(Baix Empordà) Ruta 1637 el 29/12/2024; 8,3 km; +7 -7 m; 2 hores. Caminada urbana i cultural. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La ciutat consta documentada des del 881.
Avui aparco a La Bisbal d’Empordà. Una altra ruta de tipus urbà, històric i cultural, en aquest cas per la comarca del Baix Empordà, en un dia fresc però molt agradable.
Aquestes rutes urbanes no estan gaire preparades. L’objectiu és caminar al descobriment i investigant el que em va cridant l’atenció. Ara segueixo el passeig Marimon Asprer, entre magnífics plàtans. El plàtan comú (“Platanus x hispànica”) és una espècie d'angiosperma de la família de les platanàcies (“Platanaceae”). Es el fruit de la hibridació de dues espècies, una d'americana (“Platanus occidentalis”) i una altra d'oriental (“Platanus orientalis”).
A la dreta em queda un edifici antic, un teatre. M’hi aturo a fer una foto per la curiositat que suposa el nom: Teatre Mundial. Déu n’hi do, els amics bisbalencs, no s’hi van quedar per poc en buscar un nom. El pas següent ja seria el de Teatre Sideral.
Va ser inaugurat el 1914 com a sala de teatre, cinema i espectacles. L’any 1979 va tancar i el 1986 va ser adquirit per l’Ajuntament amb l’objectiu de rehabilitar-lo com a nou teatre municipal, conservant la façana principal d'estil modernista.
Passo el pont per damunt del Daró, un riu de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, al vessant occidental del puig d'Arques dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura. A partir de Gualta segueix la direcció sud-est fins als recs dels aiguamolls de Pals, que arriben a la Mediterrània formant les Basses d'en Coll. En total té un recorregut de 43 quilòmetres i recull les aigües d'uns 64 km² de superfície a les Gavarres.
Segueixo en direcció sud-est pel que es coneix com Les Voltes. El projecte de les Voltes de la Bisbal, creat per Martí Sureda i Deulovol, representà la consolidació de l'eixample de la població a l'inici de la segona meitat del segle XIX. Són edificis porticats, de planta baixa, entresol, dos pisos i golfes, tots iguals, concebuts dins els paràmetres de l'estil neoclàssic, amb alguns elements propis del romanticisme. Van ser projectats l'any 1854.
Per cert Déulovol i Déulofeu són cognoms d’antic que s’havien posat a nens orfes.
Aviat m’endinso, a la dreta, al carrer dels Valls. La Bisbal és coneguda per la seva ceràmica i pels dolços de les seves pastisseries. És la capital de la ceràmica de Catalunya. Diverses vil·les romanes s'escampaven pel territori que esdevindria el terme de la Bisbal i que entre els segles IX i X formaven els nuclis de població de Fontanetum (actual la Bisbal), Fonsedictus (Fonteta) i Perductus (Sant Pol). Aquests indrets ja eren propietat dels bisbes de Girona l'any 881.
Així arribo a la plaça Major on hi ha l’església de Santa Maria. Aquesta església, del lloc de Fontanet, dit després també la Bisbal, fou consagrada l’any 904 pel bisbe de Girona Servusdei, al mateix temps que unes altres dues esglésies, dedicades a sant Miguel arcàngel i a sant Joan. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals i absis poligonal de cinc costats. El temple actual no conserva cap vestigi anterior al segle XVIII.
El cognom Servusdei és rar a Catalunya. Els noms rars, o inexistents entre nosaltres, coincideixen, molt sovint, amb el nom d'un sant, el que vol dir que, en la majoria de cassos, són noms de persona. El fet pot interpretar-se de dues: el sant fou objecte d'una veneració especial, o bé s’aplicava a una persona especialment santificada o reconeguda.
L’interior de l’església parroquial té un cert interès tot i que cal dir que després de la guerra civil del 1936-39 va haver de fer-se de nou l'altar major, obra dirigida per l'arquitecte Pelai Martínez i inaugurada l'any 1953.
