(Baix Empordà) Ruta 1532 el 31/10/2023; 9 km; +190 -190; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Santa Cristina d’Aro, Estació carrilet, església Santa Cristina, El Pedró, volta riera de Malvet, Can Roca de Malvet, Museu de la Màgia. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (algun tram incòmode).
 |
 |
FA ANYS: L’església de Santa Cristina consta del 1041.
He arribat aviat aquest matí des de Sant Feliu de Guíxols i deixo l’AC en un gran aparcament que hi ha a prop de l’edifici nou de l’Ajuntament de Vall d’Aro. Santa Cristina és un petit poble de la Vall d'Aro. Depenent tradicionalment de la vila de Castell d'Aro, el 1858 es formà el municipi de Santa Cristina d'Aro a partir de la segregació de quatre parròquies adscrites fins aleshores a Castell d'Aro. La parròquia de Santa Cristina, per la seva situació al centre de la Vall d'Aro i prop de les vies de comunicació amb Sant Feliu de Guíxols i Girona fou escollida cap de municipi.
De moment segueixo una ruta que puja fins al Pla de Gates, però al final no hi arribaré perquè la pista ha desaparegut i calia anar pel dret en forta pujada irregular; però això ja ho explicaré més endavant. Ara passo, de moment, pel davant de l’antiga estació del carrilet. Durant molts anys, la comarca va tenir dos petits trens que comunicaven la costa amb l’interior. L’un connectava Palamós amb Girona, passant per la Bisbal i l’altre connectava Sant Feliu de Guíxols amb Girona, passant per Cassà de la Selva. Durant molts anys, aproximadament un segle, aquests trens van ser el principal mitjà de transport de persones i mercaderies.
Cal seguir més amunt i s’arriba a l’església parroquial de Santa Cristina. Té les estructures bàsiques d'un edifici preromànic del segle X. L'església posseeix un relleu preromànic i una porta romànica del segle XII o XIII. La porta de la façana principal és rectangular i data del segle XVIII.
Giro i vaig a la façana de l’església; la porta és tancada. Concretem una mica i diguem que consta documentada des de l'any 1041, va ser durant l'edat mitjana la parròquia principal de la Vall d'Aro.
Cal seguir els carrers més amunt i tenim una bona vista dels Carcaixells. Els Carcaixells d'en Dalmau són un conjunt de doms o crestes rocoses del Massís de l'Ardenya, la més alta de les quals és el Montclar (417 m).
Al final s’acaben els carrers i començà la pista de terra i sauló, com tot aquest territori. La primera documentació sobre la colonització del territori de la Vall d'Aro data del segle IX, es té constància de nuclis de població ja existents (Romanyà i Bell-lloc). Afegim que el sauló o gravella és l'arena que resulta de la descomposició dels granits.
Estic seguint el PR-C-110. He fet uns 2 quilòmetres i he guanyat uns 100 metres de desnivell. Entre els arbres del bosc s’endevina el mas de Can Grill.
Segons el topogràfic he de trobar unes pedres que es diuen Pedres Dretes d’en Lloveres, després de fer unes voltes (com es pot veure al track) faig una foto d’una, però no sé si això té a veure amb la informació.
El que sí que veig, a la distància, és la serralada del Montseny, on, des d’aquí, s’intueix molt bé des de Les Agudes fins al Matagalls, encara que tot molt llunyà.
Pel camí, la pista no para de pujar, vaig trobant molta vegetació i també moltes molses. Les molses són briòfits (“Bryophyta”), plantes petites i delicades que sovint mesuren d'entre 1 a 10 centímetres i com tots sabem normalment creixen totes apinyades en llocs ombrívols i humits. No desenvolupen ni flors ni llavors i les seves fulles simples cobreixen les seves petites tiges.
També algun escadusser cirerer d’arboç. En menjo un fruit vermell i tou, però el trobo una mica ressec, probablement com a resultat de la sequera d’aquest any. Popularment se’ls coneix com ‘borrachines’ perquè els fruits madurs produeixen petites dosis d’etanol, una fermentació alcohòlica. Menjar cireres d’arboç en grans quantitats ens podria provocar estat d’embriaguesa.
La mitologia grega explica una llegenda segons la qual de la sang del gegant Gerió, vençut pel grec Hèrcules, va néixer un arbre que donava fruites sense pinyol en l’època en què surten les Plèiades.
Sovint he anat veient alzines sureres. Aquí, amb una mica de sol, es veuen millor. Les alzines sureres havien suposat un gran volum de feina fa anys. Recordem doncs que la indústria del suro va ser el detonant del desenvolupament de la ciutat des del segle XVIII, especialment durant el XIX i principis del segle XX. És molt interessant visitar el Museu d’Història de la vila.
La pista va encarada, en un curt espai de terreny més planer, a la Roca Rovira, de 380 metres. Aviat el PR girarà a l’esquerra (nord-oest) i el track que porto ho farà a la dreta (nord-est). Atenció! que 300 metres més amunt, la pista (ben indicada al topogràfic) es perd per una antiga esllavissada i ha quedat en desús. En el track que porto qui ho va fer va tirar pel dret bosc amunt. Però trobo que és molt vertical i amb el sauló rellisca molt. En aquesta direcció arribaria a la Serra Llonga i al Menhir de Pedra Aguda, però no ho veig segur, així que desfaig les passes que he donat amb l’objectiu de tornar a trobar el PR i seguir-lo.
He deixat (al track) la part d’aquesta marrada (i no la he esborrat) perquè serveixi de record. Si hi aneu tres o quatre, potser ho podeu provar, jo anava sol i n’ha semblat prudent tornar enrere. Diguem que el veïnat de Malvet, és format per masies disperses al NE del poble. El lloc apareix documentat el 922 amb el nom de vila Malvero.
He seguit el PR i 600 metres més endavant hi ha una bifurcació amb una pista que gira a sud (al Mas Tresets, segons el topogràfic) i acaba a la urbanització de Roca de Malvet, així que he pensat que la podia agafar. M’ho he mirat molta estona perquè ara moltes masies tenen la mania de tancar les pistes que hi porten; però he pensat que no seria aquest el cas ja que també ha d’arribar a la urbanització i s’ha de respectar el dret de pas. Total: que 500 metres més avall, els desagradables de Tresets hi han posat una cadena i el rètol de privat, quan la masia encara ni es veu. Així que he seguit un senderó, a l’esquerra, que a trams sembla esborrar-se i es fa una mica incòmode, però de fet continua fins a la carretera al costat mateix de la urbanització.
Penso que una cosa és una pista que porta només a un mas i prou, i que una altra és aquella que troba el mas pel camí i segueix a unes altres cases: No es pot tallar! I si es fa, cal que ho avisin en el moment que gires per agafar aquesta pista i no 500 metres més avall. És ser molt mala gent i no sé perquè els alcaldes ho permeten; les pistes del territori els hi pertanyen igual que els carrers del poble.
Així que arribo a la carretera d’accés a la urbanització i des d’aquí ja només caldrà seguir-la fins arribar a Santa Cristina un altre cop.
Passo pel davant de la magnífica casa del Museu de la Màgia, però està tancat. Truco a un telèfon que hi ha i m’ha semblat entendre que només atenen a grups o els diumenges. Què hi farem. Acabo un altre vegada a l’aparcament de l’inici.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:
Les quatre rutes d’aquest viatge. Números:
1530: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1297-1530-cami-de-ronda-sant-pol-sant-feliu-de-guixols-sant-elm-i-monestir-de-sant-feliu
1531: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1298-1531-cami-de-ronda-platja-sant-pol-a-platja-d-aro
1532: aquesta