petit grup local hi destaca l’església de Sant Pau. Sant Pau de Fontclara era un cenobi benedictí existent darreries del segle IX. L'any 889 el seu primer abat, Saborell, acudí a Orleans on recaptà un precepte del rei Odó en el qual li són confirmades diverses possessions al Baix Empordà amb el mateix lloc on hi ha la font "Clara, in ipso monasterio defluente". S'hi fa constar que Saborell havia fundat el monestir amb l'ajut dels veïns de l'indret.[
És tancada, però des de la porta es pot veure l’interior a través d’una petita finestra. La vida independent del cenobi fou efímera, car en un precepte del rei Carles el Simple de l'any 908 consta com a depenent de l'abadia occitana de Santa Maria de la Grassa. Es desconeix en quin moment desaparegué la comunitat monàstica. A darreries del segle XII és citada com a parroquial.
Amb una mica d’habilitat puc fer aquesta foto del mural que explica la vida de SantPau. Montserrat Pagès i Paretas explica a “revistes.iec.cat” que “Estudi de la malmesa decoració romànica de l’absis de Sant Pau de Fontclara, on la segona parusia es desplegava amb tota la seva esplendor, amb el tetramorf i els ancians de l’Apocalipsi entorn de la Maiestas Domini. L’Església de Crist és representada pel col·legi apostòlic, presidit per Pere i Pau, les efígies dels quals també figuren a banda i banda del semicilindre, flanquejant dues escenes de la vida de sant Pau, la conversió i el baptisme”.
Ja de tornada, passo pel costat de la Casa de la Vila actual de Palau Sator. Com a curiositatt final diré que a Palau-Sator ens deien saltamarges. Així fa la dita: «Saltamarges de Palau; revinguts, Peratallada; Canapost, la bona gent; Vulpellac, la fesolada.»
I després, pel costat d’una altra torre i un pany de muralla. La muralla medieval de Palau-sator es pot datar entre els segles XII-XVI. L'element més antic és la base de la torre del tram nord, que segurament és dels segles XII-XIII.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1636palausator-196269815
Vincle a la web del poble, amb informació molt interessant: https://palau-sator.cat/coneix/historia/els-origens-historics-del-municipi/
Aquí, una altra crònica de la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1020-s-agaro-gr-92-cami-de-ronda-platja-san-pol-sant-feliu-de-guixols