Al davant mateix, a la plaça hi ha el gran casal Miquel d'època barroca a la plaça Major. És un dels edificis més notables fet construir pel matrimoni format per Domènec-Ignasi de Miquel i Maria Escolàstica de Vilaplana, barons de Púbol. L'edifici ocupava la finca on en altre temps hi havia la casa de Francesc Comes, comte de Rocamartí, de la família de la senyora de Miquel.
Es pot destacar que a finals del 1792, van instal·lar-se a la vila alguns nobles fugitius de la França revolucionària i en el casal s’hi van celebrar grans festes. I és que la noblesa i la oligarquia, en general, mai han estat contents amb les revolucions que pretenen alliberar el poble. S’estimen més tenir-los com a treballadors barats. La baronia de Púbol era una jurisdicció senyorial, centrada en el castell de Púbol que al segle XV pertanyia als Corbera, dels quals passà als Requesens, als Muntanyans-Horta (cognomenats Requesens-Campllong), als Oms (cognomenats d’igual manera), als Tormo, als Batlle i als Miquel, després marquesos de Blondel de l’Estany.
Ara vaig voltant cap aquí i cap allà, amb l’ull observador, com el cas d’aquests bonics finestrals i arcs. És evident que em moc per on hi havien els carrerons estrets d’època medieval, quan les cases es refugiaven a redós del castell i dins les muralles. En els preceptes carolingis més antics, així en un de l’any 844, es reconeix ja que el bisbe de Girona té uns drets sobre la parròquia de Santa Maria, que després fou anomenada de la Bisbal.
Arribo a una cruïlla curiosa. Sota pont hi fan confluència tres carrers. Aquesta volta, o arc, es conegut com de la Mel. La gran arcada data del Segle XVIII i es coneix com la Plaça de la Mel perquè antigament s’hi col·locaven les parades de venda de mel els dies de mercat. Ho confirma el carrer del costat que es diu precisament de les Mesures, és a dir el punt on es podien verificar les mesures dels productes.
Després ve una petita placeta, molt acollidora, amb la Font de la Mare de Déu del Puig. L'aigua corrent va arribar a La Bisbal l'any 1864. Això va permetre la construcció de tres fonts públiques, de les quals només se'n conserven dues. Aquesta és una d'elles i té el broc en forma de cap de lleó. També compta amb un relleu amb dos animals alats que flanquegen l'escut de la vila.
Al mur del costat, hi tenim un altre detall: el mural inaugurat el 3 de juny de 2017 fet per nens i nenes en els tallers organitzats per l’Associació de Ceramistes de la Bisbal i l’Ajuntament, durant la Fira Artesana del 2016.
Poc després ja estic a la plaça del Castell. El castell de la Bisbal, situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura civil catalana de l'edat mitjana.
Una mica més endavant, uns panys de muralles que encara s’han mantingut. De la muralla que tancava el pati d'armes del castell -l'actual plaça del Castell- es conserven dos trams en angle. Està datada al segle XIV, tot i que les diferències en l'aparell denoten que va ser objecte de reconstrucció en diferents èpoques. Tot el perímetre està obert amb amples espitlleres.
Una mica més endavant i sota una volta trobo un cartell esquemàtic de la ciutat medieval. La fortificació medieval seguia els actuals carrers de Cavallers, Valls, Ample, Valls de Colomer i carretera de Calonge.
Paso pel davant de la Casa de la Vila. La Bisbal se situa en el centre geogràfic de la comarca del Baix Empordà. La ciutat conserva un interessant nucli de carrers estrets, amb nombrosos edificis i elements arquitectònics dignes de ser visitats. L’edifici més emblemàtic i significatiu és el seu Castell Palau que acabo de veure, veritable joia del romànic civil català. Bastit pels bisbes de Girona a finals del segle XI, l’edifici –que consta de planta baixa, pis i una torre– va ser objecte de diverses reformes entre els segles XV i XVIII.
Ara, de lluny, es pot veure el campanar barroc coetani del temple. Té un primer alt cos de planta rectangular; els seus murs són de maçoneria amb carreus a les cantoneres. Per l'interior hi puja una escala del tipus català sobre voltes i arrapada als murs amb un ull central; a partir de mitja alçada es transforma en escala de cargol de pedra fins a la cel·la, un total de 220 graons.
Cal seguir descobrint. Ara tinc un pas per sota les Voltes d'en Galí. Formen part d'un edifici situat al carrer de les Mesures, davant l'Ajuntament Vell. Són uns porxos constituïts per vuit arcs de mig punt (sis al carrer de les Mesures i un a cadascun dels extrems), tots ells sostinguts per columnes de pedra que imiten l'estil dòric. Va ser bastit l'any 1835 per el comerciant de teixits J. Galí com a habitatge, magatzem i botiga.
L’església dels Dolors està una mica més endavant. És un edifici del 1750, que actualment forma part del Col·legi Cor de Maria.
I des de l’església s’arriba a les restes, realment malmeses, del que havia estat el Teatre Vell. Actualment ofereix els murs per a una exposició de fotos antigues. L’exposició “Retrat d’una Època” exposa imatges del fotògraf bisbalenc Emili Casas i Masbernat (1892-1951) i l’acte ha estat organitzat per l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà.
Una placeta i un petit monument. Aquest és, ni més ni menys, a “Les víctimes del franquisme”. Molt bé, per la sensibilitat al poble de La Bisbal. A partir del final de la guerra, les autoritats franquistes van iniciar una furiosa i cruenta repressió (‘La veu dels morts silenciats’): les execucions van començar només 5 dies després de l’ocupació de Barcelona i van continuar amb regularitat fins el 1952. Parlem, doncs, de milers de persones assassinades, acusades en els respectius consells de guerra fraudulents del delicte de «rebel·lió militar», una acusació especialment cínica (i amb mala fe) si considerem que havien estat els insurrectes franquistes els que s’havien revoltat contra la legalitat republicana. A més, cal recordar-ho, la persecució per part del nou règim, a través de la farsa del seu sistema judicial, s’acarnissava amb les classes populars sense recursos personals ni materials, ni tampoc amistats influents a qui acudir. Els més febles, doncs, van ser les víctimes predilectes de la violència institucionalitzada.
La Pietat és una altra església pel davant de la qual es passa. L'església de la Pietat era la de l'antic Hospital. Va ser construïda el segle XVIII en estil barroc. Durant la batalla de la Bisbal el 14 setembre de 1810, des del seu campanar franctiradors de l'exèrcit de Enrique José O'Donnell van abatre uns quants alemanys de l'exèrcit de François Xavier de Schwarz, que es van refugiar al Castell de la Bisbal.
Al costat mateix hi ha el carrer de l’Hospital. Cal explicar que durant el regnat de Jaume II (1291-1327), la Bisbal figura com a centre llaner i de fabricació de teixits (draps), al costat de Girona, Perpinyà i Tortosa, el que ens permet comprendre que Catalunya arribava fins a Perpinyà i més enllà. Territori, tot aquell, que va ser regalat pel maleït Felipe IV al rei franc Louis XIV. Com podem imaginar tenim clara la resposta a la pregunta: ¿què podem agrair als monarques compartits amb el Regne de Castella?
Giro pel carrer Ramon Cabrera. Un carrer dedicar curiosament al Tigre del Maestrat. Ramon Cabrera i Grinyó (1806 – 1877) fou el comandant en cap de les forces carlines a la zona del Maestrat durant la primera guerra carlina i de Catalunya durant la segona. Gran figura del moviment insurreccional carlí, destacà per la seva gosadia. Ideològicament, evolucionà al final de la seva vida cap a posicions més tolerants i acabà reconeixent el rei Alfons XII, cosa que li valgué ser repudiat pel moviment carlí més tradicional.
El carlisme fou un moviment que nasqué a la mort de Ferran VII, entre els qui defensaven la legitimitat de Carles V, germà d'aquell, enfront dels drets de la filla Isabel II, tot i que certament podríem trobar el seu naixement ideològic uns anys abans, ja a partir de 1823.
Una altra petita plaça, amb una altra font. Aquesta dedicada a Benet Mercadé. Benet Mercadé i Fàbrega (1821 - 1897) fou un pintor català. A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional (MNAC).
Ara he anat caminant apartant-me del centre. Una casa i una rajola que ens parla d’evolució. El nom del propietari era Pagès, però la seva dedicació probablement era de fuster. Per tant algú que provenia familiarment de la pagesia ha evolucionat a la fusteria, activitat menys dura que el camp i menys subjecte als canvis de temps.
Un altre portal, aquest de La Riera. De la muralla que envoltava l'antic nucli medieval de La Bisbal en resta únicament un dels seus portals. És el que donava accés al recinte clos per la banda del riu, on abocava a l'antic pont, encara dempeus.
Ja em costava, ara arribo a l’antic Pont Vell. El Pont Vell va ser construït a la sortida de la muralla pel portal del carrer de la Riera, amb la finalitat de comunicar la vila medieval de la Bisbal amb el camí de Girona. El pont era fortificat; posseïa una torre amb portal al centre. La data de construcció és el 1605, segons consta a la placa conservada al pont, encara que l'origen del pont és molt més antic.
Ara vaig seguint el carrer de les Aigüetes i passo pel costat de la Torre Maria, un casal aïllat, de planta quadrangular. La "Torre Maria" va ser bastida l'any 1932 per a Àngel Pérez, cubà establert a la comarca, que esdevingué beneficiari d'una gran herència. En l'actualitat, l'edifici l'ocupen l'oficina de turisme i diverses dependències de l'Ajuntament de la Bisbal.
També passo pel davant de Can Boy, abans coneguda com a can Balaguer i anteriorment com el mas Calonge, és fruit d'una reforma duta a terme per Agustí Boy i Deulofeu, un indià palamosí enriquit a Cuba. L'antiga masia, documentada des del segle XIV i que ja havia estat refeta l'any 1849 segons es pot llegir a la llinda de la porta, va ser ampliada amb dos cossos laterals oberts amb galeries de grans arcs de mig punt.
Agustí Boy era fill de Palamós i va enrolar-se com a tripulant en un vaixell que anava a fer la ruta de les Amèriques. Un cop en terra ferma, va deixar la feina de mariner i es va establir a Cuba. Amb el temps va muntar una Banca. Al cap d’uns anys i amb una fortuna considerable, Agustí Boy va decidir tornar a Catalunya, un cop casat a Cuba, establint-se a la Bisbal on familiars seus eren els propietaris del castell de Castell d’Empordà.
I que no falti la representació evident de les Cals Americanos. Joan Martí i Oliveras, fill de la Bisbal i terrissaire, va anar a complir el servei militar a Cuba. A l’acabar el servei, va tornar a la vila casat amb una dona de Matanzas, la Caridad de Sorias Fernández. El cas és que Joan Martí va arribar a la bisbal l’any 1871 amb la intenció de continuar amb el que era el seu ofici i va ser el primer que s’establí al Carrer de l’Aigüeta, construint l’habitatge familiar i una fàbrica de terrissa seguint els patrons neoclàssics del moment.
El carrer de l’Aigüeta és també el nom del barri. Rep el nom perquè el barri està connectat a la banda oest del poble, a la riba esquerra del riu Daró.
Un edifici d’antiquaris. Els locals de venda de ceràmica s’alineen a ambdós marges de la calçada. La quantitat de productes i l’elecció cromàtica d’algunes façanes atorguen a la via una acolorida alegria i un cert aire d’ultramar.
Una de les moltes botigues de ceràmica, aquesta amb una petita exposició al carrer.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1637-la-bisbal-demporda-ruta-urbana-historica-i-cultural-196748032
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1024-santa-cristina-d-aro-castell-de-solius